eldiario.es

9

JazzWoman: “M’he fet meu el personatge de Malèfica”

La cantant valenciana publica 'Maléfica', un segon disc on torna a cantar en primera persona contra les opressions i les injustícies, amb col·laboracions de luxe com la rapera argentina Sara Hebe i els valencians d’Auxili; Arnau, de Zoo, i Mireia, de Pupil·les

El segell de JazzWoman (Aldaia, 1996) cada volta és fa més i més present. No únicament pel seu estil trencador i les seues lletres combatives, sinó també per la seua energia dalt de l’escenari. Ja ho va fer amb Bagheera (2018) i ara amb el segon treball, Maléfica, torna a cantar en primera persona contra les opressions, les injustícies i els prejudicis, plantant-li cara al bullying o assenyalant actituds masclistes. Aquest disc ha estat concebut amb el col·lectiu Periferia Norte sota els comandaments de Dani del Olmo i compta amb col·laboracions de luxe com la rapera argentina Sara Hebe; els Auxili; Arnau, de Zoo, i Mireia, de Pupil·les.

La cantant valenciana va presentar Maléfica el passat 6 de març, només uns dies abans de que es declarara l’estat d’alarma. Tenia prevista una gira que començava a Alemanya i continuava per sales i festivals de ciutats com Barcelona, Vigo, Madrid, Bilbao o València. La cancel·lació dels concerts ha sigut un colp dur que ha deixat en standby la promoció del seu segon treball. Ara treballen per a reajustar agendes i tornar el més aviat possible als escenaris, quan la situació ho permeta.

Com afecta a una cantant la paralització pràcticament total de la seua gira?

Com dic en un cançó "nos han cortado las alas". Ens han llevat la nostra font d’expressar-nos i dir el que sentim, siga en la música o en qualsevol tipus d’art. Però no ens han llevat les ganes de fer música. Venim del món del hip-hop i sempre hem estat fent lo nostre, en la nostra cova, si no era publicant les cançons, era fent-les per a desfogar-nos. Ha sigut molt fotut llevar-nos la gira, però quan puguem ressorgirem amb totes les forces del món.

Sembla que els concerts i els festivals i les activitats culturals relacionades amb l’escena seran les que més tardaran a tornar. Què esteu fent per continuar amb l’activitat, malgrat aquesta situació de paralització?

Estem des de la quarantena composant, gravant, fent col·laboracions i directes per mantindre el contacte amb el públic. Ells i elles són la nostra vitamina. I també la música és una bona psicòloga, sempre escodrinyes tant allò bo com allò dolent.

Com has viscut aquest temps de confinament?

Soc una persona super mega inquieta i m’ha fotut no poder fer el que vull. Però és cert que m’ha fet reflexionar i vore el temps amb tranquil·litat. Aquesta societat va molt de pressa i, en viure tan ràpid, no tenim aqueixos moments per pensar que necessites a nivell personal, ajudar a les teues companyes i companys... Viure ràpid fa que sempre estiguem amb angoixes.

Parlem del teu disc. Hi ha qui pot entendre que les teues lletres tenen un to agressiu. L’estètica i la caracterització del disc, amb molts negres, cares serioses, el vestit, les banyes... Igualment, en les lletres, també hi ha un to fins i tot positiu i un esperit de lluita constant. Què és Maléfica? De què és resultat aquest disc?

M’he fet meu el personatge de Maléfica, m’hi he sentit identificada. Ens han dit que ella era la villana i la mala, com el mateix nom diu. Però Disney no ens ha explicat per què estava enfadada i per què feia aqueixes coses. Després de la segona pel·lícula de Disney, i també en altres relats que he trobat en Internet, ens diuen que Malèfica era un ser d’un país on regnava la llibertat. No hi havia ningú que manara, no hi havia reis, i ella era la protectora del regne per tal que els humans no feren malifetes. Va arribar un moment que un xic volia ser rei i va anar a per Maléfica, volia matar-la, li van tallar les ales i per això és com és.

I això pot tindre una lectura actual.

En les nostres vides passa el mateix. Moltes vegades jutgem les persones sense saber la seua història completa, sense saber de què han patit. A algú li convé dir que una persona és dolenta i t’etiqueten així per a tota la vida. Les etiquetes només serveixen per a separar les persones i també els sentiments, i no et deixen tindre una opinió coherent. També sembla que en aquesta societat, quan una dona està enfadada, ja és una ofensa, la veuen com ‘guau una dona enfadada’ que m’està dient açò... Simplement no et deixen, els homes no et deixen. I tampoc et deixen escodrinyar bé allò que tu sents.

La cantant JazzWoman.

La cantant JazzWoman. Claudia Marconell

El masclisme és un dels focus on més apuntes. Per exemple, en la cançó Pa la discoteca, que tens amb Sara Hebe, us pregunteu “qué les ha pasado a los niños de hoy en día que no tienen respeto”, i també dius coses com “no es provocación, es vestirse como una quiere”. És en l’experiència personal on més trobes la inspiració?

Sí, bàsicament, quasi totes les cançons que he fet són de la meua vida personal, d’allò que he patit i no m’han deixat expressar. També depén del cercle. Hi ha qui m’ha dit que estava loca i que tot era mentira, i altres amigues sí que em creien i em deien menudo gilipollas. El dia que em va passar allò de la discoteca, una amiga meua va ser l’única persona que em va ajudar. Si a algú li està passant una cosa greu no podem normalitzar-ho i fer com si no passara res. Hauríem d’ajudar, siga o no la teua amiga, i es pot fer simplement preguntant si necessites la meua ajuda. Quan va passar la moguda en la discoteca a València em vaig vore molt reflectida en aquell moment. No estem combatent bé això en les discoteques i normalment es queda en una cosa d’una setmana. En les discoteques fan fora la persona i no fan res més per intervindre realment en l’assumpte.

El crit feminista potser és més explícit en la peça Malo, on parles de les relacions tòxiques i cites actituds que moltes persones no identifiquen com assetjament, com per exemple que algú te “pete el whastapp” o el mòbil a perdudes.

Intente explicar les coses des del meu punt de vista i com puc. Moltes persones són molt cabudes i fins que no ho viuen en la seua pell... Però clar, també, què n'has de fer? No pots obligar les persones que pensen igual que tu i has d’intentar fer-ho vore de moltes maneres. Aquestes coses passen en el dia a dia. Una cosa és que t’estiguen trucant perquè hem quedat entre els col·legues i una altra molt diferent és que, perquè t’haja dic ‘no, ara vull estar amb les meues amigues’, m’estiguen matant a perdudes perquè ell no vol que faces el que tu vullgues. Això és tòxic. No es pot viure així. No és llibertat.

En altres cançons com Xe quin fàstic també assenyales el fet de quedar-se sense diners per a estudiar, un tema que traus en altres cançons on dius que vas haver de treballar per pagar-te els estudis. Com ha influït aquest fet en la teua vida personal i professional?

Doncs, va ser molt difícil. Clar, depén de cada família que et pugues permetre estudiar perquè tens diners de sobra, però hi ha moltes famílies, com la meua i la gran majoria, que no tenen tants diners i els que tenen són per a sobreviure. En aqueixos casos has de trobar-te les pedres per qualsevol costat per fer allò que tu vols. A mi em va costar massa. Encara tinc pendent poder estudiar el que volia. Al final va ser la pescadilla que se muerde la cola: treballar per a poder viure, per a poder subsistir, per a estudiar el que vols i no aplegues perquè els diners són efímers i has de pagar el menjar, el lloguer... És molt difícil. Algun dia podré estudiar el que volia que era caracterització, però hi havia poques places i no tenia diners per anar-me’n a la privada.

Aquesta cançó probablement siga una de les que més alternes el castellà i el valencià per a expressar-te, un fet molt habitual en la teua música. Quines possibilitats dóna fer música bilingüe?

Per a mi és una cosa super natural. Vinc d’una família manxega i normalment mescle els idiomes parlant perquè pense en castellà i en valencià indistintament. S'hauria de normalitzar això perquè hi ha molts artistes de fora, com la gent llatina, que estan molt lligats a Estats Units i mesclen el castellà i l'anglés, o altres que canten en àrab, anglés i francés... Hem de fer-ho, no perquè siga un producte, si no perquè és el que he viscut i és on més còmoda em sent per a crear i expressar-me.

Alguna vegada t’han recomanat triar llengua per a fer música?

Sí i no, depén del cercle. Hi ha alguns cercles molt puretes que et diuen: ‘no faces això’. I jo dic: ‘a tu et dic jo el que has de fer? No tens la teua vida?’ La gent se centra en fer una cosa i quan veuen que està canviant la percepció de la música, perquè la música és un cercle que canvia, on comencen nous estils o es barregen o es fan fusions... La qüestió es provar. Són com les llentilles de ta mare. Tasta-les i després ja em dius si estan bones o no.

Maléfica o Malèfica?

En alguns cartells fique Malèfica i en altres Maléfica. No hi ha problema en posar l’accent tancat o obert.

La cantant JazzWoman.

La cantant JazzWoman. Claudia Marconell

Amb el grup valencià Auxili vau posar l’accent en el bullying i les seues conseqüències. Vau fer un videoclip on tornaveu al teu institut. Com va ser aquesta experiència?

Va ser emocionant tornar a un espai on he viscut coses tan bones com dolentes. Els meus professors de valencià em van ajudar molt i es van portar molt bé amb tot el que em va passar i, de fet, són els únics amb els quals tinc encara connexió. Per això volia que fora el meu institut, per a explicar com de malament ho havia passat amb alguns companys que havia tingut. Són coses que passen ara també i motles persones ho deixen passar, sobretot els xiquets perquè encara no estan formats. Jo de xicona no tenia les meues idees clares, però si uns i altres s’ajuden i fan pinyeta, al final, si li dius a algú ‘m’estàs fent mal’ o potser tu no pots, perquè tens por, doncs que siga algun company el que diga ‘eh, estaré amb tu a muerte, estaré cuidant-te’ i a l’altra persona li diu ‘para ja que te quedaràs a soles’, doncs pot ajudar moltíssim. El meu germà també va partir el bullying. La cançó és una manera de visibilitzar aquesta situació i conscienciar les xiquetes i xiquets perquè reflexionen.

No tot són denúncies socials i crits contra les opressions, també tens espai per al foc i la flama, l’alegria i la colla, com per exemple en la cançó Amor i amistat, en què col·laboreu amb els amics de Zoo o Pupil·les. És aqust “bon rotllo” el que impera en món cultural valencià?

He tingut la sort que amb Zoo, Pupil·les i Auxili, i totes les col·laboracions que he fet, em duc super bé, és super emocionant tindre aqueixa connexió i aqueixes ganes d’ajudar-nos passe el que passe. Però hi ha grups i grups. Hi ha alguns que som com família, i altres que millor al teu rotllo perquè m’estan transmitent mala energia i negativitat. S'ha de normalitzar el fet que som companys de treball. Per què hem de xafar-nos uns als altres, quina necessitat hi ha?

Aquest to més festiu també el trobem en unes altres cançons com Ací tenim. Penses que dir les coses amb un to festiu resta credibilitat?

No, just al contrari. Per exemple, en reggaeton estan sempre parlant del mateix i, al final, et dona fàstic l’estil perquè quasi totes les lletres són super masclistes. Però, per què no pots parlar d’alguna cosa que realment t’incomoda i denunciar-ho en un to festiu? O una cançó trista? Per què no es pot fer? La música canvia segons la teua perspectiva. Hi ha molta música que pot tindre un missatge i un ritme diferent, i musiques súper festives o no festives amb un missatge banal. Això depén de l’artista i del que vullgues expressar. Es el més bonic de la música, pots fer infinitat de coses.

Finalment, en Moriré de sed, l’última cançó del disc, parleu de “cadenes que no es poden trencar”  i de “ràbia acumulada”, però també avanceu que seguireu “lluitant per lo vostre”. A què us referiu? On vorem aquesta ràbia?

Doncs, parlem de llibertat d’expressió. Molta gent, al principi, no vol ajudar-te i, després, quan veuen el teu treball, ja canvia la percepció i volen ser la teua amiga. Com diem en Cançons d’ofrena, hi ha qui vol ser el teu amic i després et pega la punyada, o a l'inrevés. No hi ha necessitat de fer mal a ningú, sinó d’ajudar-nos. Si no ens ajudem entre nosaltres, és tot molt més complicat. Nosaltres venim de la cultura de hip-hop i ací a València ha sigut molt difícil ressorgir de la cultura, ha sigut molt tòxic. Tot depén de quins cercles toques i, sobretot gràcies a fer pinyeta i fer família, i trobar-te amb gent que pensa com tu, podem lluitar junts i cridar realment el que sentim.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha