L'aposta de Lluís Vives pel valencià i el multilingüisme

Com sabem, tant l'Assemblea General de l'ONU com la UNESCO van proclamar la irrenunciable defensa de les llengües maternes o minoritàries, i van reconéixer que el multilingüisme promou la unitat en la diversitat i la concòrdia internacional. Els idiomes, amb la seua imbricació amb la identitat i riquesa cultural, són factors d'importància estratègica per a les persones i per a tot el planeta. No obstant això, a causa de la laxa preocupació de molts governs per salvar les llengües minoritàries i minoritzades, almenys un 43% de les 6000 llengües que es parlen en el món estan en perill d'extinció. De fet, es calcula que cada 3 setmanes desapareix una llengua que se’n porta amb si tot un patrimoni intel·lectual.

Tots els lingüistes fa temps que han alertat d'aquest fet terrible. Kenneth L. Hale, eminent especialista de llenguatges indígenes al Massachusetts Institute of Technology, va declarar: “Quan una llengua mor, perdem una gran riquesa, pitjor que si algú tirara una bomba sobre el Museu del Louvre”. És molt trist, per això, que la dreta cavernícola valenciana continue subestimant la nostra llengua històrica, quan són els pobles indígenes –amb idiomes molt més minoritaris que el valencià- els que no paren d'exigir davant els seus governs i davant l'ONU que se'ls ensenye i se salve la seua llengua pròpia. De manera paral·lela, molts psicòlegs han estudiat que davant el menyspreu de la seua llengua molts xiquets creen amb més facilitat un ego permeable, és a dir, es tanquen emocionalment acomplexats davant opinions d'autoritat alienes. “No hi ha espill que reflectisca millor la imatge de l'home que les seues paraules”, va escriure Joan Lluís Vives. I la dreta cavernícola que patim al País Valencià parla quasi exclusivament en castellà: quina imatge de la importància del valencià davant els xiquets reflecteixen doncs? Segueixen, amb infinit autoodi, confonent i embolicant la població amb el un origen anterior i diferent del valencià –quan saben que és el mateix que el del català, ja que el valencià és un dialecte consecutiu, transportat, del català original de les terres de Girona.

He citat el nostre conterrani, l'universal humanista Joan Lluís Vives (1493-1540). Una de les qüestions que haguera de saber la dreta cavernícola de Lluís Vives, i que hui val la pena posar en relleu, és que es va diferenciar dels altres humanistes renaixentistes en la consideració de les llengües a aprendre i la defensa que va fer a l’escola del necessari multilingüisme. Va ser perspicaç i respectuós amb les llengües minoritàries: es va avançar i va influir en això sobre tots els grans pedagogs, fins i tot a Comenius. Vives, igual que Erasme i els altres renaixentistes, va valorar el llatí com a llengua acadèmica per excel·lència en els estudis superiors. Pedagog i introductor de la psicologia moderna, la seua talla de pensador, sens dubte, és de les més importants i reconegudes d'Europa (encara que, al meu judici, en l'imaginari col·lectiu valencià la seua obra, de més de quaranta llibres, és bastant desconeguda, com es podia esperar de la nostra burgesia provinciana). I com a pedagog va escriure nombrosos llibres innovadors on va plasmar l'objecte de l'educació tant en la gramàtica, com en les ciències, en la història, en la moral i en el dret. Així mateix va reflexionar sobre les didàctiques idònies, tant per a la forma social de l'educació, com per a la forma científica i l'empírica, com l'autoeducació, la formació professional, o les condicions necessàries i els fonaments jurídics de l'escola.

Però, com apuntàvem, respecte al lloc de la llengua materna en la instrucció, Joan Lluís Vives estava en la major oposició amb els escriptors del Renaixement. Vives va assenyalar que era millor ser útil a un gran nombre de persones en la llengua vulgar, en la vernacla, que a unes poques en llatí. Valencià com era, la seua llengua materna era precisament la valenciana, i, per a més inri, Vives es mostra profundament impressionat amb ella, quan ja al segle XV havia aconseguit la més alta perfecció literària. Així doncs, a l'escola i fora de l'escola els xiquets havien de parlar la llengua materna i ser instruïts i corregits pel mestre quan cometeren faltes. Els mestres també tindrien l'obligació de conéixer perfectament la llengua autòctona i més encara: la seua gramàtica, el seu desenvolupament històric, les paraules que s'han incorporat al llenguatge, i les que han caigut en desús o noves significacions, perquè només així els llibres escrits segles abans no es convertiran en il·legibles per a la posteritat. Aquesta contingència, incloure en el currículum la llengua vernacla, mai havia sigut suggerida pels humanistes contemporanis. Les llengües vernacles –inclosa, clar, la valenciana- han de ser enteses com a instrument lingüístic i cultural de primer ordre –sense negar el llatí i els seus clàssics com un segon idioma que ha de ser conegut pels universitaris- com marcava l'esperit humanístic europeu-. Vives, com a poliglot, no solament serà un usuari de les llengües, sinó que reflexiona també sobre elles i les metodologies d'aprenentatge en els seus escrits. Els seus viatges per universitats de França, Països Baixos i Anglaterra li van permetre incorporar de forma natural el francés, el flamenc i l'anglés, a més del bon domini del llatí i el grec. Però sempre va defensar l’ús del valencià.

Amb l’apologia del valencià, la nostra figura capdavantera de la Filologia i de la Pedagogia, el nostre més universal humanista, Lluís Vives, s'avançava als nostres temps de globalització i uniformització assenyalant la injustícia social que succeeix quan una llengua minoritària no és respectada i cuidada com el més gran dels tresors. Per això és una vergonya que la senyora Bonig del PP assegure sense rubor que “el castellà està en perill a la Comunitat Valenciana”, quan l’Informe de l’Institut Valencià d’Avaluació i Qualitat Educativa, realitzat quan encara governava el PP provava que l'alumnat que cursava estudis en les línies de valencià tenia un domini superior del valencià i del castellà que els que ho feien en les línies en castellà. Un informe que no interessava que estiguera en circulació. Amén de mentida conscient, la senyora Bonig i tota la dreta carpetovetònica, demostren cinisme manipulador. Ens falten al respecte. Menyspreen en el seu fur intern el valencià davant el castellà: no han llegit ni a Joan Lluís Vives ni a un altre dels nostres grans humanistes i eminent filòleg: el catedràtic i membre de la Reial Acadèmia Espanyola don Manuel Sanchis Guarner. Amb un profund complex d'inferioritat i incultura ressalten novament la màxima de Vives: “És inútil tota polèmica si no hi ha esperança que resulte profitosa”.