El PP està en el seu millor moment

Avui és l’últim divendres que té Mariano Rajoy per negar-li l’indult a Carlos Fabra abans que es complisca el primer aniversari de la seva condemna a quatre anys de presó per haver defraudat a Hisenda 700.000 euros per uns diners que, tot siga dit, ningú va aclarir d’on havien eixit. Tot apunta que Rajoy, fidel al seu trancredisme, deixarà córrer l’oportunitat, i Fabra seguirà en llibertat.

De res val que la justícia porte una dècada sencera darrere Fabra, ni que hagen passat ja més de quatre mesos des del moment que el Tribunal Suprem va confirmar la sentència contra ell, ni que faça ja quasi vuitanta dies que esperem que el Consell de Ministres resolga la seva petició d’indult; el cas és que Fabra continua esquivant la garjola. Si fora un robagallines ja s’hi haguera podrit però el cacic de Castelló és home de totes les institucions menys les penitenciaries.

És evident que Rajoy no troba el moment de deixar-lo caure. Al president del Govern se li deuen aparéixer com un fantasma aquelles paraules seves en les quals qualificava a Fabra de polític exemplar i, de colp, li tremolen les cames, li balla el puro i el Marca li cau de les mans. És el que passa als estadistes del nivell de Rajoy quan les decisions a prendre signifiquen trencar pactes de sang que tots els afectats donen per eterns, i en el PP el pacte de la corrupció és el vincle més transversal que hi ha.

L’entrada en presó de Carlos Fabra, quan es done, serà una fita destacadíssima en l’explosió incontrolada de les xàrcies de corrupció gràcies a les quals el PP valencià ha sigut políticament hegemònic durant 20 anys. Els diners han servit als “populars” per comprar als mercenaris, atemorir als crítics, enganyar als innocents, guanyar moltes eleccions i pagar-se tot tipus de capricis però ara, fins i tot les moltes nits amb final feliç que s’han corregut a costa de tots, acabaran malament.

Hui el Partit Popular valencià podria fer un Govern només amb perseguits per la Justícia. Podrien posar de president José Luis Olivas; de vicepresident, tindrien on escollir, Víctor Campos, José Joaquín Ripoll o Vicente Rambla, i les carteres de consellers se les podrien repartir entre Rafael Blasco, Milagrosa Martínez, Angelica Such, Manuel Cervera, Lola Johnson, Alicia de Miguel, Luis Fernando Cartagena i Luis Rosado. La banqueta, la dels reserves o la dels acusats, que en aquest cas és el mateix, seria llarguíssima i estaria farcida de noms il·lustres: expresidents de la Generalitat, alcaldes i alcaldesses de les principals poblacions, diputats, delegats del Govern, presidents de Diputació, regidors i tot tipus d’alts càrrecs. La solemne presa de possessió es podria fer, és clar, en un ple de Les Corts presidit (sempre que Déu volguera) per l’imputadíssim Juan Cotino i seria retransmés en directe per les càmeres de Canal 9 (q.e.p.d.) del no menys imputat Pedro García.

A tots ells, des del primer cadafal se’ls podria mirar, amb aire compassiu Eduardo Zaplana, l'incòlume, lliure de tota sospita judicial malgrat haver estat el Dr. Frankenstein de la desfeta. Ara com ara, però, fins i tot Zaplana deu tindre la por al cos, ja que, tot i el marejol que estan patint els seus companys de partit, el pitjor està per vindre.

Aquest degoteig judicial del PP valencià és només un aperitiu. Quan en maig de 2015 es queden sense poder en la Generalitat, quan ja no tinguen ni un euro per tapar boques, quan hagen d’entregar les claus de tots els calaixos, tots els llibres de comptes i tots els contractes firmats, llavors les coses es poden posar veritablement mal i el viacrucis, convertir-se una processó a Picassent.

Els del PP no sempre menteixen, a vegades se’ls escapa el que realment pensen, i ara que viuen en el búnquer resistent de qui se sap a punt de perdre la guerra, s’entén el significat de tot el que diuen. Per exemple, quan es refereixen al Tripartit com un perill absolut, quan l’esmenten per atemorir la gent, reflecteixen el que ells veritablement senten. Saben que el dia que el Tripartit (o el que siga) arribe al poder tot el que ara estan patint ho recordaran com “aquells dies en els quals encara érem feliços”.