eldiario.es

9

Treballar per la convivència lingüística

Al desembre de 2019, el Consell d’Europa va publicar l’informe sobre l’aplicació per part de l’Estat espanyol de la Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM) en el període 2014–2016. Pel juny de 2017, qui subscriu va concloure i remetre l’informe a partir del qual els experts havien d’analitzar la situació del valencià durant els tres anys citats. Calia explicar la política lingüística duta a terme en un període dividit clarament en dues etapes: de 2014 al juliol de 2015, i des d’aquesta data fins al 31 de desembre de 2016; un període ben rellevant que comprenia l’extraordinari canvi polític del maig de 2015, després de dues dècades de règim popular hegemònic en totes les institucions valencianes.

Calia parlar de la contraplanificació lingüística perfectament programada i executada al llarg de vint anys pel Partido Popular; de la invisibilitat institucional i de la subsidiarietat administrativa del valencià; de la degradació del model lingüístic, amb la imposició d’unes formes clarament castellanitzants, en un intent més per diluir-ne la filiació lingüística. Calia parlar de l’eliminació gradual de línies educatives en valencià, curs per curs, any a any, amb l’arranjament escolar com a excusa; de l’arraconament de la llengua d’aprenentatge (materna o personal adoptiva) per a centenars de milers de criatures a un trosset de pati, cada dia més menut. Calia parlar del tancament de la RTVV, després de la manipulació informativa més barroera i del saqueig pirata a les seues arques. Calia fer-ho perquè era parlar de l’abolició del (pobre) sistema comunicatiu en valencià, amb la pèrdua total de models referencials per a la ciutadania valenciana que s’expressava en valencià -i vol continuar fent-ho! Calia explicar tot això i establir amb claredat un abans i un després en el temps. La creació de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme a l’estiu de 2015 va marcar l’inici d’un nou temps.

De la contraplanificació a la política lingüística responsable del primer Botànic, que va tindre en la transversalitat i el multilingüisme autocentrat les seues línies estratègiques, i com a leitmotiv de la gestió lingüística, la cohesió social. Es posava en marxa una política lingüística  amb una clara vocació social i la voluntat dels seus responsables de donar-hi veu a la ciutadania valenciana per a millorar la convivència al si de la societat.

En la cruïlla on confluïen el vessant públic amb la responsabilitat política, el benestar social i la vocació europeista, s’obria camí l’oportunitat d’assolir una convivència lingüística enriquidora, sana, pacífica i realment necessària, amb una oposició que invoca cada dia la trista Batalla de València, ara en versió vintage.

El sentit ètic i responsable de la política lingüística va inspirar les primeres mesures adoptades, com l’homologació dels certificats administratius de coneixements de valencià amb els expedits pels governs de Catalunya, les Illes Balears i Andorra!, que venia a corregir una anomalia que durava ja massa anys.

El mateix sentir va guiar la renovació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, amb la incorporació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les universitats públiques, els ajuntaments i les escoles oficials d’idiomes al seu Ple, en una aposta clara per la participació pública en la seua composició.

La creació de la Xarxa Pública de Serveis Lingüístics Valencians, integrada per ajuntaments, mancomunitats, diputacions i universitats va respondre també a la necessitat i la voluntat d’unes relacions contínues i vigoroses amb totes les institucions i tots els professionals amb el mateix objectiu comú.

Durant quatre anys de treball intens, es referen les relacions amb Catalunya i les Illes Balears, tan necessàries i enriquidores, a les quals cal sumar les noves complicitats amb Galícia, Euskadi, Navarra, Astúries i Aragó. De la invisibilitat més absoluta entre els territoris amb llengua pròpia al lideratge en les trobades i a la presència proactiva en els fòrums europeus, com la Xarxa Europea per a la Promoció de la Diversitat Lingüística, de la qual forma part la Generalitat des de 2016.

Mentre es projectava i reforçava la nostra presència en organitzacions europees i fòrums espanyols, no es podia ignorar la importància de comptar amb la participació dels principals sectors de la societat civil en el disseny d’una política lingüística destinada a reforçar el caràcter de llengua pròpia del valencià i encaminada a aconseguir l’equitat lingüística, indispensable per a una vertadera cohesió social.

Per això, amb l’inici de la legislatura, començaren els treballs per a desplegar la Llei d’ús en tots els àmbits i sectors socials. El Decret d’usos institucionals i administratius; la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics, així com el Consell Social de les Llengües i la Xarxa Pública de Serveis Lingüístics Valencians aprofundeixen en la llei alhora que situen en el mateix nivell d’importància la ciutadania i les institucions, atesa la responsabilitat assumida pel Consell de garantir els drets lingüístics d’aquesta.

Mentrestant, l’ofensiva dels partits de l’oposició no ha deixat marge per a la treva: el decret que regulava el model lingüístic educatiu va acabar en les instàncies judicials, on continua a hores d’ara a l’espera que el Tribunal Suprem resolga el recurs de cassació que el podria salvar o no. En absència del decret, les Corts Valencianes aprovaren la Llei de plurilingüisme en el sistema educatiu valencià, que ara l’oposició vol tombar a base de manifestacions i de carregar-se les comunitats educatives amb una pretesa defensa de les famílies castellanoparlants.

Però la realitat és tossuda i el que evidencia i demostra cada dia és que la discriminació, la vulneració de drets i l’arraconament social s’acarnissen sempre amb aquells que, a pesar de tot, encara mantenim la voluntat i l’esperança de viure amb plenitud la nostra condició de valencianoparlants.

Aquesta voluntat nostra, que és dret alhora, va ser també recollida en l’aprovació de la llei de creació del servei públic de ràdio i televisió, gràcies al qual les valencianes i els valencians hem recuperat el dret a estar informats en la nostra llengua.

Entre el juliol de 2015 i el març de 2019 (moment en què es convocaren les eleccions autonòmiques), els responsables de la política lingüística van llaurar sobre una terra erma, on feia anys que no s’havia sembrat una llavor i on no havia caigut una gota d’aigua. Però la voluntat de milers de persones de mantindre viva aquella terra era suficient per a justificar una acció política en pro del reequilibri lingüístic. Un reequilibri que ens pot acostar a la convivència lingüística tolerant, inclusiva i pacífica de què continuem estant tan necessitats.

Per això, quatre anys després, els responsables polítics de la gestió lingüística han de continuar pensant com anar més enllà i passar del reconeixement legal d’usar el valencià al reconeixement social d’una llengua que no és propietat exclusiva de ningú, sinó patrimoni de tots aquells que la volen sentir com a pròpia.

*Nathalie Torres Garcia, diputada de Compromís a les Corts i Subdirectora general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de 2015 a 2019

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha