“No ens falleu!”

La gestió de les expectatives és clau en política. De vegades resulta tan rellevant la capacitat de complir el que has promès com la forma en què duus a terme l'intent. En aquelles setmanes del 2015 en les quals va tirar a caminar el nou Govern valencià, era comú assistir a una escena en què s'acostava la gent a Mónica Oltra per a demanar-li: “No ens falleu!”. I el mateix li passva a Ximo Puig. Era un sentiment generalitzat entre la ciutadania que havia acudit a les urnes per a acabar amb dues dècades d'hegemonia del PP marcades per l'abús de poder i la corrupció.

“No ens falleu!”. Més que una tcrida a complir amb allò que s'havia promès en els programes electorals era un advertiment ancorat en els termes del Pacte del Botànic, que van signar el PSPV-PSOE, Compromís i Podemos i que va donar peu a un govern presidit per Puig amb Oltra com a vicepresidenta. Però, sobretot, es tractava d'un prec emotiu, quasi visceral, previ a qualsevol programa: “No ho feu malbé!”.

La cultura del bipartidisme es basava en el dogma de la “governabilitat” que atorguen les majories absolutes enfront de la “ingovernabilidad” irreductible del pluripartidisme i les coalicions. El PP va usar l'argument fins a la sacietat com a coartada d'un abús que va degenerar en una corrupció escandalosa. Va arribar un moment en què el cos electoral, la societat, va ser conscient que calia acabar amb allò. I ho va fer. Però pesava sobre l'ànim general l'estigma de la suposada incapacitat de l'esquerra per a posar-se d'acord i sostenir un projecte.

El gran encert de Puig i d'Oltra, com del líder de Podemos d'aleshores, Antonio Montiel, i del d'ara, Antonio Estañ, va consistir a captar aqueix missatge en el que tenia d'esperança i de por. Pot discutir-se si el Govern del Pacte del Botànic ha complit millor o pitjor amb les seues expectatives programàtiques de reorientar la política valenciana cap a les persones, la recuperació de drets, l'impuls d'allò públic, la reversió de retallades i la lluita contra la corrupció. El que no pot discutir-se, excepte des de l'argumentari menys creïble de l'oposició, és la seua estabilitat, plasmada emblemàticament en el fet que, a diferència de l'Executiu central i d'una bona part dels gabinets autonòmics, ha vist com s'aprovaven els seus pressupostos “dins del termini i en la forma escaient” cada any i que es disposa a fer el mateix amb els últims de la legislatura.

En el Pacte del Botànic, com s'ha evidenciat en la reunió de la seua comissió de seguiment celebrada fa uns dies després d'una crisi oberta per discrepàncies de certa entitat entre Oltra i Puig sobre la postura de la Generalitat Valenciana en el Consell de Política Fiscal i Financera, cotitza alt la voluntat de superar les diferències, la qual cosa exigeix saber gestionar-les. Ha sigut així des del principi i segueix sent-ho al començament d'un curs electoral amb les seues previsibles tensions i enfrontaments.

La “governabilitat” no és sinònim de majoria absoluta. Aquest ha sigut el nucli del relat d'aqueixa “via valenciana” que tant va contrastar al principi amb el context polític general d'Espanya. Contrastava amb experiències passades com la del tripartit català presidit per Maragall, que va tenir tan mala premsa. Contrastava amb la ruptura de la llavors líder emergent dels socialistes, Susana Díaz, amb Esquerra Unida a Andalusia. I amb l'actitud arrogant de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en desaprofitar la primera oportunitat d'impedir que Mariano Rajoy es perpetuara en la Moncloa.

Des de la moció de censura, que va derrocar el Govern del PP i va posar el líder del PSOE en la presidència, ha canviat la conjuntura. I les negociacions dels socialistes amb Podemos ofereixen imatges sorprenents. Un Pablo Iglesias singularment raonable ha tornat a l'inici de curs a posar-se al capdavant de Podemos amb un discurs aliè a les estridències d'altres moments. Al seu torn, Pedro Sánchez ha col·locat el seu Govern i, per tant, el seu partit, en la senda de cercar una aliança amb la formació morada que li permeta intentar la majoria suficient (per a la qual faran falta més fitxes) que garantisca la legislatura.

Hi haurà tensions. Li queda a l'esquerra espanyola molt per corregir per a evitar aquella imatge desmobilizadora de xoc sense concessions que tant de mal li va fer en les últimes conteses electorals en convertir la lògica rivalitat en una guerra a mort. A les esquerres d'Espanya els espera probablement en el futur la gran assignatura de conformar governs de coalició, inèdits fins ara. I molts ciutadans viuen aquest nou ambient amb una esperança aprensiva en l'ànim: “No ens falleu!”.