eldiario.es

9

Llengües, nacions i minories: quina democràcia i quina Constitució?

Les democràcies avançades han aconseguit entendre que per a garantir la igualtat cal garantir també la diversitat

El escrito de la facultativa en el que pone: "habla valenciano"

L'escrit de la facultativa on posa: "parla en valencià"-

Un exemple. El model de plurilingüisme proposat inicialment pel Govern autonòmic vinculava l'adquisició de competències en anglès a les de valencià. La dreta i els seus sectors afins ho van impugnar immediatament amb l'argument, acceptat pel TSJ, que això suposava una discriminació dels que optaren pel castellà. La Conselleria d'Educació va reorientar el seu primer model i es va aprovar en les Corts Valencianes una llei de plurilingüisme que estableix uns percentatges mínims de les tres llengües: 25% per al valencià i el castellà i 15% per a l'anglès. No obstant això, segueix estant pendent un debat més profund de l'assumpte.

Per quina raó és discriminatori que et facen aprendre valencià i no ho és que et facen aprendre una llengua estrangera? La resposta dels qui ho sostenen sol acabar en el mateix punt: l'anglès resulta útil. Bé, depèn per a què, però el valencià és llengua oficial en el territori de la comunitat autònoma i l'administració educativa té l'obligació de fer que els estudiants adquirisquen competències suficients en les llengües oficials. Què significa, si no, que una llengua siga oficial (i que, segons les lleis, haja de gaudir d'una especial protecció i promoció)?

Un altre exemple. Fa uns dies una metgessa es va negar a València a atendre en una visita una pacient perquè li parlava en valencià. La pacient, que va resultar ser una coneguda escriptora i va fer públic el fet, li va assenyalar a la facultativa que no hi havia problema en què li parlara en castellà, que ella ho faria en l'altra llengua oficial. Però la metgessa es va negar i va fer constar en l'historial, com si fóra un símptoma més: “Parla en valencià”.

El PP i Ciutadans són especialment bel·ligerants a l'hora de defensar que els funcionaris, i en concret els metges, no siguen “discriminats” perquè se'ls exigeix entendre l'idioma de la comunitat autònoma a la qual vulguen traslladar-se (parlem de conèixer, ni tan sols de parlar). A costa de discriminar els ciutadans d'aqueixos territoris quan tantes vegades es veuen obligats a abandonar l'ús d'una llengua al que tenen dret perquè no seran atesos en cas contrari? Quin dret és superior? És il·lògic que una administració demane als seus funcionaris que entenguen una llengua oficial?

Aquestes asimetries lingüístiques són només un reflex de les asimetries polítiques que arrossega la democràcia dissenyada fa quatre dècades, amb aqueix federalisme incomplet que es va dir Estat de les Autonomies i el pseudo-reconeixement de les nacions subestatals o nacions sense Estat (com les denominen els especialistes) sota el terme de “nacionalitats”.

Tots els espanyols han de ser iguals, al·leguen els qui volen involucionar aqueix model que deixa les coses a mig camí, l'operativitat del qual per a encaixar la diversitat hispànica s'ha esgotat, tal com demostra el conflicte independentista a Catalunya. Però què significa ser iguals? Que tots es pleguen a les característiques majoritàries? Són més iguals els ciutadans quan s'aplanen les diferències o quan s'articulen drets que en garanteixen la diversitat? És més just recentralitzar que descentralitzar? Per què?

Les democràcies avançades han aconseguit entendre que per a garantir la igualtat cal garantir també la diversitat. I en això es diferencien les que els politòlegs cataloguen com a “democràcia de la majoria” i “democràcia consensual”, dues versions que no solen donar-se en estat pur. De fet, la primera, amb el seu bipartidisme sobre-representat, s'ha solapat amb la segona, caracteritzada per la descentralització del poder, el multipartidisme i l'acomodament de les minories, en tot el recorregut de la Constitució espanyola fins que el sistema s'ha gripat.

Per això no hi ha més remei que moure's. L'alternativa és avançar o avançar. Ni els que propugnen la solució federal per a la reforma constitucional poden acontentar-se amb una retòrica benintencionada, ni pot imposar-se l'imperi de la majoria que el PP ha reflectit tan obscenament en la seua frustrada proposta de reforma de les regles de les eleccions locals. Com diuen Antón Losada i Javier Pérez Royo en el seu recent lliure Constitución: la reforma inevitable, els problemes de la societat espanyola no són impossibles de manejar, però "acabaran sent-ho si no se'ls fa front mitjançant la reforma constitucional". O s'articulen drets, competències i procediments basats en la negociació i la multilateralitat o Espanya es lliscarà cap a l'autoritarisme i l'abús de poder.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha