eldiario.es

9

El desprestigi de l’educació pública al País Valencià

Quan jo era menut anava, com la gran majoria de xiquets de la meva generació, a l’escola pública. Els primers anys vaig estudiar a un centre popularment conegut a la ciutat com la Beneficència. Comptava amb un professorat majoritàriament laic , però estava atapit de monges i de retors que s’encarregaven d’assistir i educar els interns perquè els xiquets estàvem dividits en tres grups: interns, externs i mig-pensionistes, que érem els que ens quedàvem a dinar. Era una escola pública però no tots érem iguals i des de ben menut em vaig adonar que hi havia xiquets que no eren exactament com jo. Que vestien tots amb roba semblant, tirant a vella; que mai tenien sabatilles d’esport noves o el més impactant i que m’ha quedat gravat a la memòria: que tots feien la mateixa olor, suposo que provinent d’alguna mena de perfum a dojo amb el que les religioses els devien ruixar de bon matí. Amb vuit o nou anys vaig començar a preguntar-me per què molts d’ells no anaven a casa ni tan sols el cap de setmana.

Per què alguns sí que se n’anaven de vegades i altres no mai. Per què alguns pocs tenien algun defecte físic o alguna cicatriu. Inclús per què sovint arribaven xiquets nous que es comentava havien estat expulsats d’altres col•legis. La meva era una escola que tot i estar essencialment pública com a escola d’Educació General Bàsica, era costejada per la Diputació Provincial per allò d’ocupar-se de totes aquelles animetes procedents de famílies desmembrades, dels infants maltractats o dels que senzillament estaven òrfens d’algun o dels dos progenitors.

He començat l’article amb aquesta introducció perquè aquelles terribles desigualtats socials les he tornades a observar recentment a l’escola pública on s’eduquen les meves filles. Una escola cèntrica, on casualment també vaig passar jo la darrera etapa de l'EGB i on van ser educats la meva mare i els meus oncles. Un centre educatiu centenari, i que malgrat haver estat des de sempre públic havia gaudit de cert prestigi a una capital de província on, a banda dels centres públics dispersos pels barris, a penes hi havia un col•legi religiós per a nens i un parell per a nenes que funcionaven en una mena de règim imagine que aleshores ja concertat. El cas és que el meu col•legi –el dels darrers anys- era públic. Públic però de molt de prestigi en aquell Castelló dels primers anys de la democràcia. Tant de prestigi que les famílies benestants de la ciutat no tenien problema en portar allà els seus descendents. Per davant meu va passar com qui diría, el millor de cada casa. I no en sentit irònic.  Alguns en acabant esdevingueren alcaldes, i d’altres consellers a la Generalitat Valenciana. Inclús u molt conegut va arribar un dia a ser el President de tots els valencians. Amb un pati menut que és pràcticament el mateix que hi ha ara i amb unes instal•lacions en general velles i modestes, el col•legi Herrero (Mártires del Magisterio era el seu nom complet i oficial quan jo hi anava) tenia fama de ser un centre amb un professorat de qualitat i on els alumnes eixien amb una bona base per a passar al BUP. Era, em vaig adonar també, un centre on la majoria proveníem de classes mitjanes i on a penes s’observaven aquelles terribles diferències que havia presenciat de més menut.

Han passat trenta anys i el país ha canviat, o ens l’han canviat. I els que l’han canviat, particularment els que han volgut canviar-ho tot durant els darrers vint anys, s’han ocupat conscientment de desprestigiar l’educació pública del país i ho han fet com tots sabem: fomentant el concert amb centres educatius religiosos, amb escoles concertades i amb col•legis privats,. De col•legis concertats en tenim a cabassades. Alguns que eren absolutament privats, en arribar la crisi econòmica van esdevindre concertats i així ens trobem fins i tot el cas de centres que depenen del mateix Opus Dei i que segreguen els xiquets i les xiquetes en funció del seu sexe, rebent subvencions.

Recapitulant: el Partit Popular no ha cessat un instant en potenciar l’ensenyament privat i concertat a la vegada que ha aprofitat per a crear la falsa imatge –o la percepció generalitzada per amples capes de la societat- de què en eixos centres els alumnes reben una educació més personalitzada i de més qualitat. Els ciutadans corrents, particularment aqueixes classes mitjanes amb aspiracions que han assimilat a la perfecció durant un parell de dècades que vivim al país de les meravelles, del progrés i dels grans esdeveniments no han dubtat en renunciar a qualsevol cosa per tal que els seus xiquets puguen gaudir d’aqueixa educació diferenciada. Perquè anant a un col•legi concertat o privat, no solament s’assoleix altre status, sinó que s’evita que la prole es puga barrejar amb nens que no són com ells. Amb immigrants de tots els països imaginables, amb nens de famílies que no arriben a final de més, amb xiquets que ells consideren fills de la marginació social. A sobre, maten dos pardals d’un tret ja que s’hi eviten qualsevol possibilitat de què el xiquet tinga el risc de ser escolaritzat en valencià, o fer punta en una d’eixes escoles públiques farcides de professors d’esquerres i catalanistes. Aquesta és la impressió que hi ha al carrer, especialment als grans nuclis urbans del País, per la senzilla raó que algú s’ha encarregat d’anar destriant la societat, d’anar, amb pas lent però ferm, dirigint una societat aborregada i dòcil cap a llocs on esdevinga més fàcil de controlar.

Aquell prestigiós col•legi públic on jo vaig estudiar a les acaballes de la meva educació primària s’ha convertit si més no en un centre on pràcticament un antic alumne pot arribar a  sentir-se en l'actualitat un estrany, un foraster a ca pròpia. Desenes de pares nigerians, magrebins, sud-americans i romanesos s’amunteguen a les portes a les cinc de la vesprada. Quan jo hi anava, cada curs ocupava tres aules de quaranta o quaranta-quatre alumnes. A hores d’ara arribo allà i a penes reconec un parell de companys que curs amunt, curs avall eren també alumnes del centre els primers anys vuitanta. Tothom ha fugit. Tothom té la trista percepció de què aquell espai farcit d’immigrants ,de gent sense recursos, i de xiquets que arriben a escola sense haver desdejunat perquè la família viu en la misèria més absoluta, no és bo per a ells ni per als seus. I menys encara quan se n’adonen de què és un centre on la meitat de línies són en valencià. És la trista realitat d’una herència perversa.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha