Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
ENCUESTA | El PP mantiene tres puntos de ventaja sobre el PSOE
Los cuerpos que sí fueron recuperados y homenajeados tras la Guerra Civil
OPINIÓN | Terrorista Netanyahu, por Antón Losada

Una socialdemocràcia valencianista, feminista i ecologista

Gustau Muñoz

0

No ho saben, però ho fan. Aquesta frase és de Karl Marx. I fa referència a les accions humanes que responen a una sistemàtica -a unes condiciones socials- que transcendeix la voluntat o la consciència individual. Marx fou un científic i potser un profeta del segle XIX que va triomfar al segle XX i que, no en dubteu, s’hauria horroritzat davant les malifetes que s’han fet en el seu nom. Marx era un hereu de la Il·lustració, un franco-alemany, un esperit supremament crític i visionari, però animat per una voluntat pregona d’alliberament o emancipació humana que de cap manera podria assumir les limitacions a la llibertat -en tots els sentits- de les “grans revolucions proletàries” deformades o degenerades (el primer adjectiu l’empraven els hereus crítics de l’estalinisme, el segon els trotskistes) del segle XX. Que foren nominalment dictadures del proletariat, però en realitat dictadures sobre el proletariat i tota la resta, sobre tot el que es movia. Dictadura de partit, del comitè central, del politburó i finalment del secretari general, envoltat d’aduladors. Res a veure amb Marx. Son pare, un gran admirador de la Il·lustració i de la Revolució francesa. Ell, actiu en la revolució democràtica de 1848. No podia imaginar una regressió respecte de les conquestes democràtiques de la revolució burgesa. Ho va veure molt clar Rosa Luxemburg, que va dir allò de “la llibertat és sempre la llibertat dels altres”...

Una història arxivada, que no mou molí? Episodis pretèrits, ja superats? No ho diria, a la vista de la persistència doctrinal d’una certa versió barroera o molt sui generis del marxisme, com a doctrina de legitimació o alguna cosa més, en l’economia emergent més poderosa del planeta, amb 1400 milions d’habitants. O de les recialles del passat soviètic a Rússia. I tants altres aspectes de la realitat actual que podríem evocar.

En fi, aquesta línia de raonament ens duria lluny. Però jo volia referir-me ara a una altra cosa. Ben mirat, i més enllà de concrecions partidàries, el govern valencià actual i l’anterior, i el que es pot preveure de cara al futur, perquè la dreta -corrupta, desorientada, empeltada d’extremisme- té crisi per a estona, es podria caracteritzar així: una socialdemocràcia valencianista, feminista i ecologista.

És interesant. Alguns actors polítics, molt representats i presents en el progressisme valencià, tan revolucionari, han abominat històricament de la socialdemocràcia. Els partits d’implantació estatal, d’ençà de la transició, s’han mostrat, si són d’esquerres, coherentment valencianistes, però el referent estatal hi ha estat sempre una limitació. Caldrà explicar-ho?

El feminisme i l’ecologisme són denominadors comuns, però en alguns casos -davant alguns xocs amb la realitat- semblen més aviat façana i no compromís real, ferm i irreversible. A hores d’ara, però, cada vegada menys. El consens social en favor de la superació de la discriminació de gènere és cada dia més fort, mentre que la crisi climàtica ha obert els ulls a molta gent. L’ecologisme ja no és la dèria de quatre il·luminats, sinó l’obligació i el compromís conscient de tots i totes si volem preservar la vida civilitzada al planeta. L’interès públic passa, avui, per la transformació ecològica de l’economia i el canvi en els estils de vida -austeritat, reciclatge, proximitat, bicicletes, etc.- i això és com més va més assumit per la majoria social, tot i els pals a les rodes dels grups de pressió i dels grans interessos, que segueixen instal·lats en el mateix paradigma productivista sense més consideracions.

Quant a la socialdemocràcia... és el plantejament idoni per a transformar aspectes de la realitat sense empitjorar-la i en un horitzó limitat. És l’horitzó insuperable de la nostra època? Potser sí, o potser no. Ha assumit que una dosi d’economia de mercat és necessària, si hi compareix també la regulació pública i la primacia dels interessos col·lectius. Però ha de bregar amb una contrarevolució conservadora que voldria donar solta al mercat en tots els àmbits de la vida, literalment en tots: des del comerç d’armes al d’òvuls, del tràfic d’òrgans al de cossos, de l’habitatge com a negoci a la privatització de la sanitat i l’educació, de les pensions privades a la mercantilització de tot i de tots... Un infern, que enriqueix fora de mida una minoria i destrossa la vida dels vulnerables, que abans eren una minoria desheretada però que ara són també de les classes mitjanes, fins i tot benestants, i els seus fills, com a efecte del procés globalitzador i de la revolució tecnològica en curs.

Per tant i mentre la humanitat no faça un pensament -potser al segle XXI el farà- millorar coses concretes com ara les pensions, la sanitat, l’educació, la normativa laboral, els serveis socials, la vida local, tot mantenint i ampliant la llibertat i la democràcia, no està gens malament. Socialdemocràcia? Doncs, benvinguda.

I no oblidem el que representa avui l’amenaça del populisme reaccionari i post-feixista, que a partir de Vox envaeix el PP i Ciutadans i voldria -sense dir-ho obertament- erosionar tot això i atacar els més febles i desvalguts, la gent sense recursos que viu a la intempèrie. Immorals.... Un programa amerat de sadisme que arbora la pitjor cara de la humanitat, la més perversa i brutal. Amb la socialdemocràcia, tots a una veu, sense repetir errors del passat, caldrà fer front a aquesta amenaça. Tenim memòria històrica...

El valencianisme compta avui amb un motor suplementari i autònom en el si d’aquest complex plural i creatiu, mútuament enriquidor, que és el govern valencià del Botànic. El fet no té precedents i és prometedor. Escaient, decisiu. No oblidem d’on venim, la complexitat acrescuda de la societat valenciana, el seu caràcter compost, però també tenim present que nosaltres volíem construir un País. Amb bones raons.

I el feminisme és la revolució del segle XXI, irrenunciable. Juntament amb una forta política social inclusiva, contribueix a la cohesió i a l’enriquiment de la societat. L’aposta ara és la implicació dels homes, el replantejament d’actituds i pràctiques inveterades. El descobriment que amb la justícia de gènere, tots n’eixirem guanyant.

El lligam amb el govern de l’Estat, d’altra banda, és ara directe. Hi ha sintonia, però alerta, els interessos valencians solen ser sacrificats o oblidats, postergats. Ara ja no hauria de ser així. N’estem farts, de passivitat i d’ofrenar. Ara volem recursos, finançament, reconeixement, corredor mediterrani, inversions, un Estat que no vaja a la contra. Si és possible.

I finalment, els valencians, amb l’actual govern de la Generalitat, podem fer una gran aportació al reequilibri i a l’estabilitat d’Espanya. Espanya té un gran problema, com va dir el president Puig, que és la concentració inversemblant del poder econòmic, financer, mediàtic, judicial, funcionarial, institucional, etc., a Madrid. Això és un gran factor desestabilitzador, ha xuclat recursos i ha buidat l’Espanya interior. I ha enterbolit la relació amb les nacions no castellanes, començant per Catalunya. Nosaltres no som d’eixe món, però ens afecta de ple. Raó de més per jugar bé les nostres cartes. El Botànic dos (i el tres) té totes les condiciones per a fer història. Si s’ho creu. Més enllà del que puguen pensar o imaginar els actors polítics mateixos -no ho saben, però ho fan-, la seua tasca actual s’inscriu en aquest paradigma concret, que han votat els valencians i les valencianes, perquè els convé: una socialdemocràcia valencianista, feminista i ecologista. Sense dogmatismes estèrils i amb la contenció escèptica i escarmentada, però mai indiferent o passiva, sinó perseverant, sobretot això: perseverant, del tarannà humà i polític que ens defineix. Al cap i a la fi, els valencians varen construir amb les seues mans milers i milers de bancals on abans hi havia muntanyes ermes i una extensió d’hortes de regadiu inacabable on abans hi havia marjals insalubres. Lliçons de la història, que cal no oblidar...

Etiquetas
stats