El repte de reintroduir el voltor trencalòs a les muntanyes valencianes

Va haver-hi un temps en què el voltor trencalòs va arribar a ser un dels ocells de rapinya més característics de les muntanyes valencianes.

Tradicionalment conegut com a ‘crebalòs’, va ser a la fi del segle xix que l’espècie va desaparéixer com a nidificant de la Comunitat.

A escala d’Europa, el trencalòs presenta poblacions naturals únicament a la serralada Pirinenca, a les illes de Còrsega i Creta, i a Turquia.

L’espècie va experimentar una regressió a la seua àrea de distribució durant els segles xviii i xix, i es va extingir als Alps, als Balcans i a la majoria dels massissos muntanyosos de la península Ibèrica.

És un voltor notablement diferent d’altres ocells de rapinya semblants. Es diu així pel seu costum de fer remuntar ossos i closques a gran altura, deixar-los anar, partir-los contra les roques i poder ingerir-los per a alimentar-se.

Però, quins han estat els motius principals que han portat aquesta espècie a estar en perill d’extinció?

Els principals factors d’amenaça per al trencalòs són: mort per enverinament, tant accidental com de manera intencionada, que suposa el 90% de les morts registrades en individus radiomonitoritzats des del 1986; persecució directa per caça il·legal, sobretot en els anys 80 i 90 del segle passat; col·lisió i electrocució en línies elèctriques i molèsties i pertorbacions en la cria per l’activitat humana.

A causa de la confluència de tots aquests factors, a escala europea s’estima que la població ha disminuït entre un 25% – 29% en les últimes tres generacions. De fet, la mortalitat per enverinament i persecució directa van ser les causes principals que van comportar l’extinció durant els segles xix i xx de l’espècie en tots els sistemes muntanyosos de la península Ibèrica, el Maestrat inclòs.

Per a l’espècie hi ha dos projectes de reintroducció en curs a Espanya, l’un iniciat el 1996 al Parc Natural de les serres de Cazorla, Segura i Las Villas (Jaén, Andalusia) i un altre d’encetat el 2002 als Picos de Europa (Astúries, Castella i Lleó i Cantàbria).

El tercer es posarà en marxa pròximament a la Tinença de Benifassà (Castelló), a la zona del Maestrat, una proposta seleccionada entre diferents opcions avalada per un estudi encarregat per la Generalitat a la Universitat de València. En el projecte participen el Ministeri d’Agricultura, la Conselleria de Medi Ambient, tècnics d’Aragó i de Catalunya i la Fundació Fundem.