Ana María Matute, la gran escriptora que es va refugiar a Mallorca després de l'intent del 'mal marit' de silenciar la seva veu

Ana María Matute, una de les veus més brillants de la literatura espanyola del segle XX, va trobar a Mallorca, durant els anys seixanta del segle passat, un refugi íntim i fecund per a la seva vida i la seva creació. Va arribar a l'illa en l'estiu de 1962 i, en els afables horabaixes mallorquins, acostumava a passejar pel jardí del seu apartament a Porto Pi amb el seu fill en braços, acomiadant-se de les flors que creixien al costat de la mar. Aquest gest senzill, gairebé ritual, revelava no sols el seu vincle profund amb el paisatge, sinó també la seva extraordinària sensibilitat per a descobrir bellesa en l'aspecte quotidià. En aquell temps, residia en un modest pis llogat al costat del seu espòs, el també escriptor Ramón Eugenio Goicoechea. La parella afrontava problemes econòmics: ell havia venut mobles i utensilis domèstics per a subsistir, un reflex clar de la precarietat que acompanyava a aquells anys difícils.

El veritable punt d'inflexió en la vida d'Ana María Matute va arribar quan Ramón Eugenio Goicoechea va prendre la decisió de vendre la màquina d'escriure amb la que ella sostenia el seu ofici i la seva independència. Per a l'escriptora, aquell gest no va ser només una traïció material, sinó un intent de silenciar la seva veu i, al mateix temps, el senyal definitiu del final del seu matrimoni. Amb els anys, ho evocaria amb cruesa, referint-se a ell com “el marit dolent”, expressió que condensava el dolor i la ferida d'aquella ruptura. La separació va deixar petjades profundes: Goicoechea es va emportar al seu fill Juan Pablo a Barcelona i, a l'Espanya franquista, la llei va atorgar automàticament la custòdia al pare, la qual cosa va suposar per a Matute una pèrdua devastadora.

La primera depressió

En aquells anys, Ana María Matute va travessar la seva primera depressió, un moment dolorós que la va portar a refugiar-se a Palma, on va ser rebuda amb calidesa per Camilo José Cela i la seva esposa, Charo Conde, a la casa que tots dos tenien a Son Armadans. Matute solia fer broma amb ironia i tendresa en recordar que Cela “recollia escriptors com uns altres recullen gatets del carrer”, una frase que deixava entreveure al seu torn tant la generositat de l'autor gallec com el fi sentit de l'humor de la narradora catalana.

Amb tot, Mallorca no sols va ser un refugi, sinó també el lloc on el destí li va presentar a Julio Brocard, empresari al qual ella mateixa deia “el marit bo”. Amb ell va compartir gairebé tres dècades de vida fins a la seva mort en 1990, ocorreguda precisament el dia de l'aniversari de Matute, un cop que la va sumir en una profunda tristesa. Aquesta relació li va brindar estabilitat i felicitat, i després de la pèrdua, l'escriptora no va dubtar a confessar que havia dit adeu a “el seu gran amor”.

A Mallorca, l'escriptora va ser rebuda amb calidesa per Camilo José Cela i la seva esposa. Va conèixer a Julio Brocard, empresari al qual ella mateixa deia “el marit bo”, el seu gran amor

Mallorca no va anar només un refugi personal per a Ana María Matute, sinó també una poderosa font d'inspiració literària. La seva novel·la Primera memòria, amb la qual va obtenir el Premi Nadal en 1959, està ambientada a l'illa en les albors de la Guerra Civil. Encara que el nom de Mallorca mai apareix de manera explícita, en les seves pàgines es reconeixen escenaris com el barri de Santa Catalina, el port de Palma o Son Major —probable al·lusió a Cala Major—. Allí l'autora va escriure: “Aquesta és una illa de fenicis i de mercaders. A les cases d'aquest poble, en els seus murs i en les seves secretes parets, en tot lloc, hi ha monedes d'or enterrades”. Una frase que condensa la riquesa històrica i cultural que la fascinava.

La seva novel·la Primera memòria, amb la qual va obtenir el Premi Nadal en 1959, està ambientada a l'illa en les albors de la Guerra Civil

Compromís amb la injustícia i la memòria col·lectiva

En l'obra, Matute també aborda l'estigmatització dels xuetes, descendents dels jueus conversos, a través de la història dels germans Tarongí, acusats de ser espies al servei del bàndol franquista. Les disputes dels joves protagonistes transcorren en “la plaça dels jueus”, clara al·lusió a la plaça Gomila, escenari en el segle XVII de les actuacions de fe de la Inquisició. Amb aquestes referències, l'escriptora no sols evocava el paisatge i la memòria de l'illa, sinó que també reafirmava el seu compromís amb la denúncia de la injustícia i amb la preservació de la memòria col·lectiva.

En 1998, Ana María Matute va tornar a Mallorca amb motiu de la seva obra Oblidat rei Gudú i per a participar en un curs de literatura. Allí va reafirmar la seva visió de l'ofici amb una frase que resumia el seu esperit inconformista: “Escriure és sempre una manera de protestar”. La seva veu, una de les més singulars i poderoses de la literatura en llengua castellana, roman viva avui dia, confirmant-la com una de les grans escriptores del segle XX.

De la seva amistat amb Carme Riera

L'illa, no obstant això, mai va deixar de ser per a ella un lloc entranyable. Carme Riera recorda que, cada vegada que tornava a Mallorca per a passar l'estiu, Matute li deia amb una mescla d'afecte i enveja: “Quina sort tens d'anar-te'n a Mallorca de vacances!”. Aquest comentari, que l'escriptora mallorquina evoca encara amb un somriure, reflecteix la complicitat entre totes dues i l'amor de Matute per l'illa. Ella mateixa ho va expressar amb paraules senzilles, però sentides: “Que maca és l'illa!”.

L'amistat entre Ana María Matute i Carme Riera va néixer a Barcelona, quan aquesta última començava a fer els seus primers passos en el món literari. Des de l'inici van compartir una mateixa passió per les lletres i una sensibilitat que les unia més enllà de les paraules. Prova d'aquesta complicitat va ser el pròleg que Riera va escriure per a una edició de Primera memòria, la novel·la en la qual Matute evocava la seva infància a Mallorca. Més que una simple col·laboració literària, aquell gest es va convertir en un pont entre dos mons i dues veus que es reconeixien sense necessitat d'explicacions.

La seva relació és un exemple de com la literatura pot convertir-se en un llaç invisible que uneix a les persones i que transcendeix el temps i l'espai. En cada trobada, en cada paraula compartida, ambdues teixien una amistat alimentada per l'amor comú a les lletres i a l'illa que les acollia. I encara que els anys hagin passat, el ressò d'aquesta complicitat perdura com una història viva, present tant en els seus llibres com en la memòria dels qui les van llegir.

En 2025 se celebra el centenari del naixement d'Ana María Matute (26 de juliol de 1925), una data que ha donat lloc a homenatges i reedicions destinades a honrar la seva memòria. Aquestes iniciatives no sols recuperen la seva veu, sinó que recorden a l'autora com una creadora capaç de transformar les seves experiències en una obra literària profunda, sensible i commovedora, que continua il·luminant a noves generacions de lectors.