Dels fulls volanders als bars clandestins: com les xarxes obreres van sembrar la llavor de l’antifeixisme a les Balears
LLEGIR EN CASTELLÀ
La dècada dels quaranta va suposar una etapa extremadament complicada per a la classe treballadora de les Illes Balears a causa de les repercussions de la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i, sobretot, per la política autàrquica i intervencionista practicada pel règim franquista, que va provocar un enfonsament inèdit en les condicions de vida del gruix de la població. A la fam i a les condicions infrahumanes que patien àmplies capes de les classes populars, cal afegir-hi la repressió que sofriren aquells que defensaven el govern legítim de la República o que durant els primers anys del franquisme lluitaren per restaurar l’ordre democràtic anterior.
Aquesta insatisfacció va ser recollida pel mateix règim a través d’arxius oficials de diferents organismes, tal com documenta l’historiador David Ginard i Ferón a Contra Franco i Falange. Les resistències clandestines a les Balears (1939-1948), recentment editat per Documenta Balear. El malestar va propiciar l’organització d’àmplies capes de la societat civil a través de diferents corrents ideològics, principalment el comunisme representat pel Partit Comunista d’Espanya (PCE) i l’anarcosindicalisme de la Confederació Nacional dels Treballadors (CNT).
Durant els anys de la contesa, l’economia balear va créixer estimulada pels encàrrecs de l’exèrcit colpista i dels seus aliats feixistes i nazis, encara que després de la victòria dels falangistes i afins a Franco, el racionament de productes bàsics fou implantat la mateixa primavera de 1939 i es va mantenir fins al 1951. La misèria fou el denominador comú dels anys de la postguerra, especialment entre les classes populars. A més, les famílies que s’havien identificat amb la causa republicana es varen veure especialment amenaçades “per la fam i la marginació” encoratjades pel règim feixista, la base moral del qual se sostenia en el nacionalcatolicisme representat per l’Església catòlica.
La misèria fou el denominador comú dels anys de la postguerra, especialment entre les classes populars. A més, les famílies que s’havien identificat amb la causa republicana es varen veure especialment amenaçades “per la fam i la marginació” encoratjades pel règim feixista
“Escassetat extrema” d’aliments bàsics
Els informes oficials de 1940, poc després del final de la Guerra Civil, ja descrivien una “escassetat extrema” d’aliments bàsics com l’oli, el cafè, el sucre, les patates, els cigrons, l’arròs, les mongetes, la carn, la mantega o la llet. Aquests productes eren, segons un informe del 30 de juliol de 1940, gairebé impossibles de trobar a les Balears, encara que la situació més greu es donava a Formentera.
Ja uns anys més tard, el novembre de 1942, un dels informes de la Prefectura Provincial de les Balears reflectia el clima de tensió política que la fam i l’escassetat estaven provocant: “És de notar en l’ambient polític la circulació d’insídies i calúmnies contra les autoritats provincials, nacionals, etc., llançades, en molts casos, fins i tot per elements pertanyents a l’Organització. (...) El partit, en general, manca d’entusiasme; els esdeveniments internacionals, produint-se sobretot en el medi rural, [originen] un allunyament, gairebé total, dels afiliats a la nostra organització”.
És de notar en l’ambient polític la circulació d’insídies i calúmnies contra les autoritats provincials, nacionals, etc., llançades, en molts casos, fins i tot per elements pertanyents a l’Organització. (...) El partit, en general, manca d’entusiasme; els esdeveniments internacionals, produint-se sobretot en el medi rural, [originen] un allunyament, gairebé total, dels afiliats a la nostra organització
Aquesta insatisfacció es va fer visible fins i tot entre la població d’Eivissa —tradicionalment la més conservadora de les quatre illes—. Així, la Prefectura Provincial de les Balears assumia que “a Eivissa, avui dia, molta població obrera simpatitza amb la causa roja”, la qual cosa atribuïa a l’atur obrer i a la crisi d’abastiment de productes bàsics.
La repressió política del franquisme a les Balears
Can Mir era un antic magatzem de fustes ubicat a l’espai de l’actual Cine Augusta, que a partir de l’estiu de 1936 es va convertir en presó habilitada, és a dir, una presó franquista on es van empresonar més de 2.000 persones. Un dels presos polítics fou Guillem Gayà Nicolau, militant del PCE, que el 1936 exercia com a mestre d’escola a Llucmajor. Poc després del cop d'estat va ser detingut i torturat per membres de Falange a l’antiga Casa del Poble de Palma, llavors reconvertida en quarter de Primo de Rivera. Després de la seva detenció, va ser conduït als afores de la ciutat per ser executat extrajudicialment, tot i que va fugir per sorpresa i va aconseguir amagar-se en una finca rústica del municipi d’Andratx.
Can Mir era un antic magatzem de fustes ubicat a l’espai de l’actual Cine Augusta, que a partir de l’estiu de 1936 es va convertir en presó habilitada, és a dir, una presó franquista on es van empresonar més de 2.000 persones. Un dels presos polítics fou Guillem Gayà Nicolau, militant del PCE, que poc després del cop militar va ser detingut i torturat per membres de Falange al quarter de Primo de Rivera
Finalment, va ser detingut a Palma per un guàrdia municipal el març de 1938 i empresonat a Can Mir. Segons la investigació de Ginard, des de Can Mir va crear un comitè comunista, “així com una xarxa de contactes amb simpatitzants afins a la causa republicana que actuaven des de fora”. Per això, Gayà va ser condemnat a trenta anys de presó i Lluïsa Vilardell a dotze anys i un dia. Ella, parella de Gayà, era una militant comunista que feia de contacte exterior amb l’interior de la presó de Can Mir, a la qual proporcionava paquets d’aliments i documentació política. Va ser detinguda el 28 de juny de 1939 i empresonada a la presó de dones de Palma. Aquestes detencions van ser possibles gràcies a la infiltració de la policia franquista en les activitats clandestines.
Es Campament, on els presos republicans buscaven entre els seus excrements per menjar
Es Campament, el camp de concentració que es va instal·lar a Formentera, va acollir les condicions més pèssimes de totes les presons de les Balears. Una presó en la qual els reclusos remenaven entre els seus propis excrements per trobar menjar. Els primers presos van arribar, precisament, de Can Mir. Eren principalment fusters als quals se’ls oferí la possibilitat de “redimir” la seva condemna a través del treball forçós al centre penitenciari, que en la pràctica era una presó a l’aire lliure. “La disciplina d’un quarter, la serietat d’un banc, la caritat d’un convent”, deia el cartell d’entrada, ideat per Máximo Cuervo, director general de presons del franquisme fins al 1942.
Aquest camp de concentració, instal·lat a l’illa més pobre de les Balears, va generar “preocupació” entre les autoritats militars del franquisme a l’arxipèlag balear, segons Ginard, “a causa de les dificultats per controlar l’ordre intern, així com per les possibles implicacions internacionals”. Un centre en el qual els presos morien per inanició a causa de la corrupció i la crueltat sense límits desplegada pels responsables de la presó.
1942.
Aquest camp de concentració, instal·lat a l'illa més pobre de les Balears, va generar“preocupació”entre les autoritats militars del franquisme a l'arxipèlag balear, segons Ginard,“a causa de les dificultats per controlar l'ordre intern, així com per controlar l'ordre intern, així com . Un centre on els presos morien per inanició a causa de la corrupció i la crueltat sense límits desplegada pels responsables de la presó.
Es Campament, el camp de concentració que es va instal·lar a Formentera, l’illa més pobre de les Balears, va acollir les condicions més pèssimes de totes les presons de l’arxipèlag. Una presó en la qual els reclusos remenaven entre els seus excrements per trobar menjar i on els presos morien per inanició a causa de la corrupció i la crueltat sense límits desplegada pels responsables de la presó
La preocupació de les autoritats franquistes al voltant d’Es Campament es va originar després d’unes investigacions de la Guàrdia Civil, que a finals de juny de 1941 va tenir indicis que alguns presos intentaven comunicar-se amb el primer ministre britànic, Winston Churchill. L’objectiu era demanar-li un rescat a canvi de defensar el Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial.
La inquietud al voltant del camp de concentració de Formentera no va anar més enllà perquè, entre finals d’octubre i principis de novembre de 1942, va ser desmantellat i els presos traslladats a presons de la península. La importància de la colònia penitenciària formenterera també residí en el fet que va ser allà on es va constituir el primer Comitè Provincial del Partit Comunista d’Espanya (PCE) de les Illes Balears durant la postguerra. El seu principal dirigent fou Bartomeu Amorós i Amorós, un jove comunista originari d’Elx.
Entre els presos socialistes que van passar per Formentera van destacar Ramón Hernández Delgado, dirigent extremeny de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), i Cándido Méndez Núñez, sindicalista i pare del futur secretari general de la UGT, Cándido Méndez Rodríguez. Entre els militants de la CNT —un dels sindicats clandestins més importants durant el franquisme— es va poder documentar la presència de Francesc Buades Pons i Joan Sastre Carbonell.
La repressió contra les dones comunistes
Algunes de les dirigents més importants de l’esquerra balear durant i després de la guerra van ser Aurora Picornell, assassinada juntament amb quatre companyes seves la nit de Reis de 1937, i Matilde Landa, qui finalment es va suïcidar a causa de la pressió religiosa que li van exercir les monges de la presó de les Germanetes dels Pobres —més coneguda com la presó de Can Sales. Totes dues van ser figures rellevants dins del PCE. Pel que fa a Picornell, les seves restes van ser identificades l’octubre de 2022 gràcies a les polítiques de memòria en una fossa comuna del cementiri de Son Coletes.
Modista de professió, Picornell va ser responsable de l’organització de dones del PCE a les Balears i membre de la directiva de la Lliga Laica de Mallorca. Va ser detinguda a l’inici de la Guerra Civil, tancada primer a la Presó Provincial de Palma i més tard a Can Sales. Filla de Gabriel Picornell i Joana Femenias, la família Picornell Femenias era molt coneguda per la seva activitat política en defensa de les classes treballadores i populars, motiu pel qual va ser una de les més represaliades.
Una altra de les preses més conegudes que va passar per aquesta presó va ser Matilde Landa, nascuda en una família liberal i progressista vinculada a l’Institut Lliure d’Ensenyament. El 26 de març de 1939, el PCE li va encomanar la tasca d’organitzar el partit a l’interior de la península davant la imminent entrada de les tropes franquistes a Madrid. Tanmateix, el seu comitè va ser desmantellat a pocs dies i ella detinguda el 4 d’abril de 1939. El 14 d’agost de 1940 va ser traslladada des de la presó de Ventas de Madrid a Can Sales de Palma, on havia de complir una condemna de 30 anys de presó.
Amb la guerra finalitzada, el càstig dissenyat pel règim de Franco va colpejar també les dones del Madrid roig, per la defensa que havien fet del sistema democràtic republicà. A les presons, l’alimentació era pèssima i les condicions higièniques, deplorables. A mitjan 1940, a Madrid ja hi havia unes 17.000 dones preses. Tanmateix, van iniciar processos d’autoorganització i solidaritat mútua des de les presons, sovint de manera clandestina.
Can Sales era una de les cinc presons centrals de dones d’Espanya, juntament amb les de Màlaga, Alcalá de Henares, Segòvia i la de càstig instal·lada a Guadalajara. Una presó amb condicions espantoses, amb una massificació insofrible. Segons van narrar preses que hi van sobreviure, dormien a terra sobre uns brut i descompostos matalassos de palla que provocaven nàusees i es tapaven amb mantes putrefactes. Sempre anaven amb els cabells blancs pel pols que hi havia, pols que empassaven i que els provocava picors i molèsties als ulls, la gola i el nas.
Can Sales era una de les cinc presons centrals de dones d’Espanya, juntament amb les de Màlaga, Alcalá de Henares, Segòvia i la de càstig instal·lada a Guadalajara. Una presó amb condicions espantoses, amb una massificació insofrible i on les preses dormien a terra sobre uns brut i descompostos matalassos de palla
La presència de monges al capdavant de l’organització de les presons de dones és conseqüència de la moral nacionalcatòlica del règim i de la col·laboració de l’Església catòlica en la repressió dels derrotats de la Guerra Civil. Aquestes monges, a més, intentaven convertir al catolicisme les dones de tendències republicanes o esquerranes mentre complien la seva condemna de presó per les seves idees republicanes, socialistes i marxistes. I l’objectiu número u, a Can Sales, era Matilde Landa, a qui volien doblegar mitjançant el baptisme i la conversió a la fe catòlica, fet que hagués suposat un èxit propagandístic molt important per al franquisme.
A partir de l’estiu de 1942, Landa va ser sotmesa a un progressiu xantatge: se li va comunicar que la quantitat d’aliments que es proporcionés als fills de les mares dependria de la seva conversió al catolicisme. Aquests fets continuats, probablement, van conduir a què, a la tarda del 26 de setembre de 1942, Landa caigués des de la galeria superior de la presó, on hi havia la infermeria, fet que va posar fi a la seva vida.
Segons l’historiador Ginard, no hi ha dubte que es tractà d’un suïcidi induït, probablement a causa de les duríssimes condicions de vida a la presó i de les terribles pressions a què estava sotmesa per part de les autoritats eclesiàstiques. Landa fou batejada in articulo mortis (és a dir, quan es trobava a punt de morir) i enterrada al cementiri de Palma, fet que causà una gran indignació en la seva germana, Aida Landa. La seva germana mantingué la convicció que el trasllat de Matilde a la presó de Palma havia estat una circumstància determinant per al seu suïcidi.
El PCE: principal instrument antifranquista a les Illes Balears
Entre 1943 i 1948, el PCE i les JSU —la seva organització juvenil— foren, amb diferència, la principal formació política clandestina de les Illes Balears. Estava integrada principalment per antics militants de base de les diferents organitzacions polítiques d’esquerres dels anys de la Segona República i per joves de famílies obreres que durant la guerra eren nens o adolescents.
Entre 1943 i 1948, el PCE i les JSU —la seva organització juvenil— foren, amb diferència, la principal formació política clandestina de les Balears. Estava integrada principalment per antics militants de base de les diferents organitzacions polítiques d’esquerres dels anys de la Segona República i per joves de famílies obreres que durant la guerra eren nens o adolescents
Entre 1942 i 1943 es van iniciar els primers contactes per reorganitzar el PCE a Palma. La primera cèl·lula comunista de la postguerra la formaren l’exdirigent sindical de la construcció Jaume Cañellas Quetglas, el flequer Joan Vicens Maimó i el treballador industrial Domingo Perelló Llompart. Les activitats clandestines consistien a escriure octavetes a mà per repartir-les i mantenir contacte amb el comitè creat per ajudar els presos.
A mitjan 1943 s’incorporà al Comitè Provincial del PCE l’ebenista Antoni Martínez Juliana, qui durant la segona meitat dels anys vint i els primers dels anys trenta milità a la CNT, fins que l’abril de 1932 s’afilià al PCE. Després del cop d’estat de juliol de 1936, participà en l’organització d’una vaga que tingué cert seguiment entre els treballadors del moll, de la construcció i de les salines d’Eivissa. Foren unes setmanes molt turbulentes. Segons la versió de Martínez, s’enfrontà amb els milicians de la FAI —anarcosindicalistes catalans— després de l’assassinat de presos favorables al bàndol colpista que es cometé el 13 de setembre al castell d’Eivissa.
Els assassinats comesos aquell dia per les forces lleials a la República (s’estima que gairebé un centenar) van ser una resposta a les bombes que l’aviació feixista de Mussolini havia llançat sobre diferents llocs de Dalt Vila, la Marina i el port d’Eivissa, i les morts també es comptabilitzaren per desenes. Entre elles, va ser assassinat Abel Matutes Torres, fundador del banc que duia el seu nom, corresponsal del Banc d’Espanya, president de la Cambra de Comerç d’Eivissa el 1904, propietari de la primera fàbrica de producció elèctrica creada el 1907, armador i magatzemer. També va ser líder en l’ombra del Partit Liberal Dissident a l’illa —una escissió del Partit Liberal de Práxedes Mateo Sagasta fundada en aliança amb el polític Joan March, el banquer de Franco—.
El febrer de 1939, Antoni Martínez va ser nomenat secretari general del PCE a les Illes Balears. Pocs dies després es va produir el desembarcament de les tropes franquistes a Menorca, procedents d’Alcúdia i Barcelona. Martínez va participar en l’intent desesperat d’establir un front de resistència republicana a la zona del Mercadal. Per aquest motiu, no va arribar a temps al port de Maó per embarcar-se cap a l’exili al vaixell britànic Devonshire. Caiguda Menorca en mans franquistes, va ser immediatament detingut, jutjat i condemnat a mort, pena que li va ser commutada per trenta anys de presó. Del seu pas per diferents presons va recordar, en particular, les terribles condicions alimentàries del camp de concentració de Formentera. Entre 1943 i 1946, Antoni Martínez i Jaume Cañellas, juntament amb l’extenent republicà Guillem Terrassa Pujol i el fonidor Guillem Galiana Deyà, van ser els quadres polítics més rellevants en la reconstrucció del PCE a les Balears.
A finals de l’estiu de 1946, Joan Albertí Moll, antic responsable del comitè de Capdepera, es va convertir en nou secretari provincial de les Balears. Anteriorment, en els primers compassos de la guerra, havia estat detingut i processat per no haver-se incorporat a l’exèrcit colpista. Després de passar per la presó, va tornar a Mallorca, on va participar en l’organització del PCE a Capdepera. Durant el període 1946-1949, els comunistes de les Balears van aconseguir una expansió organitzativa important en un context marcat per la difusió de l’ambient antifranquista davant les dificultats econòmiques i l’aïllament internacional que patia la dictadura. El PCE va aconseguir refer les seves cèl·lules en diferents pobles de Mallorca i va reprendre l’edició d’un òrgan de premsa propi, l’edició insular de Mundo Obrero.
Durant el període 1946-1949, els comunistes de les Balears van aconseguir una expansió organitzativa important en un context marcat per la difusió de l’ambient antifranquista davant les dificultats econòmiques i l’aïllament internacional que patia la dictadura
Pel que fa a Menorca, hi va haver una reorganització del PCE —que va incloure el Socors Roig Internacional (SRI) i les JSU— a partir del 1943. Com a la resta de la zona republicana, els comunistes havien aconseguit una implantació considerablement forta a l’illa durant la Guerra Civil. Per aquest motiu, i malgrat l’enorme transcendència de la repressió i l’exili posteriors a febrer de 1939, hi havia un grup relativament nombrós de potencials militants candidats a tornar a connectar amb el seu antic partit. Es van formar petits nuclis a Maó, Ciutadella i Sant Lluís que es van centrar en l’ajuda als presos menorquins i en l’edició i distribució de propaganda.
El mateix any, el PCE va crear un grup a Eivissa, originat en el grup de suport als presos de Formentera. Van militar-hi Josep Bonet Cardona, Josep Roig Marí, Jaume Escandell i Benjamí Costa Bailach.
El paper de l’anarquisme i el comunisme llibertari en la resistència
Malgrat l’extrema duresa a què va ser sotmès entre 1936 i 1939 el moviment llibertari balear, durant el primer franquisme va articular una xarxa de militants amb activitat continuada entre 1941 i 1948. Antoni Gilabert Mayol provenia de les Joventuts Llibertàries anteriors a 1936. Els seus companys de l’empresa vidriera Can Llofriu, del barri de Santa Catalina, van ocupar una posició central dins de l’anarcosindicalisme de Palma. Gilabert explica que va ser el propietari de la vidriera qui va salvar alguns sindicalistes que estaven amenaçats durant la guerra: “Llofriu, el propietari de la vidriera, tenia quatre o cinc treballadors amagats a casa seva. (...) Els va salvar. Ens haurien matat a tots”, va afirmar. Bartomeu Albertí Caubet va pertànyer a la lògia maçònica Renovació entre 1924 i 1928, motiu pel qual el 1951 va ser condemnat a dotze anys de reclusió pel Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.
De vegades, quan la policia detenia els militants de la CNT, ells es definien com a republicans, federalistes o demòcrates per evitar que els relacionessin directament amb la CNT, ja que pensaven que els catalogarien com a “extremistes”. Consideraven que, si se’ls incloïa dins de l’anarquisme, rebrien una condemna més severa, i per això intentaven ocultar-ho davant de les autoritats franquistes.
De vegades, quan la policia detenia els militants de la CNT, ells es definien com a republicans, federalistes o demòcrates per evitar que se’ls catalogués com a “extremistes”. Consideraven que, si se’ls incloïa dins de l’anarquisme, rebrien una condemna més severa, i per això intentaven amagar-ho davant de les autoritats franquistes
Un dels llocs habituals dels anarcosindicalistes era el Bar Popular de Palma, on el juny de 1944 agents de la Brigada d’Informació de la Policia van detenir el propietari —alliberat al cap d’unes hores— i cinc persones més, entre elles Bartomeu Albertí Caubet, acusats —després de ser interrogats i forçats amb violència física— de recaptar diners per als presos, així com de complicitat ideològica amb les potències aliades que lluitaven contra el feixisme a la Segona Guerra Mundial.
Alguns clients del bar, que no formaven part d’aquestes activitats clandestines ni s’identificaven amb cap força del bàndol republicà, afirmaven no entendre l’actitud de la policia. “L’únic que feien era recollir diners per a aquests pobres que estaven empresonats. Jo mateix els donava diners i ho faria perquè considero que és una almoaina (...) un fi humanitari”, assegurava un d’ells, Antoni Fuster Tramuellas.
Per la seva banda, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), una branca trotskista que s’oposava a l’estalinisme, va tenir una incidència especialment rellevant a Catalunya entre 1939 i 1951. Cap al 1942 comptava amb comitès regulars a Tarragona, Girona, Barcelona i Lleida, sumava uns 500 militants. A la primavera de 1945 van ser detinguts els principals simpatitzants illencs del POUM. A les festes de Nadal de l’any anterior ja s’havia produït la caiguda de dirigents catalans importants, com Josep Pallach i Manel Alberich.
En el cas balear, la Brigada d’Informació de la Policia va detenir a Palma, entre finals d’abril i principis de maig, sis militants del partit. Un dels detinguts, Llorenç Masferrer Vilaseca, va ser condemnat a sis anys de presó com a “autor responsable per participació directa i voluntària en un delicte de rebel·lió militar en grau de conspiració”, mentre que Andreu Llodrà Torrilla, un altre dels detinguts, va ser condemnat a deu mesos.
El final de la resistència política
A la primavera de 1948, la policia franquista va desarticular completament les principals organitzacions clandestines que continuaven actives en una operació repressiva que va afectar especialment militants del PCE, de les JSU i d’AFARE (Agrupació de Forces Armades Republicanes Espanyoles). Aquesta operació franquista va suposar la fi de la resistència política balear en la postguerra. La caiguda dels dirigents del PCE balear va ser conseqüència directa de la detenció, poc abans, de la direcció del partit a València.
L’informe mensual del mes d’abril elaborat per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS va concloure que havien estat detinguts “uns 60 elements comunistes implicats en la confecció i distribució de fulls subversius d’aquesta tendència, sent bona part d’ells els enllaços encarregats de la seva difusió als pobles de l’illa”. El règim aguantarà vint-i-set anys més, fins a la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975.
Un dels agents que va simbolitzar la repressió franquista a les Balears va ser Antonio Carrillo Fernández. Mentre que durant la Segona República treballava com a comptable, es va incorporar a les milícies de la Falange el 19 de juliol de 1936, poques hores després de produir-se el cop d'estat. Va estar al servei de la causa colpista com a xofer i va col·laborar amb els colpistes durant el desembarcament republicà d’agost i setembre de 1936, tot i que sense combatre al davant.
Un dels agents que va simbolitzar la repressió franquista a les Balears va ser Antonio Carrillo Fernández. Durant la Segona República treballava com a comptable i es va incorporar a les milícies de la Falange el 19 de juliol de 1936, poques hores després de produir-se el cop d’estat
Amb el final de la guerra, l’1 de maig de 1939 es va incorporar a la Secretaria d’Ordre Públic de Palma. Després de la seva important intervenció per detenir militants antifranquistes entre març i abril de 1948, va rebre la felicitació dels seus superiors jeràrquics per haver aconseguit “desarticular una organització atemptatòria contra la seguretat de l’Estat”. El 1956 va obtenir el seu últim ascens: inspector de primera classe. No obstant això, un any després se li va obrir un expedient i va ser suspès de funcions arran d’un cas de malversació de fons relacionat amb l’expedició d’un document nacional d’identitat. El 12 de gener de 1962 es va localitzar el seu cadàver a Can Pastilla, un barri de Platja de Palma. Van circular diferents rumors sobre la seva mort, tot i que l’autòpsia va determinar que havia mort per causes naturals.
1