eldiario.es

Menú

Yu Hua: una insòlita mirada al passat i a la història

L’editorial Males Herbes publica quatre relats de Yu Hua, d’una poètica esfereïdora i inèdits fins ara en llengua catalana

El novembre del 2013, Yu Hua va presentar El passat i els càstigs a Barcelona i va mirar de respondre les moltes preguntes que suscita la seva literatura


- PUBLICIDAD -
El passat i els càstigs.

El passat i els càstigs.

El primer dimarts de novembre de l’any que acaba de passar, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, l’escriptor Yu Hua va ser convidat a parlar de la seva literatura a propòsit de l’obertura del màster en estudis xinesos de la Universitat Pompeu Fabra i de la publicació, amb tapes verdes (Males Herbes), d’un llibre que recull quatre relats seus de fa anys, de quan l’autor deixava d’arrencar dents i desinflamar genives per provar de fer-se escriptor. Prenent el títol del segon d’aquests relats inicials i qui sap si iniciàtics, el volum es troba a les llibreries com El passat i els càstigs, i desplega quatre històries que, probablement, siguin els contes més cruels (més i tot que els contes infantils, a l’estil de l’Andersen i els germans Grimm originals, s’entén, això és, abans de la irrupció de la correcció política en tots els espais, no immunes, de la tradició de la paraula i la imaginació), els contes més cruels, doncs, que he llegit mai, sobretot un.

Yu Hua s’inscriu en la primera generació d’escriptors que agafen la ploma (o es posen a les tecles) alliberats de les constriccions, la censura, la por i els càstigs a què els anys durs del maoisme sotmeteren els intel.lectuals i artistes a la Xina. I la seva carrera literària s’inicia en un moment d’ebullició cultural, d’efervescència creativa i d’obertura a noves influències –els anys 80 del segle passat– en què sorgeixen autors i moviments que buscaran subvertir els vells cànons estètics a través de l’experimentació formal, a la recerca d’un llenguatge vàlid per dir el present amb l’ànim entusiasta d’una nova avantguarda. En aquest moment de la història cultural de la Xina, doncs, i en aquest principi de la trajectòria d’un escriptor, cal situar els quatre relats que componen El passat i els càstigs. Més endavant, apareixeran les obres que han consagrat Yu Hua tant al seu país com internacionalment: Vivir! (1992), una novel.la adaptada al cinema per Zang Yhimou, Chronicle of a Blood Merchant (1995) o Brothers (2005). 

Però de moment, per al cas que ens ocupa, s’acaba de publicar, per primera vegada en català, un recull de quatre narracions del qual difícilment cap lector en sortirà il.lès. Un llibre per on, en atmosferes descarnades i oníriques, tocades pels reflexos oblics d’una llum incòmoda com un mal pressentiment, deambulen, amb la vida trencada, personatges que, per més que llegim, mai no arribem a conèixer, i on d’un passat brutal que s’endevina però no se’n parla emergeix, com un malson fora del temps, un món incomprensible i inhòspit, embogit pel record, que destil.la un present estrany fet de violència, calamitats i despropòsits, poblat per criatures ferides sense nom i sense sort. Les referències històriques al passat immediat (els estralls de la Revolució Cultural) s’intueixen però no hi són, la psicologia dels personatges es perd en la crueltat inusitada dels seus actes, i no hi ha codi ni discurs que ens transporti a l’àmbit referencial de la normalitat pretesament compartida. I és cap aquest univers desancorat, cap a una deriva perplexa o un tipus de realitat estrafeta on s’encaminen els ulls del lector, inevitablement desprevingut, que obre per primer cop aquest volum. I no hi ha exegesi, glossa, crítica, dreceres ni consells que valguin. Tan sols la força intrínseca, la potència íntima de la paraula quan va de la mà de la literatura, enginyera de mons i camins sobre la lletra impresa que ens creen i ens sustenten, que perduren.

Pot ser, doncs, que l’experiència de llegir El passat i els càstigs consisteixi a passar pàgines com qui devora ensurts, reprimint les ganes de tapar-se la cara o tancar els ulls, encadenant imatges esbalaïdores articulades amb un estil sec, directe i potent. Fins al final, quan probablement no sabrem què pensar, què sentim o si ens atreviríem a recomanar a ningú la lectura d’aquest llibre. Però parat el cop, passat el xoc, pot ser també –i fa mal de dir– que la violència esdevingui de mica en mica més indolora, i que els ulls, desorbitats i endurits, astorats i incrèduls, reconeguin de sobte que han llegit sang i fetge, i poesia. I és que en la quasi absoluta absència de pistes i referents, de món interior dels personatges, de context històric, de coordenades més enllà de la pàgina –en la més deshabitada falta de consol– es presenta, sencera i sonora, la força de la paraula estètica, de l’experiència poètica, i la capacitat de commoció –de trastorn, de fer forat i sotragada en les funcions cel.lulars dels òrgans lectors, vitals– de la (bona, si és que n’hi ha una altra) literatura.

Dos mesos després de rellegir i corregir aquests relats i decidir baixar a Barcelona, el primer dimarts de novembre, per sentir parlar Yu Hua en una sala replena del CCCB, i ara que el text s’ha fet llibre, encara no tinc clares les lesions anatòmiques que hagi pogut produir-me. Però no me’n penedeixo, agraeixo l’aventura i –no puc prometre-ho, però segurament– repetiria el viatge.
- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha