Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Israel se prepara para una ofensiva en Rafah mientras el mundo mira a Irán
EH Bildu, una coalición que crece más allá de Sortu y del pasado de ETA
Opinión - Pedir perdón y que resulte sincero. Por Esther Palomera
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

De la bogeria a la política

Capçalera de la manifestació el 8 d'octubre a Barcelona

Jordi Corominas i Julián

Sí, aquesta setmana he continuat les meves passejades per Barcelona. Ho havíem deixat divendres, just enmig de l’estranya treva abans de les manis. Al meu interior, ja podeu dir que és fàcil parlar quan tot ha passat, no ensumava DUI, però crec que ningú podia jugar a ser l’Oracle de Delfos a causa de la incertesa del moment.

Dissabte despertà assolellat i moltes places de tot el país, vulgui dir el que vulgui dir el terme, s’ompliren de persones amb samarretes blanques desitjoses de ser normals, prescindir de partits i clamar pel diàleg per a recobrar la normalitat. Alguns les anomenaren equidistants, que sona tant que gairebé sembla haver-se convertit en despectiu, error majúscul perquè d’aquí uns anys, quan recordem tot això entre petits tremolors i sospirs alleujats, seran els depositaris del seny. Les convocatòries foren pacífiques, sense banderes ni lemes sorollosos, i això em feu albergar un xic més d’esperança, mig difuminada diumenge al veure un sense fi d’estendards de tot tipus circulant per la Via Laietana.

Els pensaments de la darrera jornada setmanal foren molt contradictoris. Evidentment no s’assolí la mítica, i banalitzada, xifra del milió de persones, però tots aquests assistents demanaven ser escoltats. El discurs de Vargas Llosa fou infumable, a diferència del de Borrell, un àtom amb suficient llibertat com per a carregar contra tots amb bastant encert. La seva presència a l’escenari em féu reflexionar sobre com el Partit Socialista Obrer Espanyol ha sigut un precipici sens fre i un magnífic promotor d’oportunitats perdudes.

Potser tot hagués canviat si el Felipisme no s’hagués carregat al seu candidat català l’any 1998. Potser tot hagués sigut molt diferent si l’Icetisme, la nomenclatura de l’organització, no hagués fet el mateix amb Pasqual Maragall, a qui alguns acusen de ser el causant de tot això, equivocant-se, perquè el millor alcalde de la Barcelona contemporània parlava d’una realitat acceptada al carrer, Espanya es una Nació de Nacions, i desitjava un Estatut molt anglosaxó, amb pocs punts que servirien per a tindre una Constitució on tot es podria matisar sense dependre de lleis estrictes. Ara bé, això, entre l’immobilisme socialista, els ganes de la foto de Mas amb Zapatero i l’esquizofrènia de l’ERC de Carod, no passà i tenim el que tenim.

A la tarda vaig sortir a passejar per a preparar un recorregut per l’Esquerra de l’Eixample. Amb els peus cansats, el terra d’aquesta banda de la ciutat és més dur, vaig veure més drapets espanyols als balcons i vaig constatar la meva intuïció de l’augment de senyers, quelcom corroborat amb el pas dels dies.

A Consell de Cent amb Urgell em vaig espantar de debò quan vaig trobar-me a una parella d’amics molt exaltats. Poc abans havia vist molta eufòria constitucional entre clàxons i càntics des dels cotxes i em trobava lleugerament en xoc per aquest espectacle inèdit, per això donar amb aquest matrimoni content per haver-se manifestat em deixa mig atordit, fins que vaig veure la samarreta del noi, amb un ben visible no als nacionalismes, i el rostre d’ella, maquillat amb la senyera i una divisa made in 1978. Havien anat, segons les seves paraules perquè ningú els hi havia deixat expressar-se durant tots aquests anys i no volen que es repeteixi res semblant al conflicte basc, la seva terra d’origen.

De cop i volta aparegué un senyor, que digué ser capellà, i participà a la conversa mentre apostava clarament per parlar entre tots perquè això de les fronteres és un absurd i bastantes tenim al cap amb lo bonic, continuo amb la transcripció de paraules alienes, que és l’univers i trobar-nos tots en harmonia.

Vaig arribar a casa, arribà dilluns i amb la inauguració rutinària els comentaris de Pablo Casado, que tenen dues possibilitats interpretatives. O bé és un provocador, hagués sigut més clar dient acabarà com Companys al 34, o simplement és un ésser humà amb moltes dificultats d’expressió que, a més a més, té una certa vocació irresponsable, totalment impròpia per la seva posició a la vida pública.

D’altra banda crec que Lluís Companys és un personatge del que tots s’aprofiten. Si féssim una enquesta a la població catalana veuríem com ningú en sap gaire més enllà del sis d’octubre i el seu afusellament el mateix mes de l’any 1940, una veritable llàstima perquè fou un socialdemòcrata exemplar que desenvolupà una més que interessant activitat des del republicanisme d’esquerres des del dret i la política, sent famosa la seva irrompible amistat amb els assassinats Salvador Seguí i Francesc Layret. També s’anomena poc, per no dir res, que quan proclamà l’Estat Català dins de la República Espanyola, dos entitats inexistents, espetegà un que, ara ja esteu contents? per a la Història.

Al llarg de la tarda vaig llegir l’ANC i Òmnium, associacions que només han votats els seus socis i que tot i així tenen massa poder, poc democràtic, volien envoltar el Parlament, quelcom semblant com repetir maig de 1984 o un setge estil juny de 2011, aquesta vegada amb cert suport institucional. Vaig pensar el delicte de sedició i arribà el dimarts dels nervis massius. Els vuit segons de República m’enganxaren donant classe, i molts alumnes digueren que s’apostava per la via eslovena. Vaig sentir-me molt alleujat al trobar-me els carrers sense violència de cap tipus, doncs era el que més por em feia. També vaig pensar a com serien d’enverinades, perquè potser la CUP es retira en breu del Parlament, unes hipotètiques eleccions anticipades.

El sí però no, potser una prova dels límits del Procés, entre els que destaca, ho sospito fortament, l’econòmic i els matisos de la gran coalició d’independentistes de tot tipus i condició. Quan vaig arribar a casa Turull va treure un cigarret, però al veure la càmera l’amagà. Va ser una nit tensa per la divisió del bloc sobiranista, i és possible que Rajoy medités molt sobre l’aplicació del Tancredisme extreme per a liquidar l’assumpte entre lluites intestines, però quan sorgí dimecres li tocà parlar i arribà la que per molts fou la gran sorpresa: el retorn de la política.

Mentre el gallec llençava el seu discurs em trobava al carrer Princesa, on l’estelada es venia a tres euros i la bandera del Madrid a cinc. Per la tarda vaig veure a un basar els tres emblemes predominants aquests dies, entenent que els xinesos són els millors analistes polítics de l’actualitat.

Tornem a Rajoy. Puigdemont, aclareix si has declarat o no la Independència. Et dono cinc dies. Una jugada magistral, perquè si el President diu sí la llei anirà en contra els seus interessos, i si ho nega molts independentistes, en breu és possible que s’hagi de parlar d’un desencanto en aquest sector, es posin fets unes fúries. Al cap d’una estona parlà Pedro i confirmà l’inici per a filar al cap de sis mesos, Ommmm, una reforma constitucional que, un altre cop per la tarda, un altre cop de la mà pepera, sembla configurar pels interessos catalans millores econòmiques i més autogovern. Més o menys a la mateixa hora Puigdemont declara a la CNN acceptar un diàleg sense condicions. Ha canviat quelcom i el duet PPSOE ha torejat a Podem i Ciutadans, els nous enrocats de la pel·lícula, prenent la iniciativa, un valor decisiu si es tracta de política.

Tot és ben rar, el final de la setmana laboral a mig gas, entre la desfilada de gossos i cabres, ens regala una darrera cirereta amb Mas com a defensor del seu hereu mentre més o menys sembla mostrar-se com a un home contrari a la independència i fins tot empra el seny dient que qui governa és la Generalitat i no determinats agitadors que, una cosa no exclou l’altra, l’han ajudat molt des de 2012.

Moltes vegades, quan escric aquest articles, penso que quedaran obsolets en un tres i no res. Estimat lector, no sé en quin moment em llegiràs, només tingues clar que ara sí, després del deu d’octubre res tornarà a ser igual. S’obre un nou panorama que enterra la fase gruixuda del Procés i ara els moviments poden ser constructius i mortífers a parts iguals, només desitjo pel bé de tothom que els que cobren per fer-ho s’ho pensin una mica més i s’asseguin a fer política, sí, l’art del possible.

Potser llegeixes aquest article dimarts, o potser el dimecres. Fins dilluns a les 21,30 l'opció del diàleg, malgrat la incompetència manifesta d'ambdues parts, continuava semblant-me la més possible. La detenció dels dirigents d'Òmnium i l'ANC és inoportuna i mostra com des d'altes instàncies madrilenyes han agafat gust, com a Barcelona, a jugar amb foc per dur-nos al precipici. La justícia tindrà els seus temps, però una decisió d'aquest tipus és inepta i dramàtica, com si es negués a tota la ciutadania la política, que sí, és l'art del possible, però potser alguns, aquell dia no anaren a classe, a vegades ja no sé què pensar.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats