És un debat confús, però com en el mercadeig gitano tots menteixen i ningú no s'enganya. El nacionalisme català és conscient que la consulta es va plantejar amb un implícit: independència sí o no. Per raons tàctiques era lògic que fos així. D'una banda podia mobilitzar una majoria de la ciutadania, ja fossin independentistes, volguessin canviar el tipus de relació amb l'Estat central o consideressin que ser consultats és un dret que un Estat democràtic ha de reconèixer. Es van mobilitzar els independentistes, els indignats per la sentència del Tribunal Constitucional i per les campanyes anticatalanes, els afectats per la crisi convençuts que un govern autonòmic més fort o independent seria més sensible a les seves pressions... D'altra banda, la consulta posava en una situació difícil al govern espanyol. A una consulta no vinculant perquè la ciutadania expressi una opinió, un estat d'ànim o una aspiració a un futur millor és molt difícil negar-li la legitimitat, en democràcia. Tot i que, un cop més, constatem que l'Estat actual en el millor dels casos és una democràcia a mitges.
La independència no ha estat l'objectiu del govern CiU, ni dels principals poders econòmics, ni d'una part important del seu electorat. El Govern de la Generalitat va pujar a l'onada, cal dir en alguns casos amb gust, però és significatiu que el seu president no ha pronunciat encara la paraula independència i el seu soci, Duran i Lleida, sí que ho ha fet però per dir que s'hi oposa. La hipòtesi lògica derivada del comportament de la Generalitat era elaborar una pregunta formulada de tal manera que fos acceptada pel Govern espanyol. Per tant, era inevitable no explicitar l'opció independentista. El concepte més adequat hagués pogut ser l'autodeterminació, que havia estat bandera dels partits democràtics durant la resistència antifranquista. Es van adduir arguments jurídics internacionals que consideraven que l'autodeterminació era pròpia de països que s'alliberaven, o ho pretenien, de la submissió a una potència colonialista. Un argument molt poc consistent.
El govern espanyol ha demostrat una nul·la disposició a entaular un diàleg i com més gran era l'expressió de la mobilització política i social a Catalunya més rotunda n'era la seva negativa. És difícil trobar un govern com l'espanyol que sigui tan ignorant, brutal, feble, provocador i fantasmagòric. En conseqüència, el moviment popular català s'ha radicalitzat i la independència és avui el concepte més present en les mobilitzacions socials. En pocs anys s'ha més que duplicat el contingent independentista, que representa ja més del 50% de la ciutadania.
La consulta com a exercici del dret a decidir s'ha convertit en un passe partout, una caixa de sorpreses amb un embolcall anomenat independència molt mobilitzador. Per al govern de CiU estava destinat a obrir un procés de negociació que reforcés l'autogovern i establís una relació bilateral amb el govern espanyol, però no la independència. El pacte amb ERC és un matrimoni de conveniència. A CiU li garanteix la majoria parlamentària i el feeling amb l'independentisme. ERC, per la seva banda, consolida un aparent lideratge polític de l'independentisme i li confereix una imatge de partit institucional. La seva trajectòria erràtica des de la transició feia difícil fins ara prendre'l seriosament.
El govern espanyol ho tenia molt fàcil per fer abaixar el suflé independentista. Acceptar alhora la consulta i obrir el diàleg amb el Govern català. N'hi havia prou amb redactar la pregunta que inclogués una opció intermèdia entre la situació actual i la independència. CiU i ERC tindrien crisis internes i probablement la seva aliança actual es trencaria. La consulta no donaria una majoria absoluta d'independentisme, és possible fins i tot que la tercera via fos l'opció més votada. El moviment popular actual es dividiria i es debilitaria. Sempre que el diàleg oferís un nou i específic estatut a Catalunya.
No obstant això el govern del PP no ha obert cap porta de diàleg real, no admet cap consulta i per contra tendeix a recentralitzar l'Estat. No busca un acord, el que vol és radicalitzar el moviment actual i així dividir i imposar al sector moderat del catalanisme algunes reformes més semblants al cafè per a tots que als somnis federalistes, fossin simètrics o asimètrics. El president Mas, al no obrir-se a un procés negociador que inclogués convocar una consulta legal, s'ha quedat penjat del pinzell. Ha d'optar entre apropar-se molt a les posicions de Duran i Lleida, la qual cosa li debilita ell ia CiU a favor d'ERC, o plantejar un escenari de ruptura com es dedueix dels seus discursos més èpics, en aquest cas estaria més recolzat per ERC que pel seu partit. Aquesta opció, poc probable, podria donar-se si estigués habitat per la síndrome del General Della Rovere.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
