Aquest dilluns va ser el dia D de la meva vida com a política de la formació Catalunya Sí Que Es Pot: el dia del meu primer ple, el dia de la constitució del Parlament. Estava emocionada, francament. Em sentia com, quan de nena, em canviaven d’escola i, just abans de començar el curs, em preguntava: Estarà bé? Què tal els companys i companyes? Serà fàcil entendre-s’hi?
Ai, no sé si serà fàcil que ens entenguem tots plegats, perquè, només entrar a l’hemicicle, vaig veure la nova distribució d’escons exigida per Junts pel sí (això ja ho tenen les majories: fan el que volen) i vaig adonar-me que aquest repartiment de llocs escenificava tan i tan bé la divisió del país, que se’m van posar els pèls de punta... una vegada més. I és que ja fa temps que pateixo l’esberlament ideològic de Catalunya. En aquest sentit, podria explicar moltes anècdotes personals, però les resumiré en l’última viscuda: em trobo una ex-alumna, amb la qual, després de l’experiència docent, he compartit altres espais comuns. M’etziba: “Tu i jo estem en bàndols contraris”. No caic asseguda a terra perquè en els últims mesos ja m’ho han amollat uns quants cops diverses persones. Dos bàndols?
Doncs, sí, l’hemicicle, tan de fusta, tan entapissat, tan vermell, tan senyorial, està dividit en dos: a l’esquerra els qui pensen com ells, o sigui, Junts pel sí i la CUP. A la dreta, els qui no pensen com ells: tots els altres. De fet, als del “bàndol” de l’esquerra, els agradaria molt dir que al seu costat hi ha els del “sí” a la independència de Catalunya i que a l’altre hi ha els del “no”. Però resulta que no és exactament així: nosaltres, els de Catalunya sí que es pot, no estem parlant ni de sí ni de no, sinó de fer un referèndum per decidir entre tota la ciutadania quin país desitgem construir i quina relació volem amb l’estat espanyol. Perquè no troben la manera de classificar-nos, ens haurien pogut reservar, doncs, un lloc dalt d’una de les aranyes majestuoses i iridescents que pengen del sostre, però, finalment, ens hem assegut als nostres escons.
Una altra qüestió peregrina, conseqüència de la intenció de representar els bàndols, és que ara el nostre grup, un grup ideològicament d’esquerres, és assegut a les antípodes del que li correspon. De tota manera, aquest assumpte té fàcil solució: només cal col·locar-se mirant la Mesa perquè a nosaltres se’ns pugui considerar asseguts a l’esquerra, com ens pertoca. Així ho farem.
Durant la lectura dels noms dels 135 diputats i diputades, que ho esdeveníem a partir d’aquell acte (perquè prèviament havíem signat un full prometent o jurant el càrrec), els ulls em ploraven, no d’emoció, sinó per culpa dels àcars que pul·lulen pel Parlament. Els meus ulls tenen un llindar de sensibilitat molt baix per la qual cosa no suporten els edificis malalts. I, molt em temo, que el Parlament ho és: amb les tapisseries, les moquetes, les teles a les parets, la refrigeració i la calefacció per aire...
Quan és l’hora de la votació per triar els representants de la mesa, ens pleguem, en general,a la disciplina del que hem decidit cadascun amb el nostre grup parlamentari. I si dic “en general” és perquè, en algun cas, els noms que apareixen a les paperetes són una ocurrència, o bé sorneguera (algú ha escrit malèvolament “Artur Mas”) o bé d’homenatge (algú hi ha posat “Montserrat Roig”). En qualsevol cas, els 5 vots que Catalunya sí que es pot atorga a la Carme Forcadell, proposada com a presidenta per Junts pel sí, provoquen un cascada de reaccions, tant a nivell català com espanyol. Senyors, senyores: calma! Amb aquests cinc vots a favor només hem mantingut els acords presos amb tota la cambra i hem donat un cert vot de confiança a la Forcadell, que diu que serà la representant de tots plegats.
Els guants blancs, impol·luts, del uixers i les uixeres em fa l’efecte que també convoquen a la calma.
La tranquil·litat, però, ens dura poc. Molt poc. Just l’endemà del dia D, quan encara no han passat ni 24 hores d’ençà que la Forcadell ens deia que seria la presidenta parlamentària de totes i tots, Junts pel sí i la CUP fan una resolució conjunta que constitueix un full de ruta de desconnexió d’Espanya. Home!, la presidenta de tothom? No ho sembla pas.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
