La llei de consultes i el carreró sense sortida legal del procés català
El Consell de Garanties Estatutàries, un òrgan consultiu, va emetre divendres passat un dictamen mitjançant el qual assegurava que el projecte de llei de consultes s'ajusta tant a l'Estatut de Catalunya com a la Constitució espanyola. Malgrat la divisió en el si del CGE –quatre dels nou membres van emetre vots particulars en contra de l'text–, l'aval de l'organisme dóna arguments jurídics al Parlament per aprovar la llei i defensar-la davant un previsible veto del Consitucional.
Per entendre la importància d'aquest dictamen del Consell de Garanties sobre la llei, feta ad hoc per emparar la convocatòria de la consulta del 9N, cal aixecar el focus per veure com va ser dissenyat i ha discorregut el procés sobiranista català, i com de prop està d'arribar a un carreró sense sortida en el marc de la legalitat constitucional espanyola.
És important entendre que el procés català té dos trams diferents, el segon condicionat pel primer. En el primer es tracta de poder conèixer l'opinió de la ciutadania catalana sobre el model juridicopolític que desitja per a Catalunya. Per expressar aquesta opinió, que constituiria un mandat democràtic a les institucions polítiques catalanes, la majoria parlamentària ha acordat celebrar una consulta no referendària, és a dir, no vinculant. Tots els esforços de les institucions catalanes en això se centren en trobar una manera de fer la consulta d'acord amb la legalitat vigent.
El segon tram del procés començaria immediatament després de conèixer l'opinió de la ciutadania. Condicionades pel resultat de la consulta, les institucions catalanes haurien d'actuar de manera que es compleixi el desig dels catalans sobre el futur del seu país.
Per tant tenim dos objectius polítics radicalment diferents que convindria no barrejar: d'una banda l'expressió de l'opinió de la ciutadania sobre un assumpte i per l'altra la realització del desig majoritari, sigui el que sigui. La Generalitat està convençuda –i el CGE reforça aquesta postura– que pot fer-se el primer d'acord amb la legalitat, per a això el Parlament aprovarà a finals de setembre una llei autonòmica de consultes. El segon tram del procés, de resultar majoritària l'opció independentista, no podria realitzar-se sota paràmetres constitucionals espanyols, com és evident.
Però és probable que ni tan sols el primer estadi del procés, la celebració de la consulta, es pugui fer d'acord amb la legalitat. Si el Constitucional paralitza la llei de consultes, quelcom una mica més que predictible, es demostrarà que el president no té forma de convocar una consulta d'acord a l'actual ordenament jurídic.
Així que el problema és, un cop més, l'adequació entre el desig de la ciutadania i el marge de la legalitat. Hi ha dues dades que indiquen que la consulta és reclamada i acceptada per un enorme percentatge dels catalans. D'una banda els sondejos, que indiquen que al voltant del 70-80% dels ciutadans estarien d'acord amb ser consultats. Per l'altre, i amb més pes, prop de dos terços dels representants al Parlament estan d'acord amb la consulta, 87 a favor, 48 en contra.
És per això que, si la consulta no pot celebrar-se legalment, es demostraria que les lleis vigents no són capaces de resoldre un problema polític com és el desig, no ja de la secessió, sinó de ser consultats sobre l'assumpte. I és aquí on es revela la importància del dictamen del Consell de Garanties que, en assegurar que la llei de consultes està d'acord amb la Constitució i l'Estatut, està dient que hi ha una solució legal al problema polític que una àmplia majoria dels catalans estan expressant en aquesta primera part del procés.
El Govern, però, hauria de ser conscient que és probable que el Consell s'equivoqui i el Constitucional acabi rebutjant la llei, i és important que aclareixi com actuarà si això passa. Si no hi ha manera de resoldre el problema polític mitjançant accions legals, el Govern haurà de triar entre tres opcions: seguir fent la consulta de manera il·legal, buscar una altra forma en què els ciutadans puguin expressar els seus desitjos o resignar-se a no resoldre el problema polític.
Donant per fet que no resoldre un problema polític d'aquestes magnituds no és una opció per a un govern democràtic, hi ha algunes diferències importants entre expressar els desitjos mitjançant una consulta o d'una altra manera, possiblement unes eleccions autonòmiques de caràcter plebiscitari. Només una consulta garanteix que els ciutadans han comunicat la seva opinió sobre l'assumpte que es tracta i només la fiabilitat d'una consulta és un argument de prou pes per passar a la fase dos, el moment de fer realitat aquests desitjos ciutadans. De la mateixa manera, convertir unes eleccions autonòmiques, on es vota respecte a un programa de govern complet, en una consulta sobre la sobirania de Catalunya és poc menys que un parany a la ciutadania, que hauria de triar la seva opció nacional juntament amb un paquet de mesures d'altres tipus.
Però tot aquest assumpte va molt més enllà de les institucions catalanes i apel·la a crits a les espanyoles. Si el Constitucional per la llei de consultes catalana, el Parlament espanyol ha d'entendre que està operant amb unes lleis incapaces de resoldre un problema d'enormes proporcions que podria emportar-se per davant l'Estat tal com el coneixem. És la inflexibilitat de les institucions espanyoles respecte al primer tram del procés, la més innòcua, el que està augmentant la bel·ligerància i perillositat del segon. Si el Govern no té un altre camí per fer que els catalans s'expressin sobre el model nacional que unes eleccions de caràcter plebiscitari, el resultat és que s'expulsa a les institucions catalanes a una il·legalitat que minva definitivament les possibilitats de resoldre l'encaix català a la segona part del procés mitjançant un pacte en el si de l'Estat.
