eldiario.es

Menú

L'espill i la bomba

- PUBLICIDAD -

Sempre ha estat allà. Com un espill vell en un marc clàssic, toscament penjat d'una paret, brut de pols i inadvertit a simple vista. Formava part d'un gran projecte, no per gradual menys ambiciós: descartada la idea de comprar-se una casa nova i lluenta per la via de l'article 151, com els veïns de dalt, -ja fos per traïció, falta de bases fermes o manca d'ambició- ens va tocar construir-la a terminis per la via del 143. Quasibé a peces: adés la cuina, hui l'ensenyament, demà la sanitat i despús-demà el menjador. En aquell context, d'hegemonia esclafant del PSPV, el tio Ciprià [Císcar] va tenir -en paraules d'Alfonso Guerra- un gran caprici: un gran espill Lluís XVI per presidir el saló. Una ràdio-televisió.

Dic espill perquè a pesar de la seua magnificència, un espill, igual que una televisió pública, no és sinó un reflex de la societat que la crea; en sentit semblant a la manera en com Arthur Miller definia els diaris: una nació parlant amb si mateixa. A alguns els hi molestà des de bon principi: per molt que s'esforçàs, Canal 9 no podia -i segurament tampoc volia- assolir la impol·luta i culta europeïtat de la TV3, que en tot cas mereixeria un debat a banda: és dubte que la construcció vertical i governamental de la cultura segons el model barcinocèntric resulte saludable o inclusiu. La promoció de documentals, estudis de doblatge i programes culturals va anar acompanyada d'entreteniment amb tocs barroers, crònica de successos i finalment monocultiu de la premsa del cor. Molt a pesar d'alguns, reflex d'un País que, igual que músics i intel·lectuals de talla ha tingut una prolífica producció de toreros i folclòriques amb els patronímics ben catalans. Més que a una mancança singular de l'audiovisual valencià, pesaven els equilibris polítics del seu context.

L'evolució de la corporació RTVV, si s'analitza, està fortament correlacionada amb els equilibris polítics de les dues últimes dècades: a grans trets, l'auge i caiguda del monocultiu de la construcció, així com de la coalició d'interessos empresarials, partidistes i associatius que li va donar origen i continuïtat. Al contrari del que es creu entre les files de l'esquerra, és difícil que amb la baixa audiència registrada Canal 9 o Ràdio 9 serviren d'espais efectius de creació d'hegemonia o propaganda efectiva: eren massa barroers per fer-ho, igualment. Allò cert és que servien d'altaveu -novament, de reflex- d'una coalició i un statu quo preexistent, i ben tangible en el món real. I, saqueig generalitzat a part, segurament de poca cosa més.

El missatge fonamental desenvolupat en el camp polític -institucional, polític, sindical i social- de l'oposició valenciana era de situar RTVV, en particular Canal 9, en el punt de mira, la seua particular Torre Negra de Mórdor a ensorrar. Tanmateix, i coincidint de l'esclat de la bombolla immobiliària, la programació de RTVV va aconseguir, recuperar part del prestigi social perdut. Gormandia, Senyor Retor, i sobretot Trau la Llengua i l'Alqueria Blanca van demostrar que era possible aconseguir una inversió rendible, amb shares molt alts, fent producció en valencià en col·laboració amb les productores del nostre audiovisual i els seus professionals. El problema era, doncs, dels gestors i de la graella, no de la televisió en si. Per obvi que semble, va ser un avanç substancial.

La cruesa de l'ERO ara anul·lat per la justícia, amb la peripècia personal de vora un miler de professionals, molts d'ells amb oposició aprovada en el seu moment i reconeguts a nivell professional i social, va fer recuperar l'empatia entre la societat valenciana i els treballadors de la seua ràdio-televisió. El procés de tímida obertura de la programació a nivell social i cultural, coincidint amb l'agonia judicial de la directiva, ha ampliat aquest consens: és una televisió pròpia i se li pot i ha d'exigir pluralitat i un espai per a la cultura, les entitats o les distintes forces polítiques. Per tot això, i contextualitzant, no és d'estranyar quina ha estat la reacció majoritària davant l'amenaça de tancament, en particular per part dels sectors més ignorats per la història recent de la cadena: un suport tancat a la seua continuïtat.

La llarga jornada amb els treballadors ocupant les ones de ràdio i televisió ha tingut per tot això un toc especial. El personal de la cadena, afectat per l'acomiadament, ha mirat d'enfocar la programació com una manera de sumar suports i conservar els seus llocs de treball. Un plantejament legítim, segurament tendenciós, però que afortunadament se'ls escapà de les mans. Les moderadores, durant el debat polític de la nit, intentaven dirigir les converses cap a la temàtica de la conservació dels llocs de treball, la viabilitat, la negociació, la gestió. També els tertulians pro-governamentals o amb interessos de grups mediàtics de Madrid -començant pel director de El Mundo-CV, Rafael Navarro, que va admetre en directe l'interès del seu grup en construir televisions privades sobre les restes de RTVV- es cenyiren al mateix tema. Però majoritàriament els periodistes, polítics, quadres socials i els ciutadans que apareixien en antena anaven en una altra línia. Parlaven d'una altra cosa.

Es va parlar, i molt, de la responsabilitat dels treballadors. Dels silencis i de les disculpes, segurament a deshora i guiats per l'interès particular. Però també de la gestió del govern. De barracons, escoles amb el sostre enfonsat, ambulatoris tancats. L'estat del camp, les empreses i l'atur, de desnonaments, el sector cultural i el finançament autonòmic. Un ventall de temes ampli i inabastable, propi d'una societat que respira, que parla, que té ganes de parlar amb si mateixa i que demanda un espai per fer-ho. El mateix fet que el responsable polític de tancar la cadena accepte assistir a un debat televisat, en l'espai ocupat pels treballadors, és un reconeixement de la necessitat, no només d'una televisió entesa com a servei públic, sinó d'un debat polític obert, fins ara inèdit.

L'escenari obri múltiples interrogants sobre el futur. Bona part de la societat valenciana -més enllà de cert búnquer progressista obsessionat a passar comptes amb tothom i guanyar via recurs arbitral les eleccions de 2007- s'ha adonat de que aquell espill Lluís XVI que presideix el saló, fora de ser un element gratuït i sobrer, li és útil, fonamentalment com a símbol. La majoria d'intervencions recollides, en un ampli espectre polític, parlaven d'identitat valenciana, i com una ràdio-televisió -no l'actual, sinó la simbòlica, la necessària- omplia la seua demanda de visibilitat, i connectava les seues demandes particulars amb moltes d'altres. Això, el seu capital simbòlic i posició central entre tan distints sectors socials, és el seu capital real.

El PPCV ha posat una bomba al centre del saló de la casa amb la intenció de fer volar pels aires l'espill, i ha aconseguit que de nou tothom s'hi veja reflectit. Si el fa volar pels aires o no -enduent-se de pas un parell de murs de càrrega i a ells mateixos al darrere- possiblement siga el menys rellevant en termes polítics: si hom fa detonar una bomba en el centre del sentit comú, aquest acostuma a reagrupar-se en una altra banda. Bon vent i barca nova, doncs.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha