La portada de mañana
Acceder
Qué hay detrás de la expansión de enfermedades como la viruela del mono
Tres meses de guerra en Ucrania: escenarios sobre cómo puede terminar
Opinión - 'Primer aviso para Feijóo', por Esther Palomera

El venedor ambulant que rima el patiment de la comunitat mantera

Antoni, 'Zahoor Mahndi' com a raper, 'hip hop' en fusió amb cultura pakistanesa

“El compro, el venc, barat. Sobreviure no és delicte, això és el Sindicat. Ni pego ni mato, hi ha persones rere la manta, això és el Sindicat”. El passat mes d'agost, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants sorprenia penjant un rap sobre el col·lectiu a les xarxes. Se sabia ben poc sobre els responsables del tema. Encara menys era d'esperar que, un d'ells, fos manter, portaveu de la comunitat pakistanesa i que, les seves lletres, les hagués escrit entre bancs de Montjuïc. Mentre dormia al carrer.

Els manters denuncien la seva "persecució" després de l'ingrés a la presó de quatre venedors

Els manters denuncien la seva "persecució" després de l'ingrés a la presó de quatre venedors

La cançó El Sindicat va veure la llum sota el seu nom artístic, Zahoor Mahndi. Va passar inadvertit, camuflat encara més entre d'altres àlies com Yahya, Malamara o Daouda. A diferència dels de la resta dels seus companys, Zahoor, no és cap malnom. És un record profund del Pakistan: la seva mare li volia posar aquest nom, “llum de profeta”. Finalment es va decantar per Antonio, ja que, coses de la vida, va nèixer a Linares. L'Antonio, en Zahoor Mahndi, treballa ara en més cançons.

Apareix d'entre la multitud capcot. Amb actitud de raper. Mirant més a terra que al front, amb les mans a les butxaques i un auricular tombant pel pit amb cada gambada. L'Antonio, Farman Maqbool de cognom, confessa tímid que al principi no volia cantar, però els seus amics l'animaven. Fins que va arribar la cançó del Sindicat. Va agradar a la gent. I va decidir fer públic el catàleg de versos que havia anat recopilant al llarg d'anys de bancs durs com la pedra per dormir. I de venda.

Les cançons les va escriure, comenta, sobretot quan era al carrer. Quan dormia al carrer. Tenia molt de temps. “El rap per a mi és com parlar, si li dones una mica de velocitat, ja el tens”, diu sobre el perquè d'acollir-se a un gènere que, per orígens, no li és del tot proper. Quan parla això sí té una certa rítmica, pel que sembla, gairebé natural.

Un descobriment anys enrere li va canviar la seva manera de veure la música: l'Antonio és molt fan de Bohemia, també del Pakistan. “I qui no ho és”, se sorprèn quan parla del primer raper a panjabi del món. “Ell també va passar-ho molt malament. Ara allà és el rei; ell va començar el panjabi rap. Cada vers que faig també és un homenatge a ell”.

L'Antonio viu ara a Sant Antoni, després de deambular des de fa un parell d'anys per Barcelona. Encara que el seu periple per la capital catalana és recent, acumula més de deu anys a Espanya, sobretot al sud. Els seus pares són del Pakistan però ell va néixer a Linares. D'allà ve el seu nom. “Volien que fos una mica espanyol, el nen”, recorda entre rialles. Fos com fos, el fet de néixer a Espanya, no el va dotar de privilegis... “Segueixo sent estranger perquè amb pocs anys vaig anar al meu país. Després quan vaig tornar aquí, la veritat, va ser com començar de zero”.

L'Antonio va venir a Barcelona perquè un amic el va cridar per fer “una feineta”. Quan va arribar però... Ni l'amic ni la feina el van convèncer. “Em vaig adonar que aquella feina no era per a mi. Era una cosa una mica mafiosa. Em vaig quedar per primera vegada sense res”, comenta anys després a la terrassa dels Tres Tombs. Va ser l'any 2014. La promesa d'un futur millor, la migració a l'eterna promesa d'aquest futur... La decepció va ser tan gran que en aquell moment no va tenir valor per tornar enrere, se sentia enganyat. Va preferir vagar pels carrers de Barcelona, malgrat tenir família i amics a Andalusia.

Ara està a punt d'aconseguir una feina, gràcies a un curs de netejavidres amb maquinària industrial. Ha acabat les pràctiques després d'un mes i, a finals de gener, començarà la feina. “Un amic em va informar dels cursos. Ell sap com sóc, com m'agrada treballar i buscar-me la vida”. El curs de l'Antonio el pagava La Caixa. De 40 persones n'han triat a 14; entre elles, l'Antonio.

“Ara tinc un títol, un certificat, i més oportunitats... Però jo surto de la manta, i no m'oblido del passat. Seguiré amb ells en tot”, destaca l'Antonio, gairebé atropellant-se, quan parla dels seus “compas”. L'Antonio es va implicar des del principi en la lluita mantera, en el Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Més concretament, l'Antonio és una de les cares visibles en el sindicat d'una de les veus més nombroses però menys mediàtiques del col·lectiu: la comunitat pakistanesa.

La veritat és que entre 30 i 40 persones –expliquen fonts del col·lectiu a aquest mitjà– d'aquesta comunitat es compten entre el conjunt de venedors. L'Antonio seria, dit d'alguna manera, el seu portaveu. “Si d'alguna manera es pot ajudar a algú, estic disposat. Sempre estaré ajudant fins que els meus companys tinguin el seu lloc, el seu treball”, diu l'encara venedor ambulant. Per poc temps.

Si bé la comunitat senegalesa s'encarrega més de la roba i de les esportives, l'Antonio s'ha dedicat, des que treballa la manta, al “pal selfie”. Com la majoria dels seus companys del Pakistan. L'Antonio es va quedar amb el selfie, recorda, perquè no ocupa tant de lloc i suposa poca despesa. A més de poc pes. “Aixecar-ho és més fàcil i ràpid... A més a la gent li agrada”, riu, parlant del pal selfie gairebé com d'un servei.

Per a l'Antonio, tot i el refugi que suposa per qüestions culturals o d'idioma el pertànyer a una comunitat o una altra, els problemes són compartits entre els membres del col·lectiu. Tal com relata, enfurismat, a ell també li han tret diners o gènere, sense solta ni volta. “M'han deixat pelat, mort de fam”. De la mateixa manera, reflecteix –amb amargor– una sensació compartida fruit de la pressió policial: “Moltes vegades he pensat en deixar de ser legal, de comprar gènere i vendre'l [ho fa al carrer Hospital o a Sant Pau], per a dedicar-me a negocis més tèrbols. Ho he pensat, però al final, no. Sóc bona persona i no vull tacar-me amb això”, conclou.

–Què tens aquí? –pregunta el policia.

–Pal selfie , senyor –respon l'Antonio.

–A veure...

–Però vaig cap a casa... Aquí també me'ls requisaràs? –per a l'Antonio, aquesta escena és un bucle infinit. El dia de la marmota al carrer. Tant és així que reprodueix el diàleg, calcat, i senyala diferents carrers de Ciutat Vella on ha viscut la situació.

L'Antonio és molt crític amb la policia de la ciutat, amb certa policia, a la qual culpa d'una pressió que no cessa –els últims dies focalitzada a plaça de Catalunya i rodalies– i fins i tot de malmetre entre les comunitats de venedors. “La policia m'ha ofert moltes vegades que sigui el seu talp”. Segons comenta, el tracte que li van oferir era que podria vendre si a canvi els informava. Eren agents de paisà, recorda.

També critica el poc control que hi ha a les confiscacions: “El policia que em roba a mi i ho dóna als seus, o s'ho queda per al seu gaudi... No és lladre? Jo no tinc estudis, però sí cap i aquestes coses no poden passar”, lamenta.

“Fa anys que escric cançons, però abans no ho sabia ningú”, confessa l'Antoni, a qui sempre li ha agradat cantar i escriure. Malgrat que parla panjabi, urdú, hindi, anglès, alemany i castellà, en general tan sols escriu en la llengua dels seus pares. Però està començant a treballar un tema panjabi-castellà, que relacioni les dues cultures, per mostrar una altra cara del seu país.

“Vinc del Pakistan. On hi ha coses bones. No només bang bang”, rima, agitant el braç amb entusiasme, mentre mou d'esquerra a dreta el cap amb una caiguda subtil.

A les seves rimes no només vol reflectir el dolor de la comunitat mantera o apropar la cultura del seu país a les altres, l'Antonio també es veu obligat a inocular missatges d'esperança i de llum. “Fa mesos era al carrer. Dormia al carrer. En un banc, concretament. He estat molt malament. Segueixo passejant pels llocs on vaig dormir, per no oblidar”.

L'Antonio no només rima. També mescla música: electrònica d'Àsia. Un col·lega seu té un ordinador i aquesta és la seva base d'operacions. Tot i que, com ell reconeix, cal molt menys per fer música.

Ell la fa sobretot amb el seu mòbil, que no dubta a treure per mostrar algunes de les seves creacions. Assegura que quan debuti no només ho farà en base a les seves rimes i a la seva música, també vol mostrar el ball del seu país d'origen, per exemple. “Sí, també ballo. Tenia una escola de música a Logronyo durant un temps, però no vaig tenir sort. Allò no va anar bé, si no, no sé quanta gent estaria aprenent de mi”, diu. L'Antonio balla una barreja entre breakdance –de la cultura hip hop– i bollywood dance, estil amb molt tirada a l'Índia o Pakistan. L'Antonio vaticina que en dos mesos tindrà preparat el debut. “Ja m'hi poso, que surti alguna cosa gran”.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats