A una sala a les fosques i de parets negres, tres pantalles exhibeixen la mateixa actriu cantant tres versions d’una mateixa cançó. Els visitants que hi entren, s’aturen i s’ho miren encuriosits, fins que el que podría semblar un divertit exercici d’estil es torna inquietant. La noia canta en àrab i no pas paraules d’amor, sinó una arenga de les que deien els soldats que servien a Saddam Hussein. El muntatge és obra d’Abel Abidin un artista d’origen iraquià que viu i treballa a Helsinki, un jove creador de l’escena cultura àrab que va fugir de Bagdad per denunciar la situación del seu país. Els subtítols de la cançó aparentment dolça esgarrifen i alhora manifesten l’enginy de l’autor.
Three love songs forma part de l’exposició anomenada This is not a love song, que es pot visitar – i sense pagar entrada- a La Virreina Centre de la imatge fins el 29 de setembre. L’“antivideoclip” d’Abel Abidinés un dels molts que es poden veure al muntatge de La Virreina. El conjunt d’aquests particulars antivideoclips (per definir-los d’alguna manera), desafien els estereotips audiovisuals que promouen les cadenes de televisió com l’MTV, i els respectius missatges polítics i socials que contenen.
Els perills i privilegis de la cultura de consumés una de les moltes dicotomies que planteja l’exposició. El recorregut que segueix un ordre cronològic i repassa les relacions entre la videocreació i la música pop, des dels anys seixanta fins a l’actualitat, ofereix un pòsit força útil pels interessats en el videoart. I és que a This is not a love song les peces de videoartistes joves com Carles Congost o Marc Bijl, comparteixen espai amb d’altres d’Andy Warhol, John Baldessari, Damien Hirst o Joseph Beuys, entre d’altres.
Una altra de les obres emblemàtiques reunides per a l’ocasió és Rock My Religion de Dan Graham. Una obra audiovisual de 1982 que explora la estètica i la ideologia que van alimentar el fenomen del rock-and-roll. A Rock My Religion, Graham barreja textos, entrevistes, dibuixos i actuacions de músics com Elvis, Jim Morrison, Henry Rollins o Patty Smith.
Atès que les històries de l’art i els acadèmics acostumen a passar de puntetes pel videoart, l’exposició omple un buit historiogràfic important, i aconsegueix explicar d’una manera apta per a tots els públics les arrels d’una unió molt fructífera: la de la música i les imatges. No és pas casualitat que John Lennon, Laurie Anderson o els membres de Franz Ferdinand es formessin en escoles d’art, abans de dedicar-se professionalment a la música
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
