No és molt difícil assegurar, que efectivament, el govern cessat de Catalunya ha trencat el marc constitucional i que l’estat de dret és el que ha de regular que es permet i que no es permet en democràcia. Si bé l’argument de la legalitat pot resultar atractiu en el context actual i tot dirigent hauria d’intentar aconseguir els seus objectius polítics respectant el marc jurídic sota el que actua, la aplicació de l’article 155 i la “judicialització” del conflicte amaguen en realitat i, com en quasi tots els processos d’independència, que l’estat no esta disposat a acceptar la possibilitat de que una part del seu territori s’independitzi per la via legal.
Ens trobem per tant, davant una trampa intel·lectual basada en l’ús del respecte al marc jurídic com a camisa de força i arma política davant una demanda també democràtica, que és poc probable que sigui acceptada dins del marc jurídic en qüestió. Trampa. Una argumentació, que si bé ven molt bé a les cancelleries occidentals del segle XXI (i especialment a la UE post-crisi que busca estabilitat) per què tothom esta d’acord amb que s’ha de respectar el marc jurídic existent, només busca amagar la falta de voluntat de permetre, de forma legal, que Catalunya decideixi el seu futur. Una trampa a més, que tornarem a trobar-nos el 22-D en cas de que una majoria independentista guanyi les eleccions, ja que en cas de que les seves propostes no s’ajustin a la legalitat (i inclús potser en el cas de que ho facin també), el 155 (i la via judicial) tornaran a aplicar-se a Catalunya les vegades que calgui per tal de aconseguir així, l’abandonament definitiu de les pretensions independentistes.
Hem de recordar que si de veritat el problema fos jurídic i no polític (allò de que “dintre la legalitat es por parlar de tot”), l’estat podria perfectament acceptar de negociar amb Catalunya la seva secessió, en cas d’una clara majoria independentista en vots i escons el 21-D, tenint en compte que aquestes tindran lloc dins el marc jurídic espanyol. El debat no és per tant si s’ha fet el que s’ha fet respectant el marc jurídic, si no que amb les majories parlamentàries actuals a nivell de l’estat, és gairebé impossible que hi hagi una solució que inclogui la independència pactada (o un referèndum) dins el marc legal y menys davant l’atenta mirada del País Basc. Inclús en el cas que els partits favorables a un referèndum i una sortida negociada (que inclogués la independència com a possibilitat) gaudissin d’una majoria parlamentaria a nivell estatal (molt improbable) seria molt difícil obtenir les majories qualificades necessàries per canviar les regles del joc i permetre un referèndum o secessió pactada. Per un costat, els partits constitucionalistes, però sobretot el PP i Ciutadans, utilitzaran sempre els mecanismes legals de l’estat per impedir que això passes, mentre que aquells favorables a un referèndum amb activitat a la resta de l’estat, no acceptaran mai la unilateralitat.
Davant la falta de voluntat d’acceptar un referèndum pactat o una sortida negociada en cas de majoria independentista, l’estratègia basada en la defensa de l’estat de dret, així com el 21-D, són només mecanismes que ajornen la confrontació política si volem que totes les opcions (statu quo, reforma pactada o independència) tinguin el seu espai.
Més enllà de si l’independentisme és majoritari o no (i encara que ho fos), el problema de fons no és si la DUI o un referèndum d’autodeterminació són il·legals o no, si no la incompatibilitat entre la legitimitat política i democràtica majoritària actual del poble de Catalunya (en que un 80% esta a favor d’un referèndum pactat), i la legitimitat del marc jurídic en la que opera per a poder aconseguir els seus objectius. Però, sobretot, com així ha tingut lloc all llarg de la història abans d’aconseguir multitud de demandes polítiques (prohibició de l’esclavitud, vot femení, etc.) i excepte justament en gairebé tots els processos d’independència; per la falta de voluntat majoritària d’adaptar el marc jurídic a les demandes polítiques determinades d’una minoria. Al cap i a la fi, Catalunya representa només un 16% de la població de l’estat.
Si considerem l’escull de la legalitat com una trampa molt difícil de superar per raons històriques, contextuals i de cultura política, no sembla difícil assegurar que el problema de fons a de la DUI, ha estat més aviat de legitimitat democràtica i capacitat d’implementar-la (així com de voluntat política real per fer-ho) que no pas jurídica. Es miri com es miri, el referèndum de l’1-O no es va poder celebrar amb les garanties necessàries, i en democràcia, no es poden utilitzar hipòtesis per prendre decisions (allò de que mirant la participació habitual a Catalunya els del “no” mai haguessin superat els del “si” en un referèndum pactat o que aquells que no es van posicionar a les plebiscitàries de 2015 no compten com a “no” i, per tant, el 48% era suficient). La repressió i la falta de voluntat de l’estat de facilitar un referèndum no donaven llibertat a l’independentisme d’utilitzar l’1-O per fer una DUI sense saber amb certesa si aquest arribava al 50% de recolzaments. Sembla que les enquestes sobre el 21-D apunten que aquesta majoria no és gens clara, sense ni tan sols entrar al debat sobre si un tema tan important com la secessió hauria de gaudir d’unes majories no només qualificades si no estructurals i sostingudes en el temps per evitar un debat permanent d’anada i tornada al respecte.
Davant aquesta superposició de despropòsits, dificultats contextuals, enganys i autoenganys, hi ha tres escenaris possibles per a Catalunya: Primer. Lluitar per un canvi de majories i posicionaments (molt improbable) dels constitucionalistes a nivell estatal durant anys, que acabi per incloure la possibilitat legal d’independència legal (via referèndum). Segon. Que l’independentisme aconsegueixi una majoria clara en vots i escons i ofereixi un referèndum pactat a l’estat i si no l’accepta, es declari la independència contra la legalitat espanyola i pugui demostrar-la (molt improbable) davant la comunitat internacional (control del territori a través dels mossos, control de les finances, mobilització dels CDR i funcionaris, etc.) sense saber qui i per què acabaria reconeixent-la, arriscant-se a un bloqueig institucional durant anys i a una situació d’incertesa i inestabilitat (sortida de la UE, potencial violència policials i civil als carrers, recessió econòmica a curt termini, potencial doble administració, etc.). Tercer. Tornar al nacionalisme moderat i intentar aconseguir una reforma confederal aglutinant una majoria independentista i sobiranista sota la mateixa estratègia. Per desgràcia, veient les diferents enquestes pre-21, em temo que el risc d’un 4t escenari de bloqueig i manteniment del statu quo es enorme, particularment amb mig govern legítim de Catalunya a la presó, uns resultats que poden ser molt similars als del 27-S i el PP al govern central.
Davant aquests escenaris, sembla que si hi ha diverses coses evidents que s’han de tenir en compte quan es vagi a votar (analitzant el que ha passat dels últims anys, així com les últimes enquestes): Primer. No és probable que el PP, Ciutadans (no hi ha reforma possible sense ells) i part de la societat espanyola acceptin al futur la reforma confederal profunda que Espanya necessita (ni un referèndum, per descomptat) i que els favorables a un referèndum amb presència a nivell estatal ho facin amb la unilateralitat.
Segon. No sembla que els independentistes estiguin disposats a recolzar una reforma que ni tan sols sabem si serà suficientment ambiciosa per a que acceptin deixar fora de la taula la possibilitat d’una secessió pactada (via referèndum) com a alternativa. Tercer. És molt improbable que les majories canviïn suficientment a nivell de l’estat en la pròxima dècada per a que els constitucionalistes actuals siguin una minoria molt minoria (o canviïn d’estratègia) i acabin per acceptar un referèndum o secessió pactada. Quart. No sembla massa realista pensar que es podrà fer la independència amb l’estat en contra (tenint en compte que serà molt difícil que els mossos en el seu conjunt segueixin ordres que portin a la ruptura, que es controlin els impostos, o que els funcionaris assumeixin els riscos d’acceptar les directrius d’un futur govern, etc.) sense assumir els costos, incerteses i riscos a tots els nivells que implica si repassem els processos d’independència anteriors (més enllà de països profundament democràtics com el Regne Unit o Canadà).
Amb tot això en ment, més enllà de la geometria variable post 21-D i per molta tornada al dret a decidir, ampliació de la base sobiranista, govern d’esquerres o el que sigui que hi hagi, molt em temo que a la llarga tornarem on som. De moment sembla que alguns volen que sortim de l’atzucac de forma civilitzada obligant a part dels catalans a renunciar a les seves pretensions democràtiques. Com analogia respecte al trilema de Rodrik, preservar la convivència, la democràcia en la seva plenitud (es a dir assegurant que totes les opcions democràtiques tinguin la seva opció) i protegir la ciutadania (les tres coses a la vegada) com a màximes que hauria de buscar tot governant responsable, serà gairebé impossible a partir d’ara.
No es tracta de ser independentista o no, si no d’admetre, que tot apunta des de fa anys a que només aconseguirem una sortida vertaderament democràtica que inclogui algun dia totes les opcions possibles, si els independentistes guanyen en vots les eleccions.
*Les opinions expressades en aquest article són exclusivament personals.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
