Les eleccions del proper diumenge poden marcar un punt d’inflexió en molts municipis on diferents candidatures de confluència tenen serioses opcions de guanyar les institucions i convertir-se en artífexs d’un canvi social històric. Certament, el canvi ja fa temps que ha començat: amb el 15M i els nous imaginaris col·lectius, amb les múltiples respostes socialment innovadores impulsades des de la societat civil per fer front a les conseqüències de la crisi o amb les incomptables accions de resistència col·lectiva enfront les polítiques d’austeritat. Ara bé, com es materialitzarà aquest canvi a les institucions si candidatures com Barcelona en Comú guanyen els ajuntaments? Quins són els reptes i els riscos que hauran d’afrontar?
Un dels principals reptes serà aconseguir ser realment revolucionaris des del punt de vista democràtic i, al mateix temps, donar resposta als problemes socials de la ciutadania, que no són pocs. A banda de superar les resistències que ben segur sorgiran des de les pròpies dinàmiques actualment instaurades en les institucions, caldrà trobar la manera per fer que eficàcia (fer que les coses passin) i democràcia (fer les coses de forma participada i inclusiva) no siguin conceptes incompatibles sinó complementaris. En aquest sentit, caldrà experimentar amb noves formes de lideratge col·lectiu, radicalment democràtiques, que garanteixin que el canvi, efectivament, s’esdevé.
En tots dos fronts (el democràtic i el social) caldrà combinar transformacions estructurals, que poden requerir el seu temps; amb accions puntuals, que s’haurien de produir de manera ràpida per tal de visibilitzar que el canvi és de debò. En qualsevol cas, però, la capacitat d’innovació (pensar fora dels marcs pre-establerts) i el potencial transformador (canviar realment les relacions de poder) haurien de ser factors que marquin la diferència. En aquest sentit, propostes com decidir participadament el 5% del pressupost dels districtes podrien resultar, francament, poc ambicioses.
Històricament hem vist com les millores assolides a través de la innovació i les lluites socials mai han aconseguit aniquilar del tot les injustícies contra les que combaten. Mentre les innovacions en el camp econòmic-empresarial solen ser totalment irreversibles (quan un canvi tecnològic, organitzatiu o productiu funciona no hi ha marxa enrere), en el cas de la innovació social sempre hi grans poders econòmics i polítics disposats no només a aturar el canvi social sinó també a desmuntar-lo un cop aquest ja ha aconseguit instaurar-se. Les retallades i privatitzacions en serveis bàsics que hem viscut en aquests darrers anys o el retrocés en drets socials i civils en són clars exemples.
Seria un error, per tant, fiar totes les expectatives de canvi social en les pràctiques socialment innovadores. Innovar -trobar noves respostes que ens permetin satisfer les necessitats bàsiques de la ciutadania des de l’apoderament- és un requisit indispensable per al canvi social, però no és suficient. Cal, també, salvaguardar els èxits que s’han anat aconseguint històricament, avaluar i millorar tot allò que ja funciona, resistir davant les amenaces externes i pressionar perquè el canvi social es multipliqui cap a altres territoris i altres nivells de govern. El canvi social, doncs, requereix de múltiples estratègies que s’han d’executar simultàniament: innovar, salvaguardar, avaluar-planificar, resistir, protestar...
És precisament per aquest motiu que les candidatures de confluència, fusionant nous activismes urbans i vells moviments veïnals, articulant formacions polítiques històriques i noves organitzacions, i combinant la lluita al carrer amb el govern de les institucions, poden esdevenir enormes agències col·lectives de canvi social.
Experiències com la del Figaró, on una agrupació d’electors (CAF) va guanyar l’ajuntament fa 12 anys, ens demostren que governar entre veïns és possible i, fent-ho, el potencial transformador a nivell local és extraordinari. La crisi interna viscuda al sí del govern d’aquest petit municipi del Vallès Oriental, però, mostra també les dificultats d’aquestes experimentals formes de govern, tal i com relata el documental “L’Esma del Temps”. S’evidencia, per exemple, la necessitat i la importància de codis ètics que marquin les pautes d’aquesta nova manera de fer política.
Qualsevol tipus d’experimentació porta inevitablement a errors, d’això n’hem de ser ben conscients. Ara bé, innovar i experimentar és l’únic que ens pot permetre construir una nova realitat social, política i econòmica. Mantenir-nos en l’estatus quo, en l’ordre establert, ben segur que no ens portarà més enllà d’on ja som. El repte, doncs, és ser capaços d’aprendre dels errors per continuar avançant, per continuar transformant.
