El batec literari i periodístic de Júlia Bacardit

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) s’ha fet periodista sobre el terreny: al carrer, viatjant i, sobretot, llegint i escrivint a tot arreu. Té intuïció, mirada i veu literària, i un tremp narratiu que evoca, en part, la millor prosa catalana: aquella que es va forjar en els moments estel·lars del periodisme amb cronistes, viatgeres i periodistes que, sense saber-ho, o potser sabent-ho, feren del seu periodisme una obra literària i testimonial: crònica d’un temps, de la quotidianitat, i crònica d’una vida interior.

Bacardit és inquieta de mena i bona viatgera. Es defineix com una lectora caòtica i una escriptora impulsiva, de les que duen anotacions a tort i a dret: “He perdut moltes peces que he escrit. Les tinc en notes desordenades, i m’agrada pensar que quan perdo una història s’ha perdut qui sap què. Però en realitat —escriu en Un dietari sentimental (2023), el seu segon llibre— tot és engany, i el meu mal major és la inconstància [...].”

Inconstant i tot, com ella mateixa s’auto retrata, Júlia Bacardit ha publicat a hores d’ara quatre llibres: El preu de ser mare, un assaig encàrrec on indaga i reflexiona sobre el cost físic, emocional i econòmic que pot implicar ser mare avui en dia, Un dietari sentimental, El raval a deshora (2024), i Corresponsal enlloc (2024) un llibre-reportatge escrit quasi en temps real, amb pinzellades autobiogràfiques i molta informació, fruit de la seua experiència com a periodista a Bucarest. En ell trobem reflexions com aquesta: “La naturalesa és bonica, a Romania. L’únic problema és l’atmosfera, el problema és com s’hi viu, en general malament... sura una tristesa de l’est d’Europa, una desesperança estranya que persisteix al marge de l’alegria interior”.

Bacardit té guspira, voluntat, talent literari i és una ànima lliure. “Sap mirar i sap contar el que veu”, ha escrit Julià Guillamon. I així és: busca, provoca, interroga, troba i escriu. D’ací naixen reflexions, relats, anotacions i cròniques a mig camí entre el periodisme i la literatura, on guanya la literatura. L’observe mentre prenem un cafè latte amb gel a la llibreria Laie de Barcelona. Parlem del tira i arronsa entre gèneres i terrenys literaris i de la seua experiència i de la situació actual a Romania, del fet de ser mares o no, de com buscar-se la vida en el periodisme, dels dietaris i de la nostra passió compartida: la literatura.

Comencem parlant de Romania, país que ha conegut de primera mà. ¿Com veu la situació política actual, després de les darreres eleccions?

A Romania està pujant l’extrema dreta per raons diferents que en altres països. No hi ha cap gran rebuig a la immigració, perquè, de fet són sobretot ells, els qui marxen fora. El que hi ha és un descontent amb l’europeisme perquè si bé Romania ha millorat amb Europa des d’un començament, però encara hi ha moltes diferències socials entre la ciutat i el camp, molta corrupció i bastant superstició religiosa. N’hi ha que tenen la sensació que Europa els ha pres el pèl. Els romanesos volen ser sobirans i sempre, indirectament, acaben caient a favor de Rússia, o d’Àustria, o de Turquia. Els votants de dretes romanesos (perquè ens entenguem, tot i que allà la dreta té un tint més ‘comunista’ i proteccionista que a la resta de països europeus occidentals) veuen en Putin un home fort, un aliat.

La victòria del fins ara alcalde de Bucarest i matemàtic Nicosur Dan és sorprenent. Anava segon, però l’ultradretà George Simion, antic hintxa de futbol, li anava molt per davant, fins que va arribar el debat electoral cara a cara i Simion es va veure molt petit. Simion és l’ultradretà populista d’allà, el seu Trump o el seu Orbán, però Nicosur Dan tampoc agradaria a Espanya perquè és massa favorable al mercat i té un perfil entre cometes elitista. Però Nicosur Dan està net de corrupció, no és populista i és partidari d’Europa i de la causa ucraïnesa, que pels ucraïnesos i altres veïns d’Europa de l’est és de vida o mort.

Simion, que és d’ultradreta i proper a Rússia, es va presentar en nom del candidat Georgescu, que és l’home que va guanyar la primera ronda electoral per sorpresa de tothom, perquè ni tan sols la premsa havia vist que tingués cap opció, era un perfil nostàlgic del feixisme i més underground; la primera ronda de les eleccions, amb Georgescu de guanyador, es van anul·lar, perquè el Constitucional romanès el va acusar de no ser transparent amb els diners de la campanya, que va executar íntegrament a través de bots russos via TikTok.

A Romania tenen una connexió forta amb Rússia, són ortodoxos, i es malfien d’Occident, pensen “ens volen portar el matrimoni gai, l’avortament”. Romania és un país molt complex i quan es va desfer el comunisme van aflorar moltes coses, el tràfic de persones, la gent que vivia en les clavegueres…

Romania és, en gran part, un país desconegut per a nosaltres. “Què saben de Romania?”, escrivia recentment en un article Gustau Muñoz. I és curiós perquè Romania no és una realitat remota, amb tots els romanesos que hi ha vivint a casa nostra, però en general vivim una forta introspecció i poc interès per realitats alienes.

És un país molt diferent al nostre. El nacionalisme allà sembla no tenir cap lligam amb la cultura, no hi ha el lligam que el nacionalisme català sempre ha tingut amb la pròpia literatura o amb els propis moviments artístics, per entendre’ns. Allà el nacionalisme és una cosa dolenta, perquè el millor és mirar a Occident –i Nicosur Dan encaixa amb això, format a l’estranger, partidari que les empreses estrangeres que ‘sàpiguen gestionar les coses’ ho facin. La gent pobra és una molèstia, i a Romania n’hi ha molta, sobretot al camp i les ciutats petites. És el segon país més pobre de la Unió Europea –això em vaig atipar d’escriure-ho a l’agència, però em va quedar claríssim! I ells també en són conscients, d’això, i els més intel·ligents se’n riuen de la pròpia condició de ‘pobres’. Per aquesta relació amb la pobresa hi ha un autoodi fort de ser d’allà, i un cert complex d’inferioritat de l’Europa de l’Est que encara és vigent. Malgrat tot, en certes coses no són gaire diferents a nosaltres: som llatins, al capdavall!

Ho va descriure molt bé en unes línies: “em fa una mica de pena, perquè els impressiona només el que ve d’Occident. Ells no seran mai del tot occidentals, i aquesta negació és justament el que fa que Romania sigui Romania, la frontera entre el món turc i el fervor ortodox, la llatinitat com un accident, l’ombra imperial de Moscou i la picaresca gitana”.

Sí, no em va quedar mal el paràgraf [diu rient]. És un país que sent un poc en terra de ningú, o bé estan en mans dels Estats Units o de Rússia. I el fet és que es tracta d’un país determinant, perquè és clau que Romania estiga a favor de l’OTAN, pel fet de ser un país frontera i pel seu suport important a Ucraïna. Romania és clau en geopolítica ara per ara, perquè s’hi està construint el centre de l’OTAN més gran, un punt estratègic. És un país complex: és balcànic, eslau i forma part de Centre Europa. I amb Nicosur Dan hi haurà continuïtat d’això –amb Simion no n’hagués hagut.

És clar que les coses han canviat tant que ja costa endevinar qui és l’amo de l’OTAN, des del segon mandat de Trump, però crec que els EUA no es poden permetre regalar l’est d’Europa a Putin, ni que sigui indirectament.

Se’n va a Romania, en gran part, perquè volia ser periodista i estar en una redacció periodística.

Sí, era el que volia. Però sembla que no tinc el caràcter. O almenys això em van dir. Que tenia un perfil baix. Potser és lògic... En tot cas, per estar a dintre d’una redacció has de ser molt pencaire, tenir molta motivació per estar allà i ser molt ambiciosa.

Però per a deixar-ho tot a Barcelona i marxar a Bucarest com a corresponsal d’una agència de premsa ja demostrava motivació, no creu?

Sempre m’ha agradat estar fora d’Espanya i de Catalunya. Viatjar i viure altres realitats diferents sempre m’ha atret perquè és un temps il·lusori i et dona llibertat. Vius d’una altra manera. L’experiència a Romania ha estat bona, m’alegre molt d’haver-la tinguda, però les coses no van sortir com havia imaginat o com m’hauria agradat. De fet, no sabia ben bé cap on anava. No eren molt clars amb mi, en el sentit de saber què esperaven i volien de mi.

Pel que conta en Corresponsal enlloc, sembla que no fou una experiència fàcil.

No. No ho fou i, en part, encara no me n’he refet. Com conte al llibre, jo sabia que com a corresponsal no faria grans temes periodístics. Però bé, la gràcies és fer de periodista oficial encara que facis coses simples, més senzilles. En general tenia poc de suport tècnic. El fotògraf no estava per mi i tampoc no demanaven molt de mi. Passar per una redacció, treballar amb més periodistes, m’hauria ajudat. M’hauria agradat tenir aquesta experiència. Realment em feia il·lusió dedicar-me al periodisme internacional, de fet hi vaig cursar un màster. Però aquella experiència a Romania no va quallar.

En tot cas, fou tot un aprenentatge del qual ha sorgit un bon llibre.

Sempre traus alguna cosa positiva quan viatges i veus altres mons i altres vides.

Abans d’anar-se’n a Romania treballava com a periodista en el món editorial. Com fou l’experiència?

Doncs tenia una feina fixa com a cap de premsa de l’editorial 1984, una feina que, tot i no estar ben pagada, feia a gust i em permetia estar en contacte amb els dos mons que més m’agraden: el periodisme i la literatura. A més em deixava temps per a escriure perquè no treballava a la tarda. Amb tot, és clar que el periodisme que fas dins d’una editorial, més aviat una tasca de divulgació i promoció, és ben diferent del periodisme de carrer o l’internacional. Però tot plegat fou una bona experiència dins del món de l’edició i durant aquell temps vaig fer informes de lectura i vaig formar part de jurats literaris, tot i que jo no feia feina d’editora.

Li agradaria fer d’editora algun dia?

Doncs estaria bé com a segona oportunitat. En regressar de Romania he tornat a la frontera entre el periodisme cultural i el món del llibre. Actualment treballe com a free lance i faig coses ben diverses, relacionades majorment amb el periodisme I la literatura.

Què li demana a la literatura? Què li demana a un llibre?

Dir les coses amb força. Per a mi l’autenticitat en la literatura és important. Hi ha qui diu que l’autenticitat està sobrevalorada. M’agrada molt una bona novel·la, però em costa molt enganxar-me a una novel·la. Ara bé, quan m’hi enganxo, és el meu gènere favorit. M’agrada molt la sèrie de novel·les que formen part de La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, on explora els anys d’infantesa, la fragilitat i les emocions desbordades, i parla de quan tot passa per primera vegada i de com tant els èxits com els fracassos resulten terriblement colpidors. També he llegit molt Michel Houellebeqc i n’he parlat en Un dietari sentimental. La seua obra és bastant autobiogràfica, darrere de les seus novel·les hi ha també assaig i reflexió.

I les autores... ¿Quines escriptores llegeix i són referent per a vostè?

Doncs Vivian Gorncik, l’he llegida amb molt d’entusiasme. Però també Zadie Smith, Sally Rooney, o Otessa Moshfegh, en concret el seu llibre El meu any de repòs i relaxació o a casa nostra, i a casa nostra m’ha sorprès molt Les petites vampires de Maria Guasch.

I entre els autors catalans?

Dels que he llegit darrerament i que m’han agradat en destacaria Borja Bagunyà, i Joan Todó, entre altres.

Gràcies per l’honestedat. Sempre és arriscat dir noms... Viatgem ara al seu primer llibre en primera persona, Un dietari sentimental. En alguna ocasió s’ha mostrat autocrítica amb aquest primer llibre, fins i tot, diria jo, dura amb si mateixa. Cite les seus paraules: “No era gaire bo, i a més a més era pornogràfic, en el sentit que hi explicava vergonyes de la meva vida psíquica i emocional, i també alguna fantasia sexual estranya. Era un excés. Massa intimitat exposada per no res [...] vaig publicar-lo perquè algú tenia interès i perquè tenia ganes de veure el meu nom imprès de nou en una coberta”. Si em permet, crec que, a banda d’això, potser el va escriure perquè intuïa que moltes dones se sentien com vostè, però ni s’atrevien a dir-ho, ni sabien com dir-ho.

Doncs, sí. Ara ho has dit! Amb el temps ho he vist més clar i crec que vaig escriure aquest llibre on m’hi exposo massa, perquè sé que moltes dones no s’atrevirien a contar aquestes coses o a dir-les amb aquesta claredat i sinceritat, sense filtres, com vaig fer jo. En tot cas, aquell dietari era el punt de partença d’una escriptura en primera persona.

Una escriptura que, en llegir-la, podem dir que ha anat madurant i guanyant matisos, fronteres i ambicions. Vostè mateixa parla en el dietari del valor de la, o les primeres obres: “Hi ha la idea que una primera novel·la s’ha de disculpar, que el talent es poleix. De fet, potser és tot el contrari: la primera novel·la és una mostra del que vindrà, conté el pinyol potencial de la persona que escriu. El talent es poleix i la mirada s’afina, com tantes altres coses, però per polir primer cal que hi hagi alguna cosa, una veu atractiva capaç d’embolcallar-nos i de fer-nos mirar més enllà (allà on la veu vol) sense que ens n’adonem gaire”.

Sí, ho vaig escriure i ho pense.

En aquest sentit, Un dietari sentimental és el seu pinyol?

Dons sembla que sí.

El salva com a opera prima?

Sí, he estat molt crítica de vegades amb ell, però el salve, i tant!

De fet, Un dietari sentimental no és només un grapat de confessions sentimentals o apunts íntims, és molt més que això. Són apunts sociològics i generacionals, apunts de crítica literària esmolada, lúcida i divertida, picades d’ull al món editorial de Barcelona, passejades crítiques per la precarietat a la qual condemna el capitalisme, una crítica a la hipocresia davant de la immigració, la pobresa i l’alteritat, una catalanitat assumida i reivindicada amb naturalitat, reflexions sobre l’amor en una societat canviant, apunts fugaços sobre la maternitat “a tot preu”, i una posada en escena d’una masculinitat que deixa molt que desitjar, tot això està present en aquest dietari.

En el seu dietari reflexiona de passada sobre aquest gènere literari. Per què va triar escriure un dietari?

M’agrada el to confessional del dietari, com a lectora i com a escriptora, i la gràcia del dietari és que pots llegir-lo de forma aleatòria. Jo em vaig posar a escriure’l perquè no tenia temps per a fer una altra cosa, una novel·la, per exemple. Perquè només concebre-la, pensar-la, ja duu molt de temps. Aleshores per mi el dietari era un exercici d’escriptura i com que només em tenia a mi a mà, doncs vaig tirar del fil. Podia haver intentat escriure contes, però vaig pensar que escriure sobre mi amb certa distància era més fàcil. Els dietaris sempre m’han atret, els de Virginia Woolf m’agraden molt, són els diaris d’una escriptora.

En tot cas, en Un dietari sentimental no només escriu sobre vostè. També escriu sobre llibres que ha llegit, sobre persones que ha conegut.

Sí, però sempre des d’una mirada molt personal, en primera persona.

Li agradaria escriure algun dia una novel·la?

Tinc un amic que diu que es pot ser un bon poeta als 18 anys, però no un bon novel·lista. Plantejar-se simplement escriure una novel·la ja demana temps i dedicació.

Però vostè ja no té 18 anys...

És clar, però per respecte al gènere, simplement per això, no he escrit per ara una novel·la. No ho descarto... Amb tot, hi ha massa novel·les dolentes. Els editors ho saben, però també saben que les venen i per això les publiquen.

I la feina de periodista, com va?

La feina sempre hi és. Com a periodista no et deixa de sorgir feina, però necessites que et paguen, i que et paguen bé, i això no és fàcil, ara per ara. Potser em plantejo escriure una novel·la. T’hi has de documentar i buscar, i és difícil també, però no has d’anar amunt i avall com amb el periodisme, buscant la gent perquè parli amb tu, de no ocórrer que algú que et busqui o hi accedeix fàcilment a parlar amb tu perquè vol abocar-te alguna cosa en qüestió per tal que la publiquis i la difonguis.

De fet, Júlia Bacardit publica en Núvol i El Quadern, entre altres mitjans, i és una veu activa en ràdio i actes literaris. Confessa, però, que li hauria agradat formar part d’una redacció periodística i admira el periodisme dels anys trenta del segle passat. Tanmateix admet que, potser el seu caràcter no hi encaixa, en cert tipus de periodisme. És un ànima inquieta, difícil d’encotillar: “no sé viure sense córrer en direcció contrària a tot el que m’és plàcid i familiar”, ha escrit.

Vostè fa una literatura molt híbrida i eclèctica, a mig camí entre el reportatge, la crònica, el dietari, la nota dispersa. ¿Es reconeix hereva d’aquesta tradició periodística catalana tan forta de la primera meitat del segle passat que ens ha deixat una literatura testimonial i una prosa de molta qualitat?

Em sent absolutament hereva del periodisme dels anys 30. A causa de la llosa cultural i literària que va suposar i imposar el franquisme, es va perdre la vivacitat de gran part de totes aquestes veus exiliades. Els he llegit i la meua prosa respon a aquests veus: Carner i les seus proses, Josep Maria Planes, els germans Badia, Irene Polo, i Aurora Bertrana, la seua figura em causa fascinació, i també Pla.

Abans parlàvem dels dietaris i esmentava Virginia Woolf, ¿quins són els dietaristes catalans que ha llegit i han deixat petjada en vostè?

Ui! En realitat no en sé tant, de periodisme, ni de literatura, ni de poesia, sé una mica de cada cosa, i és terrible perquè vols saber de moltes coses i és perillós. Feliu Formosa em va agradar, Pla i Fuster també. Curiosament, entre els catalans hi ha molts dietaristes. La llista és llarga.

Com es viure a Barcelona? Darrerament hi ha gent que deixa la ciutat per diverses raons.

Per a mi Barcelona és ara millor que fa uns anys, quan havia de compartir pis. En alguns moments ha estat molt difícil. Compartir pis més enllà dels 30 anys és terrible. Jo vaig tenir una llarga experiència de viure amb més gent. Quan me’n vaig anar a viure al Raval, experiència que narro en El Raval a deshora, va ser la primera volta que vivia sola, gràcies a un pis que em va deixar una amistat, i per això em costava tant prendre la decisió d’anar-me’n a Bucarest, tal com ho conte al llibre, perquè per fi tenia un espai a Barcelona per a mi sola i em dolia deixar-lo anar. L’allotjament a Barcelona és un gran problema. Trobo que els autòctons estem més protegits, ho tenim més fàcil per a trobar lloguers assequibles, perquè tenim amistats, o per herències. És això que jo anomeno l’herència de l’arrelament. Si ets de Barcelona sempre coneixes algú, o algú de la família, o el pis dels avis en herència o el que sigui. Amb tot, no és fàcil. Ara tinc el meu pis propi que he comprat gràcies a una ajuda inicial dels pares, veus, l’arrelament de l’herència que et deia, amb tot, l’haig de pagar amb hipoteca. Per tant, a Barcelona es viu bé si tens casa, i potser a partir de certa edat, si tens fills i necessites més espai, ja no et surt a compte viure a la ciutat. Amb tot, Barcelona és una ciutat amable i si té tant d’èxit és per alguna cosa. La gent s’hi troba bé. Però podem continuar dient allò de “Barcelona és bona si la bossa sona”, com a tot arreu, imagino. El món s’ha tornat molt urbà i tot passa a les ciutats, quasi sembla inconcebible.

En Un dietari sentimental esmenta de passada la maternitat, com una mena de fantasma que la visita puntualment. ¿Va ser per aquell temps que va escriure el seu primer assaig El preu de ser mare?

Trobo que més que el desig de ser mare, de la maternitat, entre les dones hi ha com un voler haver-ho fet, hi ha aquesta cosa de “jo ja ho he fet” o “jo no ho faré”. El preu de ser mare fou un encàrrec i com que alhora escrivia el dietari s’hi van col·lar algunes reflexions. Per a escriure’l vaig parlar amb moltes dones i vaig entendre que la maternitat és també un negoci molt lucratiu perquè totes volen provar-ho. Allargar tant en els anys el desig de la maternitat, fins a edat ja avançades, provoca aquest problema, i un dels problemes és la relació amb els homes, que no accepten certes coses, que ho volen tot, que no accepten que els nens són per a nosaltres, les mares. No estan a l’altura i és així. És una creu. Una altra qüestió és que no hi ha transparència amb la donació dels òvuls. Espanya s’ha convertit és una destinació reproductiva perquè ací la normativa és més permissiva, són més oberts i tot és més barat. A altres països, com per exemple Alemanya, són més estrictes. Ací l’ovodonació és anònima, igual que els donants de semen. I de cara als fills és injust, perquè un fill adoptat sí que té dret a saber quins són els seus progenitors biològics, però un fill inseminat no sabrà quins són els seus pares.

Té algun llibre entre mans ara, en què està treballant darrerament?

Estic treballant en un reportatge llarg, però açò és primícia. Encara està en procés. És una ‘revisitació’ del que va escriure Francesc Candel en Els altres catalans. Serà un llibre emparentat amb El Raval a deshora i Corresponsal enlloc. Una barreja entre el periodisme i la literatura de l’alteritat, la nostra relació amb els altres. Potser és per la trajectòria erràtica que he tingut que em trobo ací, fent aquesta mena de reportatge. Primer vaig estudiar Humanitats, després vaig passar al periodisme cultural i després a l’internacional. Ha estat un anar i tornar entre la literatura més clàssica i el periodisme cultural i polític, però no patiu [riu obertament], que no escriuré poesia.

Li agrada fer entrevistes?

Sí, i m’agradaria fer-ne més.

Josep Pla escrivia en El quadern gris: “escriure exigeix un aprenentatge lent i difícil”, [...] Davant la realitat, densa i magmàtica, és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.” [...] Júlia Bacardit ha optat majorment per descriure, és molt més difícil i ho sap, però a ella no li importa nadar en aigües fredes i a contracorrents. Així és Júlia Bacardit: periodista, creadora, lectora professional, corresponsal agosarada, dietarista de sentiments, cronista del Raval i de Romania, i molt més, temps al temps.