Clàudia Serra: “La cultura necessita temps i reflexió, no és un suc de taronja que et beus en cinc minuts”

Clàudia Serra (Alacant, 1996) ha estrenat fins ara set peces teatrals, les primeres, Zoôn Politikón  i Evast (2016), amb vint anys. Després vingueren Esquerdes (2019), Una carretera sense arbres (2023), Un estiu (2024), i Llibre de meravelles (2024), un homenatge a Estellés. És autora de la traducció de Porquera, de Pier Paolo Pasolini i d’una adaptació de l’Heroi de Santiago Rusiñol. El seu teatre, i en particular les darreres obres, és difícil d’encasellar. Entre la tragèdia, el testimoni social i el documental, les històries que Clàudia Serra du a escena són sacsejadores i tenen un ritme trepidant.

Clàudia Serra és graduada en Filologia Catalana i en l’actualitat prepara una tesi que analitzarà la dramatúrgia de Josep Maria Benet i Jornet, sobretot aquella està centrada en  Franquisme. Ana autora jove que acostuma a escriure sobre la vida immersa en el context d’una tragèdia, abraça també la quotidianitat, les relacions de poder i la mort. Les seus obres presenten sovint en escena una crítica al capitalisme, al cinisme dels qui governen i als abusos de poder. 

Diria que Clàudia Serra és, ara per ara, una de les dramaturgues més destacades del País Valencià. Ha rebut el Premi Ciutat de Castelló (2023) i el Premi de la Crítica Literària Valenciana (2025), diverses beques. I ha realitzat estades professionals a Avinyó i a Barcelona. La seues anades i tornades entre França, Itàlia, Barcelona i València li han donat una visió del món i del teatre enriquidora i atractiva.

Sense caure mai en el pamflet, per a Clàudia Serra “tot teatre és polític, i pots fer literatura i política alhora, no és incompatible. Segurament per això les seues propostes teatrals ens provoquen sentiment i reaccions davant de les injustícies socials. Injustícies que potser alguns veuen com a inevitables, però que molts altres, també l’autora, veu com a inacceptables.

Escriure i representar teatre: què és més difícil i que suposa major repte?

Representar teatre al País Valencià, sobretot en català, és molt difícil per les institucions que tenim ara per ara i el poc pressupost que hi destinen. Tal com estan les coses, és més fàcil escriure’n.

Quines dificultats tenen els joves dramaturgs per dur a escena les seues obres?

Actualment fins i tot companyies que tenen ja una trajectòria, algunes de les quals consolidades, veus que només sobreviuen. Per tant, si treballes amb una companyia que just està començant, és molt difícil. Sovint parle amb col·legues de l’Associació valenciana d’escriptors i escriptores teatrals (AVEET), gent ara com Mafalda Bellido i Núria Vizcarro o amb el mateix Rofolf Sirera, als quals admire i amb els que tinc amistat, i em comenten que el més fàcil és crear una companyia teatral que duga endavant els teus textos.

Per quin teatre aposta vosté?

Crec molt en el repertori, és a dir, anar representat tot i anar afegint obres noves. Ací, a casa nostra, el repertori arriba amb Rodolf Sirera i Manuel Molins. Perquè, a veure, qui és el pare del nostre teatre? Eduardo Escalante? No, no pot ser. Hi ha més que el sainet. Àngel Guimerà seria el nostre pare. Al País Valencià ocorren coses inquietants, a mi em resulta més fàcil dur i representar el meu teatre a Catalunya que ací. Segons com, abans he estrenat a Barcelona que a València, i això em preocupa, perquè allà em percep com la valenciana que hi arriba, i no com una autora més que fa teatre en català. No veig que hi haja la consciència de cultura catalana com un tot. Malgrat això, no em queixe perquè m’ha anat millor del que esperava en tots els sentits i estic molt contenta. De vegades, però, pense que si gent com Rodolf Sirera pinta el panorama amb duresa, veig que el que m’espera no serà fàcil. I la cultura hauria de ser un dret. És un dret.

Com va arribar a una companyia com Lluna Plena?

Va ser un moment en què ells tornaven a fer teatre després d’uns anys i estaven delerosos d’un text nou, i quan els arribà Una carretera sense arbres el van acollir molt bé i em van proposar dirigir l’obra.

Era la primera vegada que dirigia?

Sí, i si no fos per la seua proposta, no ho hauria fet perquè és un treball molt intens i has de ser-hi tot el temps, són molts assajos, moltes hores. Fou un repte i un gran aprenentatge, també de qüestions tècniques, com ara les llums a l’escenari, tan importants.

Què la mou a escriure un teatre on aborda i denuncia temes tràgics com ara l’abús de poder, l’obediència i la negligència capitalista, entre altres.

El motor de la meua escriptura sol ser emocional. Si tens un motor més racional, la metxa és curta i algunes obres que han sorgit més racionalment s’han quedat al calaix. En canvi, les que han eixit endavant tenien un motor diferent, fos la ràbia, el dolor, la indignació, són motors tots que no s’esgoten i no te’n canses.

A banda, o paral·lelament a les emocions, hi ha també la documentació, la recerca, com en el cas d’Un estiu o la inspiració en casos reals, com en Una carretera sense arbres.

Hi ha una feina de recerca en arxiu i hemeroteca, en premsa local, nacional i internacional. En Una carretera sense arbres hi ha un estudi de camp, l’observació directa d’una situació real perquè els abusos de poder per part d’alguns professors era un tema que estava encara molt present durant el procés d’escriptura i mentre estàvem assajant-la. Havia vist i viscut en primera mà situacions inadmissibles a La Mussout d’êté, i a l’Institut del Teatre de Barcelona hi havia un professor que estava sent jutjat en aquell mateix moment. Em vaig plantejar que els lectors tragueren les seues conclusions per ells mateixos i per això vaig escriure des del punt de vista dels abusadors, no de les víctimes, d’ací que el text imprès estiga ple de paratextos. Com a públic, com a espectador, és difícil veure l’obra i no jutjar o prendre’n partit, perquè l’obra mostra les contradiccions humanes, els costats foscos a partir de l’emoció, i en algunes representacions fins i tot hi ha hagut públic que responia en veu alta, com un impuls, els costava no dir res davant de determinades escenes.

De fet, sobre el seu teatre s’ha dit que és: “provocador, audaç, i sacsejador” i que “demostra traça a l’hora de trencar les barreres dels subgèneres teatrals”.

Intente fer-ho. D’altra banda, estrenar avui una obra amb més de tres actors és molt difícil, però en Una carretera sense arbres vaig tirar endavant i no em vaig limitar a pocs personatges, volia tenir la llibertat de dur a escena l’obra amb els personatges que volia. De fet, el text bé del torneig de dramatúrgia que se celebra al teatre Rialto de València i a l’Arniches d’Alacant. El mateix dia dones el text i el representen. Fou així, i més tard el vam representar amb Lluna Plena. De manera que la publicació del text fou posterior a les representacions. Pera  mi fer les dues coses, representar i escriure teatre, és el millor que em pot passar, perquè visc el teatre com a literatura, com una cosa efímera i alhora viva i col·lectiva.

Precisament, com ha sigut la publicació de les seues obres?  

El procés de publicació ha sigut molt fàcil i una feina molt agraïda. En el cas d’Una carretera sense arbres, ha estat una reedició que ha permet que el text es distribuís i arribés a molt més lectors. I en el cas d’Un estiu anem ja per la cinquena edició.

A la gent, però, i m’hi incloc, ens costa llegir teatre, o almenys això s’ha dit sempre. Quina és la seua experiència al respecte?

Hi ha un prejudici cap a la lectura de teatre. Un estiu, per exemple, ha entrat als instituts i estan llegint-la molts lectors joves als instituts. Una carretera sense arbres ha format part de clubs de lectura i sovint  els adults em pregunten: I tu per què fas teatre? Hi ha un diàleg obert i això m’agrada. La gràcia, a més, és que els textos no formen part d’una col·lecció de teatre i això ajuda a combatre els possibles prejudicis de lectura. Hi ha gent que llegia l’obra sense ser conscients d’estar llegint teatre.

Com veus la renovació del teatre al País Valencià ? Et sents sola en aquesta feina o acompanyada?

De vegades dic que envege els poetes, que sempre van junts i fan colla. En el món del teatre és diferent. Hi ha molts bons actors en aquest moment, com ara Ismael Sempere, poeta i actor, i Marina Alegre. Alegre ha fet una lectura de Coral romput amb una altra veu, fins ara l’havíem escoltat en veus d’home, d’Ovidi Montllor o de Pere Arquillué, i ella ha aconseguit que el seu cos parle també molt durant la lectura que en fa. Però pel que deia ara adés, m’agradaria que hi haguera més sentiment de col·lectivitat i sensació de grup en el teatre. A vegades et veus a soles, i quan aconsegueixes parlar amb altres companys et sents una mica millor.

Solitud, però creixen les propostes teatrals.

Hi ha també molta dramatúrgia nova en castellà, escrita per gent que parla valencià, o el cas que ací es represente la mateixa obra que a Catalunya, però en castellà. Imagina que Terra baixa de Guimerà és l’únic clàssic català que ha entrat ací des de 1996 fins avui. I obres com ara El mètode Grönholm de Jordi Galceran, la representa en català en alguns pobles i a València ciutat en castellà. Els prejudicis lingüístics estan ben presents. Abans al teatre Talia, per exemple, durant l’època anterior del govern del PP, era on es podien veure obres en valencià, però el 2013 el comprà el teatre Olympia i ara programen en castellà. Estic segura que el públic valencià vol teatre valencià en català. Ara als programadors valencians els ha pegat per dur paquets teatrals de Madrid, i contracten tres obres del mateix autor, de vegades amb actors que repeteixen, i no produeixen ni promouen el teatre d’ací, i quan ho fan, és només el teatre en castellà.

Com definiria el seu teatre?

Com a teatre polític. Al començament tenia certs prejudicis amb aquesta etiqueta, perquè veia el teatre polític com un manifest, però ara veig que no és així i la reivindique l’adjectiu, perquè tot teatre és polític. Pots fer literatura i política alhora, no és incompatible. Un estiu, posem pel cas, podria ser vist com teatre document, però no ho és. És teatre polític, en el sentit d’una constància i finalitat, com un impuls, més que com una etiqueta.

Quins recursos literaris utilitza més en el seu teatre? L'humor i les el·lipsis temporals són alguns dels seus recursos.

L’humor és clau en el meu teatre, però també el tractament del temps, els paratextos són importants en el text, com deia adés. M’agrada suggerir, provocar, que els lectors i espectadors traguen les seues conclusions.

Vostè reivindica escriure des de la llibertat, un teatre poc comercial, però amb força i ritme. En què està treballant ara?

És jugar-te-la, però quan ix bé és molt satisfactori i hi ha obres que necessiten més de tres actors en escena i no vull deixar de fer-les per no arriscar. Ara mateix estic amb temes més reivindicatius, amb una obra sobre l’actriu italiana Franca Rame, que fou la dona de Dario Fo. Cap a Franca hi hagué una violació instigada el 1973, darrere de la qual estava la policia italiana que havia pactat amb grups neofeixistes. Era una càstig a tota la família per les seues idees polítiques. En aquell moment actuaven en fàbriques perquè els havien tret dels circuïts teatrals i de la televisió. A Franca Rame li costà molt denunciar-ho i nou fou fins a 1998, quan Dario Fo va guanyar el Premi Nobel de literatura, que es va reobrir el cas. És una història d’acceptació i lluita i ella és la protagonista de l’obra.

Quins referents heu tingut a l’hora d’escriure?

Vaig començar llegint teatre a casa. A la biblioteca dels meus pares hi havia molts autors dels Estats Units, entre ells, Arthur Miller, que, al marge de la seua vida privada, és un autor reivindicatiu amb obres d’històries personals i familiars, i un retrat molt bo de part de la societat nord-americana. Altres autors foren Tennessee Willians i Edward Albee, amb obres com Qui té por de Virgínia Woolf? Però també em vaig formar amb la tradició catalana, amb Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol. Rusiñol sempre m’ha agradat, vaig escriure una adaptació de L’heroi. Fins ara se l’havia vist com un autor de teatre de sainet o simbolista, però té molt de teatre que ara en diríem polític o reivindicatiu. Va parlar de les colònies en un to crític. També m’he format llegint Sergi Belbel, ell va dirigir el meu treball de final de grau i vaig fer pràctiques amb ell a l’Institut del Teatre. Sergi té la idea del mestratge i de fer repertori per donar lloc a la continuïtat del teatre en català. També hi ha Josep Maria Miró i dramaturgues com ara Núria Vizcarro, que admire molt. I les britàniques, que m’han inspirat molt, autores com ara Sarah Kane, Louise Page o Caryl Churchill.

Si fem una ullada a la literatura catalana actual, com valoreu el paper que hi juguen els dramaturgs?

Hi ha obres meravelloses i m’agradaria que tinguérem un circuit teatral millor per poder veure-les representades. Vaig veure a La Villaroel, a Barcelona, Les mans de Llàtzer Garcia, i m’agradaria molt que la dugueren cap al País Valencià. Ell mostra la relació de poder a la inversa, de dones cap a homes, i el conflicte des d’una perspectiva profunda amb un bon treball psicològic. També em va agradar molt El monstre de Josep Maria Miró. No entenc l’esforç de produir una obra per poder veure-la només durant tres setmanes. Caldria fer córrer més les obres i els muntatges teatrals. Però les reposicions són estranyes i em demane si potser té a veure amb la velocitat amb què tot ocorre, igual que els llibres, novetats que esborren novetats. I la cultura no es consumeix. Odie aquesta expressió “consumir cultura”. Les coses passen massa ràpides i la cultura necessita temps i reflexió, no és un suc de taronja que et beus en cinc minuts.