Comunidad Valenciana Opinión y blogs

La portada de mañana
Acceder
4,2 millones de personas no se han vacunado todavía en España
El futuro de Juan Carlos I incomoda al Gobierno
El nuevo centro de gravedad de la geopolítica mundial es el Indopacífico

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

Iolanda Batallé: “Els projectes acaben sent més sòlids si son compartits i no imposats”

“Aprens molt a dirigir quan et dirigeixen, quan observes les coses que tu voldries fer igual i les que no”.

Hi ha moltes maneres de fer les coses, de dirigir i liderar un equip, un projecte. Tanmateix en arribar a un lloc nou sovint s’escolta aquesta frase lapidària: “ací sempre hem fet les coses així”. D’això en diem, inèrcies. D’anar contra certes inèrcies parla precisament Atreveix-te a fer les coses a la teva manera: la revolució del lideratge de les dones (Destino, 2020), l’assaig –breu, però contundent– que ha publicat recentment Iolanda Batallé (Barcelona, 1971), escriptora, editora i directora des de setembre del 2018 de l’Institut Ramon Llull.

Per a esvair qualsevol confusió, diré que Iolanda Batallé no ha escrit un llibre amb receptes i secrets infal·libles a seguir a l’hora de liderar, o cap mètode d’eficàcia demostrada. Més aviat, aquest llibre és un conjunt de converses amb ella mateixa i verbalitzades en l’escriptura. Són converses que ragen després de molts anys treballant amb equips –tant en l’empresa privada, com en institucions– i que l’han duta a voler compartir amb els lectors la seua manera de liderar que és, al capdavall, com ella diu, la seua manera d’entendre la vida: “dirigeixo com visc”.

Liderar amb una consciència assentada sobre una forma de ser i tractar amb els altres amb coherència, amb una filosofia de vida on el somriure és benvingut, les emocions no són reprimides, i el temps és compartit com un regal: “estones sense pressa en què no calgui parlar de feina”. Tot això és el que podríem anomenar còctel Batallé.

Vitalista, implicada, valenta, exigent i generosa amb ella mateixa i amb la gent amb qui forma equip, Iolanda Batallé i Prats és una persona que contagia entusiasme i optimisme. Ha estat professora, periodista, editora i representa avui, en tant que directora, l’Institut Ramon Llull dins i fora de casa nostra. 

Llicenciada en Filologia anglesa i en Ciències de la informació, formada també en direcció d'empreses, ha corregut terres i ha treballat a diversos països d'Europa, Amèrica i Àfrica. Ha col·laborat amb diferents mitjans de comunicació i publicacions periòdiques com ara AvuiDiari de Girona o RAC1 i ha dirigit la veterana Editorial La Galera orientada al llibre infantil i juvenil. Batallé ha llançat i dirigit projectes editorials com ara: Catedral, Bridge i Rata:_, “l’editorial que sempre havia somiat”, en les seues paraules.

Batallé –que ha estat professora d’escriptura creativa a l'Ateneu Barcelonès– va guanyar el Premi Prudenci Bertrana de novel·la el 2013 amb Faré tot el que tu vulguis.

En l’actualitat, entre la direcció del consorci Llull i la difusió del seu assaig, Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, ha tingut una agenda ben farcida, però com que és bona conversadora i li agrada compartir temps, idees i projectes, hem trobat unes quantes estones per a parlar de l’Institut Ramon Llull, de llibres, de cultura i del País Valencià, on a Iolanda li agrada viatjar sempre que pot.

¿Hi ha connexió entre la seua tasca al Ramon Llull i el seu darrer llibre Atreveix-te a fer les coses a la teva manera?

D’alguna manera sí. Jo vaig començar a treballar molt jove i dirigeixo equips des dels vint-i-set anys. He treballat, entre altres, en projectes de cooperació i en editorials. O sigui que abans d’arribar al Llull, havia estat els darrers vint anys fent tasques de lideratge i direcció i el llibre recull aquest bagatge. La meva experiència em diu que de vegades és més difícil dirigir un equip petit, que un de gran, i que aprens també molt a dirigir quan et dirigeixen, quan observes les coses que tu voldries fer igual i les que no. Hi ha lectors que llegeixen el meu llibre i en reflexionen, no perquè vulguin dirigir cap projecte professional, sinó perquè potser hi troben pistes per a la manera de tractar amb la família, amb els amics... En la vida, en general.

¿I com és que l’escriu precisament ara?

Doncs tot està relacionat amb una entrevista que em va fer Eva Piquer al Catorze.cat ara fa un temps. Allà parlàvem de la meva manera de liderar, de veure el treball en equip. Parlàvem de dirigir sent dona. Aquesta entrevista va tenir certa repercussió i l’editora em va proposar: “per què no escrius un text, un assaig reflexionant sobre com dirigir un equip?”

Sí, la recorde, i tinc present el seu somriure generós a les fotografies, i el titular: “Celebrar els èxits dels altres ens faria avançar com a cultura”. Aquest tema de no celebrar allò que fan els altres és molt comú...

Ho crec profundament que ho hem de celebrar. Crec que les cultures, les famílies, els països, les empreses flueixen també amb el reconeixement dels altres. Tot suma, que als que tingues al costat els vagi bé, suma, i alegrar-nos-en i fer-nos costat sempre suma, no es pot créixer sense això, “la revolució és ser generosa”. Les persones que arribem a llocs ds lideratge hem de tenir aquesta generositat i alegrar-nos dels èxits del nostre equip. Jo conec gent que no actua així, però al capdavall tots tenim dubtes, i si te l’han de fer, igual et la faran, te n’alegres o no.

L’art d’escoltar és gairebé mort”, diu Thomas Bernhard ¿Com es construeix i consolida un espai de treball sòlid i segur, confortable i reconfortant si no ens escoltem?

És molt més important escoltar que fer-se escoltar, i escoltar també les no paraules, els silencis, el llenguatge no verbal, i el que hi ha darrere de les paraules.

¿Les emocions?

Per descomptat, les emocions. Els lideratges tradicionals tipus “ordeno y mando” semblen més fàcils, però desgasten molt. En canvi, un altre model més flexible i proper demana observar i escoltar, i això és molt difícil. Hi ha gent que ha crescut en el sistema tradicional i que no suporten el canvi perquè d’entrada els fa por i pensen que potser hi ha una trampa. Ja et dic, és difícil fer el canvi, i requereix temps i adaptació, però els projectes acaben sent més sòlids si son compartits i no imposats. Quan dirigeixes un equip, és molt important tenir en ment que un dia has de passar el relleu a algú altre, i per això has d’escoltar el teu equip, perquè el projecte funcioni i amb el temps algú altre pugui rellevar-te. Fent-ho així, també pots aconseguir molts bons resultats. Es tracta de ser responsable i exigent, però deixant que la gent es pugui expressar, ser allò que són i dir allò que pensen, i el resultat sempre serà millor.

¿Quin pes té l’Institut Ramon Llull per a la cultura i la societat catalana?

Doncs per una banda som ambaixadors de la cultura catalana fora de casa nostra, i per una altra banda cohesionem aquesta cultura dins del nostre territori. L’Institut representa la llengua i la literatura del País Valencià, de Catalunya, de Balears, de la Catalunya Nord, d’Andorra. En els darrers anys hem treballat molt la proximitat, malgrat els entrebancs de la pandèmia, i ara mateixa hem augmentat significativament les col·laboracions amb altres institucions, teatres, conservatoris. Afortunadament, i malgrat la situació, hem pogut dur endavant molts projectes i convenis perquè des de la tardor del 2018 havíem estat treballant amb la mentalitat que el mapa no era només geogràfic, sinó també digital. I per això, quan va arribar març del 2020 i el confinament, ja ens havíem entrenat a moure’ns digitalment. I ho veníem fent per raons d’estalvi de temps, per raons mediambientals, per a evitar desplaçaments innecessaris. El Llull farà el 2022 vint anys, i el món del 2002 era molt diferent del d’ara i hem hagut d’accelerar una línia de treball per poder fer arribar a tot el món digital la cultura catalana: la literatura, però també l’arquitectura, el teatre, l’art, el cinema. Per exemple, el documental sobre Guillem Agulló ha estat projectat simultàniament en les tres televisions autonòmiques de parla catalana, i nosaltres el duem pel món i generem les sessions en línia a les que es connecta molt gent des de qualsevol lloc del món a través de la xarxa Llull, i la projecció es multiplica.

Però hauran trobat a faltar aquesta presència física, que també és necessària, imagine.

I tant! I ara que el tancament comença a parar, tornarem a estar presents als llocs. D’immediat viatjaré a Palma, a Mallorca, i hi seré una setmana de contactes i reunions, i el mateix faré el més aviat possible amb el País Valencià. Per descomptat que passar temps amb les persones, escoltar-les, projectar junts, és un valor afegit.

¿La gent del carrer sap què és l’Institut Ramon Llull, coneix allò que fan?

La nostra batalla en arribar en setembre del 2018 al Llull era aconseguir que la gent ens conegués al carrer, perquè no ens identificaven. Darrerament hem treballat molt, i continuem, en comunicar a la gent de casa nostra qui i què som, a banda de fer-ho també a la resta del món. I les xarxes socials ens hi han ajudat molt. Hem passat de tenir 3.000 seguidors al Twitter el 2018, a tenir-ne 50.000, si hi comptem també els Catalan Cultures en anglès, francès, castellà, que ara tenen molts més seguidors, uns 10.000, i faciliten que la gent que no coneix el català pugui seguir-nos en una altra llengua i arribar a la nostra cultura. Hem fet una revolució digital i hem aconseguit una major presència en molts àmbits. El creixement ha estat exponencial i la gent sap què fem, però hem de continuar compartint perquè el Llull és de tots, el paguem entre tots, i tots l’ha de sentir com una cosa seva. Trobo que cada vegada ens coneixen i reconeixen millor al carrer, però hi ha molt d’espai encara per créixer. Cal que els altres parlen del Llull. I en aquesta línia estem fent molts esforços.

¿En tot l’àmbit lingüístic i cultural català?

Doncs sí, perquè estem treballant amb la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, però també amb el Govern Balear, la Generalitat Valenciana, i igualment tenim presència a l’Alguer i a la Catalunya Nord. I entre tots, movem la cultura i la llengua catalana arreu del món. A València, en particular, es col·labora molt amb la xarxa de professors de català a l’exterior. Per exemple, la professora de català a Lisboa és valenciana. I saps què?, jo quan viatjo i escolto gent d’altres cultures parlant amb accents catalans tan diversos, m’agrada moltíssim. Ho trobo magnífic. 

¿I a València, com es percep el Ramon Llull?

Penso que cada vegada se’ns coneix més i millor. Vaig tenir l’ocasió de parlar per primera vegada amb Carmen Amoraga, la directora general del Llibre i el conseller Vicent Marzà a la Fira de Frankfurt del 2018, on hi havia un grup important d’escriptors valencians. Recordo que la Isabel-Clara Simó encara estava entre nosaltres, i que van ser uns dies preciosos compartir amb ella. A partir d’aquell moment hi ha hagut un apropament important, i per primera vegada en 2020-21 vam signar un conveni entre la Conselleria de Cultura i l’institut Ramon Llull, a banda del conveni amb Política Lingüística que ja teníem de feia temps pels professors de català a l’exterior. I això és important. Hi ha persones al País Valencià ben properes a l’Institut, com ara el President de les Corts, Enric Morera, o escriptores com Núria Cadenes, o el periodista valencià Vicent Partal a través de Vilaweb, entre molts altres.

Guardo molts bons records de la meva darrera visita a València. Vaig estar a Sueca, vaig visitar la Casa Fuster i vaig poder conversar amb l’escriptor Manuel Baixauli, que és un dels millors escriptors valencians del panorama actual. També vam organitzar una trobada amb poetes i escriptors a la llibreria Fan Set. Tot plegat, molt intens i productiu. Però ja sabem que, com sempre, hi ha gent que no li agrada aquesta unió i això és un fet i una realitat, però el Ramon Llull, al marge de tot això, té per objectiu anar sumant. L’Institut, entre altres aspectes, prioritza la traducció de la literatura catalana a altres llengües i la seva difusió pel món, i defensa igualment la traducció de tots els autors catalans, vinguin d’on vinguin, de Catalunya, de Balears, del País Valencià, de la Catalunya Nord, d’on sigui.

Tanmateix, i a pesar de tots aquests contactes i col·laboracions, el País Valencià encara no és membre de ple dret del Patronat de l’institut, i no sé si hi ha perspectives que ho siga.

Cert que la Generalitat Valenciana no és oficialment a la governança del Llull, però notem una voluntat d’entrar oficialment en l’institut i de formar-ne part com a membre, d’anar més enllà que fins ara. El Ramon Llull és una eina per teixir ponts, de fet tenim convenis amb els instituts Cervantes, el Camões, entre altres instituts de llengües arreu del món, i això no hauria de desagradar ningú. Tot projecte és una cadena d’entusiasmes, i com més persones hi hagi implicades, més lluny arribarà aquest projecte. A València ara mateix hi ha un moviment molt potent en l’àmbit de les arts visuals i de la música, amb artistes de gran qualitat, com és el cas de Borja Penalba, per citar-ne algú.

¿És, doncs, una assignatura pendent aquesta passa més enllà?

El 2022, just quan fem vint anys, crec que seria un moment fabulós perquè la Generalitat Valenciana entrés en la governança de l’Institut. És el moment, i de facto, ja hi és, perquè a nivell econòmic ja fa uns anys que hi ha una implicació i una col·laboració econòmica quasi tan important com la del Govern Balear quan va començar.

I aleshores...?

Ocorre que no és tan fàcil, perquè els polítics han de fer molts equilibris i de vegades hi ha moltes pressions. És un tira i arronsa, però el Govern valencià ho està fent molt bé i seguim sembrant perquè com més siguem dins del Llull, millor i més guanyarem.

¿Quins projectes tenen ara mateix damunt de la taula?

Doncs just aquesta primavera anem a la Bienal de Venècia d’arquitectura. Un esdeveniment que ha estat cancel·lat ja dues vegades i que finalment se celebrarà. Per prudència, no hi haurà una inauguració multitudinària, i es farà d’una manera més tranquil·la i segura. I confiem en poder pròximament participar a la London Book Fair 2020-2022, on la literatura catalana és literatura convidada, igual que ho vam ser el 2007 a Frankfurt, el 2017 a Bolonya, i el 2019 a Buenos Aires. Confio que tot vagi bé i que anirem a Londres amb escriptors i editors catalans de molts llocs diversos. És un projecte que estem esperant i que ens il·lusiona molt. D’altra banda, ara a l’estiu la Universitat de València tornarà a acollir per segon any consecutiu la trobada de professors de català al món, que l’any passat va haver de fer-se tota en línia, i aquest any també, tot i que esperem poder fer algun acte presencial. És un esdeveniment clau perquè aquesta xarxa de professors és molt important, és, en gran part, la llavor de futures traduccions. Són persones implicades en la catalanitat i la cultura.

De fet, la literatura catalana està tenint darrerament un ressò i una acollida prou bona a l’estranger. Als Estats Units s’han traduït darrerament els clàssics catalans, Rodoreda, Pla, Sagarra i novel·les actuals com Permagel, d’Eva Baltasar.

Les traduccions literàries de català al món han despuntat darrerament. El 2020 l’anglès ha estat la segona llengua de rebuda per primera vegada, després del castellà. Cal tenir en ment les xifres. Fa 30 anys només un 1% de la literatura catalana es traduïa a l’anglès, i ara estem en un 12 %. La diferència és molt gran. Nosaltres donem ajuts als editors del món i treballem amb qualsevol editor que vulgui traduir obra catalana. Amb els ajuts cobrim el 70 % de la traducció. Els traductors són una peça clau, tenen un paper important de prescriptors. I per primera vegada hem generat un ajut als traductors perquè duguin el seu projecte de traducció als editors. En el món de l’edició, el traductor és un gran aliat. I són clau perquè en alguns casos els traductors, que estan presents en el lloc, en el país de la llengua a la qual es tradueix, poden fer actes presencials i difondre les obres, i això és un valor afegit important. Fa poc van fer un acte preciós en línia on Maria Barbal –recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes– es trobava amb alguns dels sues traductors del món, i va ser ben bonic. Aquestes trobades s’han de propiciar més.

Precisament fa uns dies entrevistava l’escriptora i traductora Carlota Gurt, qui subratllava la dificultat que tenen sovint els traductors per tractar amb els autors: “No hi ha connexió directa. Mai en la vida –deia. El cicle editorial és molt hermètic, no hi ha contacte amb l’autor, no existeix això. L’editor parla amb l’agent, l’agent amb l’altre editor, qui parla al seu torn amb l’autor, i és impossible que tu, com a traductora, tinguis contacte directe amb l’autor”.

Cal donar importància i protagonisme als traductors, per això la importància estratègica de ser presents a esdeveniments com ara la London Book Fair. Als Estats Units Archipielago Books està traduint prou. Archipielago Books, fundada per Jill Schoolman a Brooklyn, i Chad Post, editor d’Open Letter Press van rebre el desembre passat el Premi Internacional Òmnium Cultural J. B. Cendrós. Fins ara han traduït autors com Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda o Quim Monzó. Als Estats Units es tradueixen autors catalans, però a Anglaterra també. I cal continuar treballant i sumant.

Des de la seua experiència com a editora ¿com veu el panorama editorial català, i en particular, la proliferació de petites editorials i l’allau de traduccions?

Aquesta proliferació d’editorials a tot arreu del territori català és boníssima, que cadascú trobi el seu discurs, nous relats, el tipus de llibre que vol oferir, el disseny, com presentar-los. Valoro la feina de tots, dels petits, però dels grans també. Jo ho he conegut tot, he treballat a Random House, però també he dirigit La Galera, i vaig crear Rata:_, jo diria que en gran part per fer aquells llibres que jo desitjava trobar a les llibreries, llibres amb què somiava. Després de vint anys treballant com a editora, volia crear un segell que coincidís amb els meus gustos.

¿Li agradaria tornar a l’edició?

Jo somio llibres. Saps això de somio monstres, doncs jo, llibres! I en col·lecciono molts, he invertit molt en llibres, i ja no sé per on repartir-los. No puc llegir-los tots, però els tinc amb mi. Una editora sempre és editora.

I com son aquests llibres que somia?

Enyoro treballar els manuscrits, tot el procés artesanal que hi ha en l’edició. Quan dirigia La Galera, centrada en llibre infantil i juvenil, era fantàstic, perquè l’edició d’aquesta literatura per a infants i joves lectors té més pes artesanal que la literatura dirigida als adults. Imagina que en un àlbum il·lustrat tens cura de molts aspectes: el tipus i gramatge del paper, el cos de lletra, la tipografia, el text, les il·lustracions. Ho fas tot molt artesanalment, una mica més que amb el llibre d’adult. Un llibre és bo quan no enganya! Com ara Les putes receptes de la iaia, un llibre amb humor, amb una iaia que renega, tu veus a la coberta clarament això i a dintre respon perfectament el que hi ha a dintre, no enganya. Si un llibre presenta una cosa i a dintre hi ha una altra cosa, estem enganyant. Una editorial és un discurs i la feina dels editors és preguntar-nos, “jo creo una editorial per comunicar què? Quin és el meu discurs? I un dels objectius d’un bon editor és mantenir el seu discurs. Amb tot, i malgrat que celebro la proliferació, com deia adés, penso també que és important publicar menys. Hi ha un excés molt gran de títols. Tot editor i tota editorial ha d’aprendre a fer menys llibres i a dedicar-li’ls més temps.

El meu gust personal enllaça amb la meva proposta de Rata:_. és literàriament allò que a mi més m’interessa, pel meu gust personal, com moltes altres de les editorials independents que ja existeixen.

Vosté acaba de publicar un assaig ¿Quin pes tenen les dones assagistes en la literatura catalana?

Una responsabilitat de tots i totes recuperar la història de les dones. Al llarg de la història ens han fet creure que no hi eren, en totes les disciplines. Partint d’aquí és importantíssim que anem creant referents de tots tipus de no ficció: en la assaig, text de reflexió, dietaris. Hi veig una activitat editorial on cada vegada més dones publiquen textos d’assaig des de diferents àmbits i disciplines.

¿I la ficció? ¿La Iolanda Batallé escriptora té algun projecte en ment?

De del 2013 no publico ficció. I no és que no escrigui, perquè jo vaig fent apunts, sinó perquè des d’aleshores estic treballant molt, dirigint l’editorial la Galera, i creant Catedral, Bridge, Rata:_, i ara amb el Ramon Llull. A més, jo sóc lenta escrivint, però sempre estic escrivint, prenent notes. M’interessa molt Jung, el psicoanalista, i fa anys que escric somnis. Per mi és un món al·lucinant, el món oníric, ja veurem què n’ix... També m’interessa com a tema el fet de fer-nos conscients de l’abús que el món i la societat exerceix sobre nosaltres i nosaltres mateixes. Pense ara en un text de no ficció.

 ¿Què els demaneu als polítics, més compromís, més inversió?

Demano, per exemple, que facin el pas a València, i que a Balears continuen amb la mateixa implicació que fins ara, perquè el Ramon Llull és una eina al servei de tots. A Catalunya, i malgrat tota la complexitat política i social dels darrers anys, ens hem sentit acollits. Amb tot, i tenint en compte que s’hauria d’invertir més en cultura, haig de dir que ens hem sentit recolzats per l’Ajuntament de Barcelona i per la Generalitat. La inversió en cultura hauria de ser, com a mínim, un 2 % del pressupost, però estem lluny d’això, ara per ara parlem d’un 1%. I crec que en el darrer any, més que mai, ha quedat clara la importància de la cultura, i la necessitat que en tenim per a viure. Per això, hem de crear una estratègia per arribar a aquest 2 %. Hi hem d’arribar!

¿Què quedarà de la gestió de Iolanda Batallé al Llull el dia que plegue, ¿Un projecte consolidat?

Des que estic aquí hem fet molt i hem canviat cap a una manera de treballar, molt més transversalment, amb un pla d’igualtat, de gènere, una manera de treballar menys jeràrquica. I en els darrers mesos, en lloc d’enviar persones físicament al món ho hem fet tot digitalment, i ha estat un gran aprenentatge. Trobo que hauríem d’agafar exemple dels anglosaxons perquè tenen clar que les direccions dels museus i institucions han de ser independents del signe polític i perquè aposten les direccions a més llarg termini. Jo soc, ara pera ara, la segona persona que ha dirigit l’Institut Ramon Llull durant més temps. El fet és que per poder desenvolupar un projecte bé calen entre cinc i nou anys. Fins ara ningú passava de quatre anys, i això debilita les institucions. Nosaltres hem sembrat molt, i a més del que he comentat, hem fet també la inclusió de les residències de recerca Faberllull a l’Institut Ramon Llull des de desembre del 2018, i en l’actualitat hi ha una residència Faberllull a Olot, a Andorra des de fa dos anys i estem a punt d’obrir-ne una a Palma. Penso que si ens ratifiquem quatre anys més, tot el nostre esforç donarà molt de fruit. Però si no, amb allò que hem fet fins ara, el creixement, sumar tots, temes estratègics importants, la col·laboració amb cent universitats del món, beques per doctorands, les residències Faberllull... Doncs ja haurem fet molt. I last but not least, hi ha hagut un acostament en el terreny de la comunicació i molta més gent que anteriorment sap avui què és el Llull i què fa. Hem fet un esforç gran de sumar aliats. Per això, igual que defenso que més de deu anys no hauria d’estar ningú al capdavant de res, crec que tres anys no són suficients.

Què li suggereixen aquests fragments seleccionats d’Atreveix-te a fer les coses a la teva manera

Les dones vivim cavalcant aquest prodigi i misteri que és el nostre cicle menstrual. L’hem de conèixer, respectar i estimar com un poderós aliat que a vegades ens atorga una força inesgotable, i a vegades una sensibilitat extrema”.

Totalment, encara avui és un tabú parlar de la menstruació, i crec que és batalla de totes i de tots compartir-ho, perquè la regla existeix, ens afecta i ens marca, i és important conèixer-la. I aquest autoconeixement és part de dirigir i liderar millor, i hem d’aprofitar el coneixement que ens dóna el fet de ser dones: a voltes aquesta sensibilitat extrema, i d’altres, una força inesgotable. Tot això forma par de nosaltres i és important compartir-ho.

Un món dominat amb més o menys subtilitat per la lògica masculina, una lògica tan poderosa que ni ens n’adonem que és només masculina, les dones hem après a ocultar allò que sentim i a assumir una manera de fer basada en la regularitat i l’asèpsia emocional”.

Aquesta és una mica la reivindicació del meu llibre Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, que cadascú pugui dirigir i liderar sent qui és i no copiant patrons antics. Aquesta és la revolució, i a mesura que cadascú que arribi a llocs de responsabilitat ho faci a la seva manera, més rica i més plural serà l’empresa o la institució en particular.

No es pot copiar una forma de dirigir com no es pot copiar una biografia [...] però sí que es pot compartir”.

Totalment. Dirigeixo com soc i soc com dirigeixo, no es pot fingir. Però es pot compartir la passió, la vocació, l’autoconeixement, convidar a que els altres també siguin de veritat, siguin autèntics, i això enriqueix sempre el projecte.

Regalar temps genera dignitat. La dignitat permet les emocions. Les emocions reforcen la implicació, la responsabilitat i la lleialtat. I quan la gent se sent cohesionada i útil és quan realment les coses funcionen”.

Quan regalem temps ens donem força, ens dignifiquem, fem que creiem els uns en els altres i és clau, i és així com les persones creixen, se senten útils i hi aporten més.

Dirigir és acompanyar durant un temps” [...] “no és el teu equip, sinó l’equip del qual tu formaràs part, com una persona més”.

L’equip i el projecte, sigui una institució o una empresa, s’acompanya durant un temps, es dirigeix, i allò que fem no et pertany, és compartit, i això és allò bonic, que sigui compartit i que tothom ho senti seu. Sovint tu mateixa ets la persona del teu equip que et costa més d’entendre, per tant, aquest treball de l’autoconeixement, a més d’escoltar els altres, és importantíssim, i entendre que tu ets una peça més d’un engranatge, d’una cadena d’entusiasme, d’un projecte que il·lusiona també altra gent i que per això tira endavant.

Per això al seu llibre parla de generositat. ¿Com es veu vosté, més generosa o més atrevida?

Difícil de contestar, però crec que les dues. Crec que ser generosa és ser atrevida. És a dir, quan parlo de la “revolució és ser generosa”, per ser generosa cal no tenir por i confiar i gaudir amb el creixement del teu equip i del que fas.

¿D’un fracàs pot sorgir una idea poderosa?

I tant! Penso que el fracàs i l’èxit són les dues cares de la mateixa moneda. L’important, tant d’un com de l’altre, és aprendre.

Fa tres anys que va assumir el càrrec. ¿Està contenta o troba que fa menys del que voldria?  

El setembre farà ja tres anys i n’estic molt contenta. Penso que, per ara, hem fet més del que imaginava, tot i els darrers disset mesos pandèmics, de tragèdia mundial compartida. Hem seguit una línia estratègica clara que començàvem a defensar en setembre del 2018, que era el mapa no és només geogràfic, el mapa és digital, l’hem posada en pràctica totalment i estem aprenent molt i arribant a molts llocs on no arribàvem abans.

Al capdavall, en el lideratge, com en la vida, l’actitud té molt a dir, ¿no creu?

Ho crec i moltíssim. L’actitud ho és tot. Tirar cada dia endavant, tot i les dificultats, els problemes i els contratemps, és la clau de tot.

Per això, perquè Iolanda Batallé creu en l’actitud ha escrit: “el problema no és tenir problemes, el problema és creure que ja no surt a compte fer l’esforç de superar-los” Aquesta mentalitat és, en gran part, la que marca una diferència en la seua manera de liderar.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
25 de junio de 2021 - 09:51 h

Descubre nuestras apps

stats