L’exposició Riu de Rebeca Plana, en la sala de la Fundació Martínez Guerricabeitia, en la Universitat de València, es prorroga fins a finals del mes d’abril. I és una alegria, perquè en aquesta exposició Rebeca Plana ha aconseguit excel·lir, després de molts anys de recerca i patiments. La soledat de l’artista en el taller pot ser molt angoixosa, i més en una època en la qual el mercat quasi ha desaparegut, i els pocs col·leccionistes que havia al País Valencià pràcticament han deixat d’adquirir obres. Però Rebeca ha perseverat, i des de la seua rauxa i valentia s’ha reinventat, amb una potent exposició sobre el riu Xúquer, que passa a pocs metres de la seua residència d’Albalat de la Ribera. Obres com La força de la naturalesa, de quatre metres i mig de llargària, o com Camí del riu, són vertaders chef d’oeuvre, d’una potència i expressivitat que recorden en tants aspectes les seues admirades Joan Mitchell o Helen Frankenthaler. Regressar a la natura: les grans revolucions de la història de l’art s’han produït quan l’artista ha mirat la natura. Des de Giotto als impressionistes, passant per Cézanne i la muntanya Sainte-Victoire, la natura ha estat present en aquests daltabaixos de la història de l’art. Rebeca Plana poa en aquest tradició pictòrica, i en aquest homenatge al seu riu, que té coses de Zóbel (el gran Zóbel de Conca) o de Michavila (l’entranyable i grandiós Ximo que va pintar com ningú el llac de l’Albufera), aconsegueix moments de gran intensitat. De gran veracitat. Amb Rebeca Plana tot és pur i autèntic. Visiteu aquesta exposició i deixeu-vos endur per la força de la seua pintura.