En el seu llibre autobiogràfic Mon dernier soupir (El meu últim sospir), parlant dels seus somnis diürns Buñuel escriu: «Imagine també, i sens dubte no sóc l'únic, que un colp d'Estat inesperat i providencial m'ha convertit en dictador mundial. Dispose de tots els poders. Res no pot oposar-se als meus desitjos. Sempre que es presenta aquest somni, les meues primeres decisions es dirigeixen a combatre la proliferació de la informació, font de tota angoixa». Més endavant, en el capítol titulat A favor i en contra, afirma: «Deteste la proliferació de la informació. La lectura d'un periòdic és la cosa més angoixosa del món. Si jo fóra dictador, limitaria la Premsa a un sol diari i una sola revista, tots dos estrictament censurats. Aquesta censura s'aplicaria tan sols a la informació, que quedaria lliure d'opinió. La informacióespectacle [sic] és una vergonya. Els titulars enormes —a Mèxic baten tots els rècords— i els sensacionalistes em donen ganes de vomitar. Totes aquestes exclamacions sobre la misèria per a vendre un poc més de paper! De què serveix? A més, una notícia expulsa a una altra».
Més endavant, en el capítol final, Buñuel situa la informació entre els nous quatre genets de l’Apocalipsi, junt amb la superpoblació, la ciència i la tecnologia. De la informació diu que «presentada d'ordinari com una conquista, com un benefici, de vegades fins i tot com un “dret”, potser és en realitat el més perniciós dels nostres genets, perquè segueix de prop els altres tres i només s'alimenta de les seues ruïnes. Si caiguera abatut per una fletxa, es produiria aviat un descans en l'atac a què ens trobem sotmesos».
El llibre es va publicar el 1982, un any abans de la mort del cineasta, que havia tardat quinze anys a escriure'l. Parlava per tant des d'un món en què encara no existia Internet, en què no era imaginable la hiperinflació informativa en temps real que ha possibilitat la xarxa de xarxes. Parlava des d'un món en què la gent encara s'informava través dels butlletins televisius o radiofònics —els més àvids—, o llegint cada matí un periòdic de paper confegit amb notícies que avui ens pareixerien insuportablement antigues, referides a fets ocorreguts més vint-i-quatre hores abans. Que ningú no s'estranye, per tant, que aquesta malvolença de Buñuel envers la informació a molts ens costara d'entendre en aquells moments.
Quasi quaranta anys després, el concepte de notícia que feia servir Buñuel ha desaparegut. Llavors la notícia encara era allò que trencava i donava sentit al concepte de normalitat que cada societat es dóna a si mateixa. En haver convertit la vida quotidiana en una notícia contínua, en una sèrie ininterrompuda de notícies, més aviat, els mitjans de comunicació de masses, paradoxalment, han matat la notícia, l'han impossibilitat. O, si es vol, l'han reduït a la mínima expressió, a un espasme breu que no és sinó l'avantsala de nous minúsculs espasmes, d'uns ridículs orgasmes informatius. Abans, notícies com les dels últims atemptats a París, Niça o Viena concentraven tota la nostra atenció. Ara a penes ens fan desviar la mirada del plat per a veure si ens ensenyen alguna cosa que no hem vist ja.
Fins fa poc la normalitat venia a ser com els temps morts en la literatura o el cine, el que passava quan no passava res mentre esperàvem que passara alguna cosa. La normalitat així entesa ha desaparegut. Ara sembla que ja no suportem els temps morts, la histèria recorre tota la trama. Programes com Al rojo vivo encarnen molt bé el fenomen. Tot són puntes informatives, últimes hores, opinions fragmentades, notícies destacades que van pegant-se colzades unes a les altres, sense treva, sense pausa, sense compassió, sense substància. Això, naturalment, acaba produint l'efecte contrari. La informació perd el seu relleu, no hi ha pics, sinó un altiplà estrident. Els pretesos comunicadors es veuen obligats a cridar cada vegada més i també més de pressa, i com més criden menys audibles són, com més escarafalls fan més invisibles es tornen. Però ningú no fa res per a recuperar la calma, perquè probablement aquest és l'objectiu, que no hi haja calma. Alguns d'aquests comunicadors pareix que sàpien que la seua missió és fer-se odiosos, carregosos, insuportables, perquè així, odiant-los a ells, acabem odiant la informació, fent-nos indiferents a ella.
Potser aquesta és la intenció, que res no ens sorprenga, que ho acceptem tot tal com en arriba. Que la nostra reacció davant del que és significatiu i davant del que és insignificant siga la mateixa, que a penes varie, fer de cada un de nosaltres un tros de suro, d'esponja amerada més ben dit, fer de l'acceptació acrítica, de la indiferència, el nostre estat natural. Que tot entre netament pel nostre dilatadíssim davallant. Quan el soroll informatiu va començar a estudiar-se se’l definia com un factor extern a la comunicació que afecta la integritat del missatge. Cal dubtar que aquesta definició continue vigent. Ja fa temps que el soroll és l’excipient de la informació tal com alguns l’han entés sempre, el camuflatge que permet a certes idees estratègiques penetrar en el nostre cervell sense fer-se notar. Però es noten, es nota la molèstia de la penetració, si més no. Fa uns anys era impensable que els mitjans s’anunciaren, tal com fan ara, prometent veracitat als seus lectors. Llavors s’hi donava per suposada i ara no. El problema afegit és que, soroll per soroll, hi ha una gran massa de gent que està fotuda, que se sent estafada, desatesa, viu instal·lada en l’escepticisme i la desconfiança, i prefereix tragar-se qualsevol idea que semble fer llum sobre un món caòtic que perceben governat per foscos interessos. Vegeu al respecte l’ampli catàleg de teories conspiranoiques en circulació.
Al final de les seues memòries Buñuel deia: «Una cosa lamente: no saber què passarà. Abandonar el món en ple moviment, com enmig d'un fulletó. Jo crec que aquesta curiositat pel que succeïsca després de la mort no existia antany, o existia menys, en un món que no canviava a penes. Una confessió: malgrat el meu odi a la informació, m'agradaria poder alçar-me d'entre els morts cada deu anys, arribar-me fins a un quiosc i comprar diversos periòdics. No demanaria res més. Amb els meus periòdics sota el braç, pàl·lid, fregant les parets, tornaria al cementeri i llegiria els desastres del món abans de tornar-me’n a dormir, satisfet, en el refugi tranquil·litzador de la tomba». La notícia amb què es trobaria Buñuel seria que ja no hi ha notícies, sinó un estrèpit continu i inintel·ligible. I com resulta que, tot i que era sord, també odiava el soroll, molt probablement tornaria a la seua tomba penedit d'haver-s’hi alçat.
0