He tingut una conversa bastant torbadora amb un heterònim meu dels inicis de la transició, de l'immediat desencanto i de la mol·lície política, intel·lectual i moral dels temps de la movida. Ell era la consciència crítica davant de tot això, fet que no li impedia exhibir una jovialitat a tota prova, potser perquè se sentia a estalvi de certs enganys col·lectius i aquest convenciment alimentava la seua esperança. Li havia perdut la pista, i vet ací que me'l trobe assegut en un banc del parc, mirant apardalat el dollet d'una font. Igual que jo, acaba de complir els 65, i és un paio que ha votat regularment des del referèndum per a la ratificació de la Constitució, en el 78, just quan acabava de superar els vint-i-un anys, l'edat amb què, en aquell moment, s'entrava en la majoria. Tots dos pertanyem a la generació que va entrar alhora en la majoria i en la democràcia.
En aquella ocasió va optar pel no, no precisament per la seua afecció al règim que deixàvem arrere, sinó perquè aquella constitució li pareixia tramposa i insuficient, però es va alegrar del fet que isquera el sí perquè, amb tot i això, no deixava de ser un gran avanç. És algú que sempre havia defensat el sufragi com a valor absolut. El considerava garantia necessària del progrés democràtic, encara que, ni de bon tros, garantia suficient, i sempre havia encoratjat els altres a votar sense fer proselitisme per cap opció en concret, encara que tots sabíem de quin peu coixejava, sobretot jo. I mentre recordem aquells temps davant del dollet, va m’amolla que, arribat a aquest punt, i després de meditar-ho molt, ha decidit passar-se al bàndol de l'abstenció, que no pensa votar més. Coherent amb els seus principis, no pretén dir-li a ningú què ha de fer, però que amb ell ja no compten, que ell ja ha donat, ja ha complit.
M'interesse per aquest punt al qual diu que hem arribat, i em contesta amb una bateria d'arguments una mica dispersos, amb tanta convicció que de vegades veig aguaitar traces de guilladura. Diu que, tot deixant de votar, pretén recuperar la seua condició lliure de ciutadà, que vol alliberar-se d'una cosa que sempre ha considerat un imperatiu categòric per a reconsiderar-la des de la màxima distància crítica possible. Em diu que està fart de votar a qui no coneix ni poc ni gens. Dels polítics, afirma, només ens arriba la seua imatge mediàtica i el cada vegada més tènue revestiment ideològic amb què solen disfressar-se. El perfil mitjà del polític, argüeix, és el d'algú que pertany a una classe desagregada, amb una relació merament utilitarista amb la resta de ciutadans, que rarament aconsegueix focalitzar la seua atenció en idees sustentades en la realitat social, i si ho aconsegueix sol ser per a mal.
Em recorda que, durant aquella refundació democràtica dels vuitanta, alguns aspiràvem que en el Parlament estigueren representats tots els que constituíem la força de treball de la nació. Naturalment, sense que tindre formació acadèmica fóra un requisit per a ser elegit, més aviat al contrari. El títol acadèmic es veia amb suspicàcia si no anava acompanyat d'un sòlid currículum laboral i de lluita per les llibertats. Em cita com a paradigma a Gerardo Iglesias, miner abans i després d'haver passat pel Congrés dels Diputats, però ho fa lleument avergonyit, com aquests ancians que són conscients d'estar utilitzant referents excessivament remots, amb un significat que escapa al seu jove auditori. Naturalment, no és el meu cas.
Aquell somni, em diu, es va esvair en un tancar d'ulls. La Cambra de Representants es nodreix quasi exclusivament amb els cadells que el mateix aparell estatal alleta, està ple a vessar d'advocats i funcionaris de carrera que, en la pràctica, només són professionals en l’ús de l'escó. Les baralles per si el màster que un diu tindre el va aconseguir així o aixà li pareixen espectacles grotescos que naixen d'aquest context: són les úniques credencials que tenen aquests personatges per a presentar davant d'una ciutadania que beu a galet i continua veient en el diploma una garantia de solvència. A una objecció meua diu que, certament, el fet de ser miner, torner o informàtic no garanteix ni l'honestedat ni la competència, però sí la possessió d'un principi de realitat que els manca completament als polítics actuals, éssers infantilitzats que es dediquen a una lamentable logomàquia sense a penes vinculació amb el món real.
Li argumente que el Parlament potser no ha sigut mai tan divers com ara. En sentir això em mira com Cèsar hagué de mirar a Marcos Junius Brutus mentre li preguntava: Tu també, fill meu?, i em contesta de gaidó. Saps molt bé que això que crec que dius, m'engalta, no ha fet la més mínima mossa en les estructures de poder, més aviat al contrari. Fa temps que no fem una altra cosa que celebrar una victòria pírrica darrere d'una altra mentre ens estan delmant sense pietat, assevera. I continua emprant el seu argot pseudomarxista (amb el pas del temps tot el que és relatiu a la nostra generació pareix «pseudo»), per a afegir que la superestructura ha pretés emancipar-se de la infraestructura i prendre el comandament del canvi social. L'esquerra s'ha empassat aquesta premissa. I això, diu, és un disbarat. Ja veurem com eixim del laberint en què ens hem ficat, sentència al mateix temps que es desmarca d'un assumpte que li provoca un embaràs evident.
Però encara agrega que, alhora que construïm quimeres, esdevenim cada vegada més cecs davant del cinisme estructural del sistema. Em recorda que la nostra prioritat era lluitar contra els poders fàctics de l'antic règim, i ara els poders fàctics s’han multiplicat i han multiplicat el seu poder. Em cita la banca, les empreses d'energia, les de telecomunicacions, els gegants de la logística. Se suposa que som els ciutadans els que posem i llevem els polítics cada cert temps (i potser tu encara t'ho creus, postil·la, irònic), però estem veient com el joc brut, la manipulació informativa, la instrumentació dels mitjans els enlaira i els fa caure a voluntat (em cita els casos d'Albert Rivera en un extrem i Pablo Iglesias en un altre). Davant d'aquest fet, el poder de l'elector es revela insignificant, subsidiari, vàlid tan sols en tant que coincideix amb els interessos de l'establishment.
Em recorda que el transfuguisme no obliga els càrrecs electes a tornar l'acta, continuen sent «representants» encara que han traït allò que deien representar. I també que, de manera condescendent amb aquells que ens entestem a considerar «els nostres», ens hem acostumat a acceptar l'incompliment de les promeses electorals amb l'argument recurrent que «no han pogut fer més». Ja no ens adonem de fins a quin punt estem legitimant l'acció de les forces que escapen al joc democràtic i n’estan per damunt. En aquestes circumstàncies, el vot, qualsevol vot, només pot ser conservador. Des de la ingenuïtat, la complicitat o la resignació. Ningú amb un ànim mínimament transformador, per descomptat progressista, pot creure ja, a hores d'ara, que el vot representatiu puga ser d'alguna utilitat. Encara podria ser-ho com a part d'una estratègia més àmplia i ambiciosa (crec que utilitza aquestes paraules per a no utilitzar el terme «revolucionària», que li provoca pudor), però… tu la veus enlloc?
Sincerament, m'hi costa veure-la, però no vull alimentar el seu derrotisme i calle com en missa. Pel que fa a ell, els seus únics dubtes se centren en la possibilitat de continuar votant en les eleccions autonòmiques, atés que les autonomies administren, amb una certa llibertat d'acció, competències essencials per les quals encara creu que val la pena prestar-se a participar en la cerimònia del vot. Es refereix a la sanitat i l'educació. I potser també en les municipals, per la seua incidència en la gestió del territori. Però tot això ho diu com qui compta la xavalla que li queda a u després d'haver perdut un gran capital. Crec que està pensant en el seu immediat i escàs futur i en el futur presumiblement llarg però problemàtic dels seus néts. Però això no és votar, em diu abans que jo diga res, això és un acte tristament pragmàtic, un acte de desesperació d'un demòcrata acorralat.
Encara que fa temps que amenaça amb la mateixa enrònia, i sempre acaba votant amb la pinça al nas, tinc el pressentiment que aquesta vegada parla amb una total convicció, intuïsc que, quan arribe el moment, aquesta vegada no compareixerà, i això m'enfonsa en una profunda melancolia. No és un trist vot aïllat el que es perdria. Tinc la impressió que quan ell deixe de votar, serà tot un món el que comence a anar-se'n en orris, com quan lleves la falca a un carromato avariat i aparcat en un pendent i llisca acceleradament cap al barranc.
0