Hi ha un soroll de fons que s'ha fet imperceptible per quotidià. És el «crac! - pum! - ai!» constant i reiterat dels que cauen de la figuera. A totes hores hi ha algú que s'està pegant la morrada. I el fenomen es multiplica perquè, qui cau, sol caure moltes vegades. Cau, i malgrat l'evidència que la figuera és de branques fràgils que es trenquen en el moment més inesperat, malgrat que ja ha comprovat que les figues estan verdes o tenen cucs, tot just aconsegueix posar-se dret torna a enfilar-s'hi, si és possible a una branca més alta. I un sospita que tot això ve per la maleïda mania que té la gent de ser feliç a tot preu. Costa d'entendre que la felicitat és una propina que la vida et dóna —o no— en el moment més inesperat i sense cap condició prèvia, no una cosa que es pot fabricar a voluntat mitjançant una fórmula precisa, per infal·lible que semble. A menys que ens conformem amb un succedani, que és aquesta felicitat aparent a què s'arriba mitjançant l'engany. Si estàs disposat a creure't les teues pròpies ficcions i a buscar les que creixen dalt de les figueres, pots experimentar alguna cosa pareguda a la felicitat. Però després no et queixes si et fots una baquetada.
Les ànimes de cànter estan últimament que no donen crèdit. Hi ha qui descobreix ara, amb infinita sorpresa, que Felipe González és un reaccionari monumental. Sorpresa que muda en cinisme descarat quan ments preclares com Iñaki Gabilondo s'escandalitzen perquè, segons acaben de descobrir també, valga'm déu, el rei emèrit és un barrut i un espolsabutxaques, com el seu amic Jordi, un altre que té desolats a un bon grapat de fans que, no obstant això, han tornat a pujar a la figuera sense pensar-s'ho dues vegades i allí estan, agafats a la branca tot esperant la glòria. Altres, decebuts sobtadament amb l'Europa dels mercaders s'endinsen en terreny desconegut, aquell que pertanyia a l'esquerra clàssica, ara anomenada «radical», i se sorprenen que a Julio Anguita, tot just dinyar-la, la història l'haja convertit en un visionari. Com pot ser que ens en riguérem com a hienes quan aquells bufons de Las noticias del guiñol, de Canal+, destrossaven metòdicament la seua imatge per a fer front al que el PSOE anomenava «la pinça»?, com no vam veure la jugada?
Ens sorprenem davant del que sempre ha estat davant dels nostres ulls, davant d’allò que és palmari, lògic, predictible. Ens escandalitzem perquè la policia suca amb la porra, perquè hi ha pederàstia entre el clero, perquè les elits financeres són insaciables o perquè el poder corromp. Exactament com fan els presentadors dels noticiaris, que posen uns ulls com a taronges quan descobreixen que a l'estiu fa calor i a l'hivern de vegades neva. Però com? No és això el que calia esperar? Què hi ha d’estrany? On està l'anomalia?
Però bé, val més tard que mai. El problema és que, segons cap a on mirem, la nostra vista torna a empitjorar. Sobretot si els nostres ulls entropessen amb enganys especialment atractius o amb escàs quilometratge. Mai les fantasies revolucionàries en circulació han inquietat tan poc a l'establishment. No sols li la bufen, sinó que un diria que el reforcen. Vegeu, si no, la facilitat amb què els discursos emancipatoris són assimilats pels estaments més conservadors. Bé, no ho vegeu si no voleu, però que algú pare el carro i ens explique quin és exactament el subjecte d’aquestes fantasies, que diga clarament cap a quins paradisos condueixen i, sobretot, quina és l'estratègia, perquè alguns tararots encara no ho tenim clar.
Llavors potser seran capaços de crear alguna mena d'inquietud entre certes elits a les quals fa temps que ningú toca un pèl. Encara que, per a això, potser ens veiem obligats a replantejar l'equació. Perquè ara mateix, excepte quatre destrellatats vehements que es presten a fer de diana fàcil, hi ha pocs que se senten intranquils davant dels estendards d'una esquerra fragmentada en un milió de fronts. Fins i tot el republicanisme va calant en sectors profundament reaccionaris perquè saben que la monarquia, eix de la Transició, comença a estar amortitzada. Ara, mare. Això era revolucionari en 1978, no en aquests moments. Però, llavors, una esquerra possibilista va renunciar a la tricolor i va abraçar la monarquia fent pinya amb la dreta. Com ara, que fent-se els desentesos estan preparant entre tots el nou escenari, que potser serà republicà o potser no, però si la qüestió s'admet a debat, cal sospitar que possiblement no és tan decisiva com pareix.
Parlant de debats, ha esdevingut un tòpic queixar-se que l'intercanvi seré d'idees ha desaparegut dels mitjans, especialment de la televisió, encara que no només allí. Tots es lamenten que ara, en els mass media, només se senten crits, monòlegs superposats en què ha desaparegut tot rastre de cortesia i qualsevol possibilitat de filar mínimament bé un raonament. Però sempre s'obliden d'assenyalar que els que van acabar amb La Clave van ser aquells amb els quals segurament encara s'identifiquen, i que són ells els que, ara mateix, amb la seua intransigència, impossibilitarien que es donaren debats d'aquest tipus en el cas improbable que a algú se li acudira reimplantar el diàleg en el que ara mateix no és més que una conversa de sords. Els que en aquella època van renunciar al materialisme dialèctic, ara estan renunciant a la dialèctica sense més. I això pot portar de la ceguera a la il·luminació sobtada, que de vegades és la d'una bomba quan explota.
Perquè, atibacada com va de wishful thinking, és a dir, pensament desideratiu, l'esquerra, el que ara ocupa aquest lloc en l'espectre polític, té cada vegada més minvades les seues capacitats endevinatòries. En el seu moment no va veure arribar a Trump (ni possiblement l'està veient arribar de nou, però déu me’n guard d'exercir de nigromant), no va veure arribar el Brexit, ni tampoc el creixement de Vox. Encastellats en les seues conviccions i en el que alguns anomenen superioritat moral però que tal vegada siga pànic escènic, temor que quede al descobert el seu repertori de biaixos cognitius i l'empobriment del seu discurs, no volen escoltar, no volen argumentar, defugen la controvèrsia i fins i tot l'exposició sistematitzada del seu ideari.
L'esquerra renuncia a buscar «el nucli racional» de la realitat, qui ho havia de dir. I mentrestant, les xarxes socials —i els mitjans de comunicació irremeiablement amalgamats amb elles— actuant com una malla de guetos escindits que possibilita la propagació de sentiments —els sentiments que convé propagar en cada moment—, però impedeix la del pensament articulat. Per a la transmissió de sentiments només calen els contactes bruscos i puntuals que propicia l'actualitat; per a la del pensament, uns canals permanentment oberts, fluids i interconnectats que estan deixant d'existir. I així és com queden relegats a un segon pla conflictes en l'àmbit econòmic, laboral i social que en els moments crítics determinen les decisions dels ciutadans. I és sobre aquests conflictes de fons, mal atesos, desatesos o ignorats, sobre els que certs energúmens estan construint la seua particular màquina de guerra demagògica, que pot dinamitar no ja el model de convivència actual, sinó qualsevol alternativa mitjanament acceptable.
0