L'actitud d'alguns gestors de la cosa pública enfront de la pandèmia està generant tanta estupefacció o més com la mateixa aparició del virus. Els estralls de l'insidiós germen rivalitzen en letalitat amb la incompetència de certs polítics, de la qual el reputat viròleg Luis Enjuanes, en declaracions a la cadena Ser, ha arribat a dir que és «quasi de retard mental». En l'apartat de comentaris de les notícies, aquest karaoke informatiu que els mitjans posen a disposició dels lectors, l'assumpte s'ha resumit amb un adagio força gastat: «No adjudiques a la maldat el que pugues adjudicar a l'estupidesa». Aquesta frase feta és un meme genuí, una sentència que fa fortuna com totes les que pareix que expliquen molt en poques paraules i eviten haver de pensar en excés. I no obstant això l'afirmació és més que qüestionable. Maldat i estupidesa —avance la meua tesi— són fenòmens massa propers per a ser considerats antagònics. A vegades no sols pareixen, sinó que són una mateixa cosa. I per a intentar demostrar-ho em permet rescatar unes reflexions sobre el particular que potser algun lector reconega, perquè en part estan basades en un article d'un blog ja clausurat i irremissiblement perdut en aquest abocador de vanitats anomenat blogosfera. I disculpen vostés tan ociós aclariment.
Diuen que qui va formular per primera vegada aquest pretés axioma va ser l'escriptor Robert A. Heinlein qui, en Històries del futur (1941), posa en boca d’un dels seus personatges: «Has atribuït a la vilesa condicions que deriven simplement de l'estupiditat». Naturalment, la idea no era nova —«idea nova», a aquestes altures de la història, és un oxímoron—, i és molt probable que algun presocràtic ja l'enunciara a la seua manera abans que Crist muntara en burro. Sense anar-nos-en tan lluny, si volem citar algun il·lustre predecessor podríem recórrer a Shakespeare. En Mesura per mesura (III, 2) el duc de Viena li diu al llibertí Lucio: «Per tant us dic que parleu sense reflexió; i si és més clar el vostre enteniment del que aparenta ser, l'enfosqueix en gran manera la vostra malícia». Però Shakespeare escrivia rar, i en la seua època no existien els mass media, mentre que en els anys quaranta del passat segle aquests estaven ja a ple rendiment i a través d’ells Heinlein la va poder introduir en el cercle dels escriptors de ciència-ficció, els científics i els cientifistes, un univers bigarrat sotmés a una forta retroalimentació.
D’aquesta manera, la idea, a partir de l'enunciació de Heinlein, va anar circulant i polint-se com un cudol, i amb cada gir anava adquirint nous matisos. En els anys vuitanta, un cert Robert J. Hanlon la va reformular: «Mai no atribuïsques a la malícia el que pot ser explicat adequadament per l'estupidesa», i Arthur Bloch, el de La llei de Murphy, la va incloure tal qual en la seua segona recopilació d'aforismes. Des d'aleshores, així enunciada, és coneguda com «la navalla de Hanlon». Però el cudol encara havia de rodar un poc més. En 1994, un altre il·lustre desconegut anomenat J. Porter Clark, que segons pareix treballava per a la NASA, la va emprar a la seua manera en un simple post d'un grup d'Usenet: «La ignorància suficientment avançada és indistingible de la malícia», va dir, i, capritxos de la fama, l'aforisme així formulat va passar a anomenar-se «llei de Clark».
Però qui el va acabar de perfeccionar va ser Jeffrey Finckenor, científic també al servei de la NASA, que en 2008 va reproduir la citació, millorant-la substancialment i qui sap si involuntàriament, per a justificar la seua decisió d'abandonar l'agència espacial per discrepàncies amb els directors del programa en què treballava des de feia temps i dels quals no s'havia format molt bona opinió: «La incompetència suficientment avançada és indistingible de la malícia», va dir. Era la seua conclusió després de constatar que «en els nivells més alts, segons sembla existeix la creença que un pot manar sobre la realitat, seguida per la negativa a acceptar qualsevol informació que vaja en contra d'aquest mandat». I això és el que ens dóna la clau de la famosa màxima que tant Clark com ell van modificar en citar.
En la seua formulació original, en la navalla de Hanlon sembla existir el convenciment que en l'estupidesa hi ha un principi d'innocència, que l'estupidesa i la mala intenció són dues qualitats contraposades que es confonen només perquè les seues respectives conseqüències són sovint molt paregudes. Però a mesura que l'adagio va passant de mans i la seua enunciació es va polint, aflora el presentiment que no són tan antitètiques, que potser, fins i tot, són variacions d'un mateix fenomen. Les diferents formulacions de la frase van estretint cada vegada més la relació entre l'estupidesa i la malícia. Desapareix la maldat involuntària, aquesta que se suposa característica dels idiotes, i aguaita una maldat elaborada, creada pels complexos mecanismes de l'ànima humana. El que en principi es prenia per estupidesa acaba sent identificat amb la incompetència contumaç. L'estupidesa i la malícia ja no són qualitats diferents, són, com a mínim, frontereres, i plana la sospita que, si més no en determinats casos, són la mateixa cosa.
No tots els malvats són estúpids, però tard o d’hora tots els estúpids acaben sent malvats en major o menor grau. Un estúpid és un malvat incompetent. L'estupidesa es manifesta quan el poder per a aconseguir el nostre objectiu no està a l'altura de la nostra ambició, ja siga per falta d'aptituds, de mitjans o d'ambdues coses alhora. Ací l'exemple d'aquests polítics sobre els quals el viròleg tenia sospites de retard mental apareix amb total nitidesa. L'estúpid s'entesta a continuar més enllà dels límits de la seua intel·ligència i fora de la realitat, perquè s'entesta a negar-la, tal com denuncia Jeffrey Finckenor en la seua carta de renúncia referint-se als seus caps, o tal com pareixen actuar persones com Isabel Díaz Ayuso, que és a qui clarament assenyalava el científic Luis Enjuanes. Una vegada travessat aquest llindar, l'estúpid recorre a tots els mitjans al seu abast per a aconseguir el que se li ha ficat entre cella i cella, òbviament amb criteris desastrosos i prescindint de qualsevol escrúpol moral.
El pitjor és que és impossible saber fins on pot arribar algú que actua menat per l'estupidesa, perquè es mou en un univers en què no regeixen les lleis elementals de la supervivència, i això fa que el seu radi d'acció siga potencialment infinit. Com el d'un virus. Qui va batejar l'aforisme «navalla de Hanlon», ho va fer perquè creia que s'ajusta al principi formulat per Occam, i això és prou discutible. Recordem que el que diu la navalla d'Occam és que, en igualtat de condicions, l'explicació més probable sol ser la més senzilla. Però l'estupidesa no té res de senzill, cada dia surt algú intentant explicar en què consisteix, i, per tant, dir que on pareix haver-hi maldat només hi ha estupidesa no és ni de bon tros l'explicació més simple. Potser ni tan sols és una explicació, i en tot cas no és la més intel·ligent. Fins i tot potser és la més estúpida, perquè si te la creus pots acabar inerme davant d'algun rufià de ment retorçuda.
0