Els vaixells del Saler: crònica de l’oblit de l’Albufera

L’episodi dels dos vaixells a la platja del Saler, ara ja al port, ha evidenciat el que molts portàvem anys denunciant: la manca de senyalització ambiental del Parc Natural de l’Albufera i el lamentable estat de les restauracions dunars. Quan ja fa un temps em vaig acostar, més que no els vaixells –que també impactaven, amb la silueta retallant-se als edificis costaners— em va colpir la gentada que s’havia acostat a vore el desastre marítim. Un riu de persones de tota edat i condició, proveïdes amb càmeres i binoculars s’atansaven a la platja, des de la vora, l’aigua o les dunes. Amb els pàrquings taponats i a rebentar, continuava acudint gent a la crida del desastre, i això provocava que aquell riu de curiosos, de passeigs dominicals amb un punt de morbositat, s’enfilaren a les dunes per poder copsar millor l’escena, per obtindre aquella fotografia única que penjar al Facebook o piular amb immediatesa per Twitter.

I enmig d’aquella voràgine: el cordó dunar, els fràgils i recentment restaurats monticles d’arena, les plantes de vora el mar, ofegades, xafades, arrancades. Enmig, l’Albufera, desproveïda de senyals, de barreres, de panells. Perquè el problema no és la multitud d’aquestos dies: durant tot l’any la gent puja a les dunes, arrenca plantes i es clava on no toca. La culpa és d’unes senyals mínimes o inexistents, d’una educació ambiental que només s’ha plasmat en esquarterats i prescindibles cartells, alguns ja trencats definitivament o mig soterrats a les mallades. La culpa és del fet que fins fa quatre dies –literal- no hi havia senyal que anunciés el Parc Natural per la carretera, que fes entendre el visitant que es trobava a un espai protegit, el qual requereix modificar i adequar el comportament a l’aire lliure.

L’Albufera té problemes estructurals molt seriosos: el balanç hídric (tant per quantitat com per qualitat), l’abocament de residus i deixalles (industrials, d’aigües residuals urbanes o agrícoles), el port de València i la deriva litoral dels sediments, un trànsit rodat absolutament insostenible per a una zona humida, la manca de gestió de la palla de l’arròs, la falta de connectivitat dels ecosistemes, un turisme poc regulat, i molts més. A banda, per suposat, de les passades pretensions d’Urdangarín d’urbanitzar-ne un bon tros, i alhora de Rafael Blasco de modificar-ne el PRUG, qui sap si per a permetre les ànsies constructores del gendre reial. La declaració com a Reserva de la Biosfera, que valora especialment els lligams de la societat i la seua cultura amb l’entorn natural, sembla ara més lluny que mai, per moltes paraules buides i precs europeus que pidole Barberá. Cal un plà global, gestió integral i, sobretot, saber cap a on es va i dirigir la marxa amb criteri: exactament el contrari del que fa el departament d’Isabel Bonig.

Però això –perquè els grans problemes que reclamen temps- no haurien de ser impediment per a que s’actuara abans de les catàstrofes. Ara no em valen els diners dels vaixells per a regenerar la platja, no em val posar una corda primíssima al voltant de les dunes: calia mantindre el que hi havia abans, haver tingut cura de la protecció, gestionar sobre el territori i no sobre el paper, haver invertit en parcs naturals.