El meu amic Camps

“Puig i Oltra em tenen paüra política, saben que en les urnes els agrane” va dir Camps. I de sobte es van encendre les xarxes, es van multiplicar els mems i es va encetar un debat encara inconclús sobre si s’hauria d’establir o no un mecanisme aleatori que obligara a tots i totes els que detenen un càrrec públic a passar un control antidopatge ben estricte immediatament després de participar activament en una roda de premsa.

Però jo no pense col·laborar en el linxament de qui, ens agrade o no, va ser “el president” de tots els valencians. A mi em preocupa el vessant humà de la política. Com a expolític que sempre seré, m’interessa més l’home darrere del vestit que ell jura que es va pagar. Per això em pregunte i compartisc amb vostés aquest dubte: Aquest home té amics?

Perquè, després d’escoltar amb atenció la seua desventurada roda de premsa, només cal preguntar-se: Qui, i sobretot, sota quin estat mental, va aconsellar l’encara “molt honorable” fer aqueix pas? Qui i amb quin objectiu menyspreable va subministrar a Francisco Camps Ortiz, o va deixar al seu abast, aqueixes enquestes tan estranyes en què “agrana” a tant de destre i a tantíssim sinistre?

Veure aqueix home en una tessitura tan penosa m’ha fet pensar sobre la maldat humana i l’acarnissament amb què el poble pla acostumem a devorar els nostres ídols caiguts. Perquè ha d’existir el mesquí que va dir a Camps “Si et presentes, arrases”, això és segur. En quin autobús, tren de rodalia o qualsevol altre mitjà de transport públic se li va acostar el miserable que el va convéncer d’un despropòsit tan formidable? En quina cafeteria, de les moltes que sens dubte sovinteja, bar o restaurant es va orquestrar la mofa? Qui va ser el que, alegre per la penúltima copa de la sobretaula, i endut per la sevícia més detestable, es va acostar a la taula on el pobre Paco passava la més dolorosa de les pàgines de la seua vida per dir-li: “Paco, torna!”? I done per fet i em negue a creure que una insensatesa semblant haja estat inspirada per la compassió d’algun familiar pròxim o clergue de la seua confiança.

Algú hauria d’haver dit a aquest home “Paco, deixa-ho córrer”. Però no, no hi ha amics després de passar per la política, company. No hi ha honors. No hi ha agraïment. Només desdeny i oblit. I és aqueix silenci tan eixordador que queda després dels víctors i els clamors de la falsa glòria viscuda el que pot desorientar-te fins al punt de confondre el so del trànsit darrere de la finestra de la teua alcova amb el rumor de les multituds d’aquell míting a la plaça de bous amb Alfonso i Rita, al guàrdia jurat de Zara amb el policia autonòmic del Palau i el carterista que ahir et va abraçar en el metro amb aquell militant tan agraït de Benifart del Xúquer que tenia una filla anomenada Joana i que tu vas col·locar en Canal 9.

Tot això va passar, amic. A tu i a mi només ens espera l’oblit. Estem sols en aqueix temps que segueix el de la política en què un ho donaria tot per tenir prop algú capaç d’assumir el risc de causar-nos el dolor d’arrancar-nos d’una vegada la bena dels ulls. Estem sols, Paco, en aqueix moment de la vida en què un ho donaria tot per tenir, de veritat, un amiguet de l’ànima.