En memòria d’Isabel-Clara Simó

Ens ha deixat Isabel-Clara Simó. Ho ha fet a Barcelona en un matí assolellat i glaciar, en un moment convuls com no recordàvem, amb el món del tot girat. Fa molt de temps que lluitava contra una malaltia terrible que això, no obstant, no havia estat capaç de vèncer el seu entusiasme natural. Isabel era la força. La vaig conèixer en tornar a Barcelona, ja fa més d’una dècada. Compartia amb ella una certa perplexitat pel nostre país i admirava la seua tenacitat, la seua capacitat de superació i de treball que mai va ser prou reconeguda. Ella mateixa fa dos anys, en ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes atorgat per Òmnium Cultural, admetia que molt sovint no s’havia sentit del tot estimada. Ser dona, feminista, no la va ajudar gens ni mica. Tampoc, supose, la seua militància insubornable en un catalanisme esquerrà i crític. Digue-m’ho clar, en un independentisme conseqüent.

Els cas és que tot això, aquesta injusta falta d’estimació pública ara ja no té gaire importància. El que compta és que l’alcoiana ens ha deixat una de les obres literàries en català més sòlides de les darrers dècades. El seu nom serà difícil de reemplaçar en un context molt complicat per a la literatura, especialment per a la que es fa en català.

Recorde que fa quasi deu anys, per Sant Jordi, encara hi havia algun columnista que assegurava en algun suplement cultural de diari publicat per a l’ocasió, estar llegint Júlia. L’any de la primera edició d’aquesta novel·la, el 1983, jo tenia quinze anys. Encara puc veure aquell llibre apilat als prestatges meravellosos de la llibreria La Muixeranga d’Algemesí avui convertida, crec, en una fruiteria. Era un volum de tapes de cartró toves, de color negre. La portada, gens pretensiosa, la il·lustrava el dibuix d’una suggeridora jove de cabells daurats pentinant-se davant d’un petit espill de mà.

Júlia, junt amb alguns altres títols com ara els Cucs de seda, Diccionari per a ociosos, Ramona Rosbiff, No emprenyeu al comissari o els poemaris de Joan Navarro o Salvador Jàfer, eren en aquell temps molt més que llibres. Eren, tot plegat, el pòrtic màgic d’una literatura vacil·lant que pràcticament s’inaugurava en el context d’una societat que encara no tenia la llengua en l’escola -ni encara menys escola- i on l’anticatalanisme ferotge i àgraf assajava en el carrer una sort de marxa sobre Roma contra el nou poder democràtic. Per aquells anys l’editor Josep Gregori encara es repartia ell mateix per la comarca, vestit d’estiu, els llibres que editava. Els autors s’hi comptaven amb els dits d’una mà i segons quins llibres sovint calia esperar-los durant massa dies. Editàvem revistes literàries amb el voluntarisme d’un soviet i la destresa de l’artesà... Cairell, L’Aljamia, L’Horabaixa... Amb aquells afanys i treballs ens sentíem protagonistes d’una revolta per a canviar un país des de baix. Ja veus tu...

El cas és que en aquell món menut alimentat per la ingenuïtat, per la vanitat, confós entre la literatura, la política i el negoci ruïnós, Isabel-Clara Simó era una peça rellevant. Quan tot això passava, l’escriptora ja feia anys i panys que havia marxat a la Catalunya admirada fins a la mitificació estèril i que es bregava en les trinxeres del prometedor i precari periodisme en català. Molts anys també que havia esdevingut un personatge de ple dret en el paisatge de la Barcelona urbana i progressista, lluny de la nostra estimada València, menuda i complicada fins a l’oïs. Era, a més, una autora d’èxit que eixia a la televisió i de la qual es parlava en els diaris. Deu anys després de Júlia, l’autora fou guardonada amb el Sant Jordi per La salvatge. El 1999 rebia la més alta distinció de la Generalitat de Catalunya. Llavors els seus títols ja es contaven per desenes, alguns amb desenes també d’edicions.

Cap a la setantena, va escriure un balanç discret, sintètic de la seua trajectòria vital i professional. En Els racons de la memòria (Ed. 62), Simó va mirar endarrere, sobretot a fi de veure els altres, els que fins aleshores l’havien acompanyada. El seu és un relat viscut sobre una gent estimada, sobre uns amics, sobre uns coneguts i, de vegades, també saludats. La crònica d’uns afectes d’arrels profundíssimes i a penes desvetllades. També, però, el relat d’alguns desafortunats desencontres, d’alguna desgràcia de llarga travessia en la vastíssima geografia de l’ànima, d’un grapat de decepcions manifestades o intuïdes. Tinc la impressió que Isabel-Clara Simó es va decebre ben sovint però mai no va deixar de lluitar.

Per a l’ocasió vaig escriure que aquestes no-memòries, aquesta no-autobiografia era més, un testimoni de sinceritat, a estones de valentia sense l’arrogància, ni la violència, però, del ressentit, a fi de comptes d’aquell que està totalment convençut que ja no té res a perdre. Així, doncs, l’escriptora va fer estelles el mite de Jordi Pujol quan encara era un intocable o va desvetllar sense ànim de venjança desavinences amb companys de l’ofici. També va escriure però d’amics com Ovidi Montllor, Joan Fuster, Antoni Miró, Alfons Llorenç, Montserrat Roig, Ignasi Riera… “No trobareu”, vaig escriure, “ni un sol bri de melangia melindrosa, ni un alè de comiat, ni un retret gratuït o furiós”.

L’escriptora ens ha deixat i ho ha fet amb la mateixa discreció, valentia i honestedat en què va escriure aquell relat de la seua vida. Que la terra li sigui breu.