Fa poc han tancat a València dues llibreries, Ambreta i Leo. A Tarragona n'ha abaixat la persiana una altra, molt veterana, la Llibreria de La Rambla. No són casos aïllats. Podríem esmentar més exemples. Hi ha una certa davallada de les llibreries tradicionals, i no diguem ja dels quioscos de premsa, que viuen una problemàtica molt específica que, de fet, determina que vagen desapareixent un rere l’altre, fins al punt que ja se senten veus d’alarma. El tancament de llibreries és un mal símptoma i sempre una mala notícia. Cada cas és un cas, per descomptat, i no seria aconsellable fer generalitzacions abusives. Perquè al llarg del temps són moltes les llibreries que han desaparegut, però també se n’han obert de noves. I tanmateix... En l’ambient molt susceptible al voltant de la suposada crisi del llibre i la lectura el tancament d’una llibreria s’interpreta sovint com a símptoma de la decadència de les formes tradicionals de funcionament del sector de llibre. També s’interpreta com a prova d’un mal més general, de la decadència de la lectura: la gent ja no compra llibres, o no llegeix, s’arriba a dir.
És clar que moltes coses han canviat: el comerç electrònic directe permet aconseguir llibres, que arriben en poc temps a casa, sense necessitat de passar per la llibreria. Grans plataformes digitals es dediquen a això. I a més tenim el llibre electrònic, que no ha acabat de reeixir, però que va fent. Tot un conjunt de factors adversos, que se sumen a la minvada capacitat adquisitiva com a herència dels reajustaments associats a la Gran Recessió, a la puixança de les ofertes audiovisuals, a l’escassedat d’espai físic per acumular llibres, i així successivament. Pel cantó oposat, el percentatge de gent amb estudis superiors i, per tant, amb una teòrica predisposició a comprar i llegir llibres, ha augmentat de manera espectacular. Ni punt de comparació amb un temps no tan llunyà de baixos nivells educatius. Però sembla que, tot comptat i debatut, els problemes són crònics i les llibreries -com us ho confirmarà qualsevol llibreter o llibretera- no estan precisament per a tirar coets..
I tanmateix, ben gestionada, una llibreria continua sent un negoci viable. Si sap buscar el seu públic i ajustar l’oferta, a més d’administrar amb eficiència quasi germànica una logística complicada. Els dos casos esmentats més amunt fan pensar. Ambreta era una llibreria magnífica, dirigida per una gran professional (Coco), amb olfacte i cultura per triar el bo i millor de la gran oferta emanada de les editorials, però estava situada en un espai de València particularment aflictiu. L’Eixample burgès més conspicu no és un lloc molt idoni per a difondre qualitat literària. Els seus habitants llegeixen poc o no gens. Si de cas best sellers com els que es troben a les grans superfícies o llibres ultres com els de Jiménez Losantos o de xafardeig tipus Ana Rosa. No és una burgesia culta, ni de bon tros. Algun cadell escadusser sí que s’interessa per la cultura, però no han fet mai massa crítica. La segona de les llibreries esmentades, Leo, hauria pogut reeixir, perquè estava situada en un lloc més central de la ciutat, però no va encertar a trobar el seu públic. L’oferta era bona, però adreçada a un públic que no va acabar d’identificar-se amb la llibreria, mentre que la clientela conservadora que podria haver connectat amb els seus impulsors (procedents del PP, en un cas almenys) no s’hi sentia gaire atreta. Què llegeix el votant del PP? Què llegeix el públic burgès i de dretes de València? Amb Raimon diria: qui pregunta, ja respon.
Sort que a València -tot i les pèrdues esmentades, que són molt de doldre- han sobreviscut diverses llibreries interessants i bones, més enllà de les grans sucursals (Fnac, Corte Inglés, Casa del Llibre) que sembla que concentren un percentatge molt alt del total de venda de llibres. Això és un problema greu, perquè aquestes grans superfícies reben el subministrament de la central a Madrid i, per tant, no tenen -o gairebé- llibres valencians. No els dediquen ni un gram d’atenció. Una veritable vergonya, una xacra, que s’ha de denunciar i combatre.
Però deia que sort en tenim d’algunes llibreries que sobreviuen com Fan Set, Ramon Llull, Tirant lo Blanch, Primado, Izquierdo, Barthleby, la Llibreria de la Universitat o París València, entre algunes més, a més de llibreries de barri tan meritòries com La Traca. A Castelló funcionen almenys dues llibreries interessants, Babel i Argot. A Alacant la veterana 80 Mundos. A les capçaleres de comarca hi persisteixen històriques de tanta qualitat com Ambra, de Gandia. És suficient aquesta oferta? Depèn. En molts casos sí, i per descomptat, cal encoratjar i apreciar les llibreries, reconèixer el gran esforç i el servei que donen. Però per a un cert tipus de client, fan curt. El lector inquiet ha de recórrer diversos establiments per completar la paleta. I ni així aconseguirà fer cabal de l’oferta existent, que inclou a hores d’ara petites i mitjanes editorials que no arriben fàcilment a les nostres llibreries i que tanmateix són del més alt interès. La xarxa i les webs no acaben de solucionar el problema. Res com fullejar un llibre físicament en una llibreria, sospesar-lo, fer-hi un tast de lectura, apreciar les seues qualitats materials, canviar impressions amb un llibreter o llibretera experts...
Per això quan visita La Central, a Barcelona, tant la del Raval com més encara la del Carrer Mallorca, o Laie, o Alibri, o fins i tot La Calders, aquest tipus de lector fa descobertes -en diversos idiomes, a més- que el sedueixen. I en surt carregat de llibres. Perquè tot i la bona dosi d’informació bibliogràfica que es pot obtenir per diverses vies a la xarxa, sempre hi ha un marge de sorpresa i desconeixença, un espai per a l’atzar de la troballa tafanejant per les llibreries. I un cert gruix de llibres que no es veuen a València, cosa que resulta particularment preocupant.
Conec una mica el negoci de la llibreria per dins. Durant la segona meitat dels anys 1960 la meua família va obrir la Llibreria Lauria, a València, un local molt ampli al carrer del mateix nom, en ple centre de la ciutat. Va ser un èxit fulgurant, en una època de gran fam de llibres, que va coincidir amb la relativa obertura del règim i a més amb el desplegament de noves editorials, com Alianza, Edicions 62, Seix Barral i moltes més. La llibreria, que assolí una significació també política i cultural bastant considerable, i que importava llibres estrangers, no tingué continuïtat perquè ni jo ni cap dels meus germans se’n va voler fer càrrec i el meu pare ja no podia assumir-la. El volum de negoci era important. Finalment va traspassar el local, que havia heretat de son pare i que havia hostatjat l’empresa de transports, després d’un plet d’aquells envitricollats -pel canvi de negoci- en què els interessos de la nostra família els va defensar Gregorio Peces-Barba del Brío (pare de qui fou president del Congrés dels Diputats i “pare” de la Constitució Gregorio Peces-Barba Martínez) i els de la propietat ni més ni menys que don Emilio Attard. Duel de titans. Però Gregorio -un gran especialista en arrendaments urbans- era molt millor. Sortosament, vam guanyar el plet...
Les llibreries a hores d’ara s’han d’espavilar molt, han d’esdevenir centres de serveis i fer ofertes complementàries de cara a atraure públic, han d’esdevenir focus actius de cultura i de trobades socials, han de fer presentacions, actes culturals i moltes més coses. És un gran esforç suplementari. No sé si se’ls reconeix com caldria. Crec que no. L’administració pública -la Conselleria de Cultura que necessitem, i que no tenim!- trobaria ací un ampli marge d’actuació en un sentit afavoridor, justificat en raó del servei públic que presten les llibreries. Només cal una mica d’imaginació i de bona disposició. El lector fidel i interessat, per la seua banda, té el deure -sí, el deure- de no perdre mai de vista les llibreries properes i a l’abast. Ni que siga per interès propi. Cal apostar per les nostres llibreries. Una ciutat sense llibreries seria com un jardí sense arbres o una casa sense finestres. Una mena de malson.
0