Han demostrat que és possible imaginar i materialitzar -que és el més difícil- una altra forma d’editar poesia. Des de fa poc temps i títol rere títol, els promotors d’Edicions del Buc – un equip format per Francesc Bononad, Rubén Luzón, Josep Martínez i Pau Sanchis- han aconseguit posar en circulació volums atractius, ben editats, originals i diferenciats -inconfusibles-, que aporten un segell distintiu, marcat per la qualitat en la presentació i el rigor editorial. Però el que hi destaca no és tan sols la presentació acuradíssima, que és fonamental, sinó també el contingut, la tria d’autors i de títols, que encadena encerts. En un període relativament breu, Edicions del Buc s’ha fet un lloc propi en un segment del mercat editorial bastant complicat, minoritari, sí, però amb un públic fidel, exigent i informat. I que no està precisament vacant o desproveït pel costat de l’oferta.
En una enumeració ràpida i atzarosa -i potser escandalosament incompleta- trobaríem un bon nombre de col·leccions dedicades a la poesia. Edicions de la Guerra, animada per Vicent Berenguer, en seria una, amb èxits reiterats, com ara els volums de Montserrat Abelló o d’Antoni Ferrer. “Poesia”, de la Institució Alfons el Magnànim, que ara torna a aparèixer i que havia tingut una trajectòria esplèndida, que incloïa per exemple la traducció d’Omeros, del premi Nobel Derek Walcott. La col·lecció “Alabatre” de LaBreu edicions, amb una activitat frenètica, entre traduccions i obra original de les noves fornades. La col·lecció “Mitilene” de l’ediorial Mateora, on hi han publicat Àngels Gregori, Anna Aguilar-Amat o Susanna Rafart, entre altres. “Poesia”, de Tres i Quatre, una col·lecció històrica i fonamental que continua -segons sembla- el seu llarg camí llarg. “Bromera Poesia”, on hi va aparèixer, compartint col·lecció amb altres 120 títols -i és diu aviat- Tavernàries del malaguanyat Manel Marí, que havia obtingut el Premi València-Alfons el Magnànim de Poesia 2016. I encara caldria parlar de col·leccions clàssiques com “Els llibres de l’Óssa Menor”, ara a Edicions Proa, tot un referent amb gran prestigi i desenes de títols publicats. O bé propostes de tanta qualitat com “Jardins de Samarcanda”, dirigida per Antoni Clapés i Víctor Sunyol, una coedició entre Café Central i l’editorial Eumo, de Vic, on aparegué recentment Vinces, de Vicent Alonso, o Llum de ganivet d’Arnau Pons. O les traduccions de primera qualitat que publica Adesiara, amb obres com El meu piano blau d’Else Lasker-Schüler, traduït per Feliu Formosa, i altres de Georg Trakl o T.S Eliot. O els volums d’obra completa que publica Edicions de 1984. O la meritòria col·lecció de plaquetes “Razef” d’Edicions 96, dirigida per Maria Josep Escrivà. Sense oblidar editorials com Onada o Perifèric, que mantenen col·leccions de poesia o bé Neopàtria, molt activa, o la mateixa Edicions 62, que ja no té l’esplendor d’antany en aquest camp, però que de tant en tant reincideix. I encara caldria tindre presents, no oblidar, les baixes, les col·leccions i editorials (com per exemple Moll, a Mallorca) que no han resistit els embats de l’aspre vent del món i han anat esvaint-se. Tot i que sovint no ha passat massa temps a aparèixer-ne el relleu, com a Mallorca mateix, amb Lleonard Muntaner i altres propostes editorials, promogudes per colles de poetes i activistes joves com Lucia Pietrelli i Jaume C. Pons Alorda i la col·lecció “Els ossos de sol” d’Edicions AdIA.
L’edició de poesia és un vast continent ple de realitzacions diverses, unes conegudes, altres no tant, amb sorpreses inesperades i monuments consagrats. Amb edicions molt ben resoltes i acurades, molt professionals, i altres a manera d’un tast apressat, com un anunci del que vindrà. Amb poemaris solts, antologies, obres completes, traduccions, commemoracions i recuperacions. També la podríem contemplar com un conjunt d’arxipèlags, en mutació permanent. Astres que apareixen i desapareixen, estrelles fugaces, i també cossos d’una durada i permanència impensades, aspirants a una eternitat d’altra banda sempre incerta.
Si parlem d’obres completes cal fer referència a l’aparició recent de volums que recullen tota l’obra de poetes reconeguts, sense eixir de l’àmbit valencià, com Marc Granell, Emili Rodríguez-Bernabeu o Lluís Alpera. Si de recuperacions, hauríem de celebrar com pertoca l’Antologia de poetes valencians (del segle XIV al XIX), a cura d’Eduard Verger apareguda a la renovada “Biblioteca d’Autors Valencians” del Magnànim. O bé ens hauríem de referir a Maria Mercè Marçal i a la seua poesia completa, tothora present i celebrada. O a la nova edició de l’Obra completa de Vicent Andrés Estellés a Tres i Quatre. I si agafem perspectiva, ens adonarem que la traducció de la poesia universal al català viu una gran època. Una bona notícia, una més, per a contrarestar les habituals lamentacions i els mals averanys consuetudinaris.
En aquest panorama esponerós, en aquest marc atapeït, els llibres del Buc sobresurten. Es nota molt el treball dedicat a cada llibre, la concepció específica, gens maquinal, que es projecta ja a les cobertes, sempre diferents, petites obres d’art de la composició tipogràfica, de vegades veritables poemes visuals.
Alguns títols d’Edicions del Buc han suscitat tant de ressò que han hagut de ser reimpresos. És el cas de Serena barca, de Maria Josep Escrivà, una poeta de trajectòria ascendent que transmet el seu do misteriós de construir amb les paraules un món de sensacions, meditació i bellesa que captiva. Una lectura imprescindible. O bé el meravellós On els camins s’esborren, d’Anna Montero, de qui Enric Sòria ha escrit, amb mots justos, que “sap transmetre l’angoixa o la serenitat amb una força veladament impregnadora” i fa una poesia “que viu en els detalls” i esdevé “una humil i agosarada exploració de la fondària que habita a dins i al voltant nostre”. Un poemari dens, reflexiu i sensorial, inoblidable. També corprenen els poemes en prosa de Jordi Mas a La destral del vespre, l’aixada de l’alba, que podria ser tota una descoberta per als qui “no llegeixen poesia”, per manllevar un títol de Hans Magnus Enzensberger. Com en general tots els llibres d’El Buc: poesia per als qui no en llegeixen... i la poden descobrir i gaudir. També conté un llarg poema en prosa el volum Els temps interromputs de Ramon Ramon, tan intens que no es pot deixar.
A més d’aquests autors hi trobem una mena de selecció per al mundial: Núria Armengol, Teresa Pascual, Miquel Bezares, Carles Camps Mundó, Begonya Mezquita, Josep Porcar i Màrius Sempre, així com traduccions -molt ben triades- del gallec Lois Pereiro (Poesia última d’amor i malaltia), de Louise Glück (Nit fidel i virtuosa) i d’Aimè Césaire (Quadern d’un retorn al país natal), el gran teòric de la negritud i un dels poetes africans més importants que escrivia en francès.
Cada llibre és un món, cada autor hi posa i deixa una part de la seua vida. La poesia no és un joc innocent o accessori. És verament imprescindible, a més de ser un joc arriscat. Una cultura es fa amb tot de materials i aportacions, en una iteració incessant entre el passat (la tradició, el llegat) i el present, on alena alhora l’ànsia de futur. La poesia és un punt fort de la nostra cultura -inopinadament vigorosa, salvada contra tot pronòstic- pel dinamisme, el doll d’autors i autores de qualitat, l’obertura d’horitzons, la capacitat d’incorporar veus alienes a través de la traducció, la integració natural i normal de i en l’àmbit lingüístic català, el diàleg constant amb els clàssics antics i moderns, la creació de llenguatge i l’aparició de nous poetes -moltes dones, una gran notícia- que ens fan el regal de la seua sensibilitat extraordinària i atractiva. Tot plegat símptomes esperançadors que alguna cosa ha madurat i s’ha consolidat, assoliments ja tangibles que garanteixen el futur, i que ens fan millors. O que ens permeten estones de gaudi estètic. I això ja és molt.
