Hipòtesis sobre el públic lector

Fa un temps vaig escriure, amb una mica d’humor, que la normalitat -la relativa normalitat a què aspirem- l’assoliríem el dia que les senyores de l’Eixample (de València i de tots els eixamples del País) anaren en bicicleta i llegiren els llibres dels nostres autors i autores. Ferran Torrent, per la seua banda, deia que l’assoliríem el dia que una colla d’eixelebrats entraren a un banc cridant: “Mans enlaire, això és un atracament!”. Més modestament, Manuel Baixauli apuntava en un tuit recent que aquest no seria un país civilitzat mentre no es pagara adequadament els autors convidats, per exemple, a fer una xerrada en una biblioteca o en un club de lectura...

La primera condició és difícil, perquè les senyores de l’Eixample ja son massa grans per a canviar d’hàbits, anar en bici o llegir llibres. Les filles s’han traslladat a viure a uns altres barris de València, tipus Blasco Ibáñez, l’Avinguda de França, la Prolongació de l’Albereda, el Pla del Reial, o en urbanitzacions de luxe, i algunes, certament, han agafat la bicicleta. Però no està clar que siguen seguidores d’Anna Moner, de Raquel Ricart o de Martí Domínguez... Més aviat em sembla que no. La segona condició d’una hipotètica normalitat -la de Ferran Torrent- es podria donar si algun dia una colla de caps calents que havien estudiat en la línia en valencià cometien l’errada de la seua vida, però és altament improbable -pràcticament impossible- perquè en general son molt bons xicots. I no veig que els sospitosos habituals -albanokosovars i coses així- hagen progressat massa en l’apartat llengua, ni que s’hagen presentat als exàmens de la Junta Qualificadora, tot i que mai no se sap... Quant a la tercera exigència -tractar bé els nostres autors i autores-, em sembla tan raonable, justa i necessària, que imagine que s’imposarà pel seu propi pes. Esperem que siga aquest segle, i no el següent...

Segments importants de la societat valenciana -i aquest és el tema de fons- viuen d’esquenes a la cultura en llengua pròpia. Abans les pautes les donaven les classes altes -les senyores dels Eixamples-, i en part és encara així, però ja no en tenen l’exclusiva. La llengua avui és valorada en l’administració (tenim una Generalitat), en la política, en l’escola, en la universitat, en alguns mitjans de comunicació. Parle en general, i ja sé que cal agafar tot això amb grans cauteles.

Però comparativament la llengua és molt més valorada i respectada en aquests àmbits que no en els ambients professionals i benestants de les ciutats grans i mitjanes. Molt més que no entre els empresaris, agents de canvi, banquers, farmacèutics, metges, notaris, advocats, enginyers, i tota la resta. Uns ambients teòricament de potencials lectors o compradors de llibres que en totes les cultures són clau: les classes mitjanes professionals urbanes. Funcionaris i professionals de tota mena, i més enllà, ja en un nivell social més privilegiat, gent de rendes elevades, administradors de patrimonis, propietaris rurals o urbans, grans empresaris, que de vegades esdevenen fins i tot mecenes de les arts i les lletres o fan inversions en la indústria cultural del seu país.

La dissonància entre un estol considerable d’autors i autores que prolonguen la tradició literària valenciana -d’Ausiàs March i el Tirant fins a Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés- i la dimissió o l’absència en bloc d’aquests importants sectors socials -les capes mitjanes urbanes i els sectors benestants- és un problema. Un problema greu. Al qual se li ha d’afegir a més l’escàs entusiasme, per dir-ho així, de bona part de la massa immigrada o hereva de la immigració -un gran sector de les classes populars- que ni de lluny s’ha integrat ni ha accedit al coneixement i a l’ús de la llengua...

Però ha de quedar clar que no és un problema sense solució, irreversible o desesperant. A hores d’ara hi ha un gruix social fidel a la llengua escampat per ciutats i comarques que sap llegir i escriure. Els no benestants ja no son analfabets, han accedit a la cultura. Per diverses raons, en les quals no m’estendré. Un sector molt important i actiu -un ferment, un llevat, una llavor de futur- d’autòctons de sempre i també fills o nets d’una immigració més o menys integrada s’han identificat sense reserves, vitalment, amb la llengua i amb la cultura del País. I han connectat amb un fil prim, però no inexistent, de capes urbanes que no havien renunciat a la llengua i a “les coses” valencianes. Diria que constitueixen el nucli del públic lector nostrat, molt relacionat amb el món de l’escola valenciana i amb estudis. És un factor a tindre en compte, però caldria investigar més a fons el perfil del nostre públic lector, així com les possibilitats d’eixamplar-lo.

Perquè una cultura necessita irradiar, projectar-se, fer massa crítica, arribar al major nombre possible de destinataris potencials. Una cultura de vocació nacional, vull dir. I la cultura en llengua pròpia en sentit ampli seria la cultura nacional dels valencians, per bé que la cultura en castellà també la considerem nostra. Caldrà desfer molts prejudicis i malentesos.

Si el tema és la distinció social i l’allunyament absolut de la realitat pròpia, i del poble pla, la desvinculació respecte de la cultura en valencià és absolutament condemnable, impresentable, lamentable. Si es viu en funció d’una realitat aliena amb epicentre a Madrid, o pretesament cosmopolita, si tot allò valencià sembla curt de gambals i de poca entitat, vulgar i de mal gust, incapaç d’accedir als nivells alts de la cultura i el refinament, anem malament.

Les hereves actuals de les senyores ja entrades en anys de l’Eixample, aquelles dones joves de cul breu i pantalons estrets fins els turmells, elegants a la seua manera, amb cabells ben tallats, capaces d’agafar la bicicleta, que podrien comprar-se roba en Poppyns o en Nice Things, i que de tant en tant llegirien un llibre (Alfaguara, Seix Barral, Tusquets, Anagrama, Asteroide, en el millor dels casos), viuen en general d’esquena al que puguen escriure Marc Granell, Josep Piera, Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Àngels Moreno, Lliris Picó, Pepa Guardiola, Vicent Usó o Carme Manuel. O Empar Moliner, Eva Baltasar, Marta Rojals i Quim Monzó. No hauran llegit Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, Gràcies per la propina, de Ferran Torrent, o Borja Papa de Joan F. Mira. Ni la Rodoreda ni Josep Pla. Elles s’ho perden, però també perdem tots...

Cal guanyar públics, cal eixamplar la base de la nostra llengua en totes les seus dimensions i expressions, cal aconseguir el reconeixement i la valoració de la llengua, el respecte i l’apreciació, també entre els qui no la parlen i no l’han parlat d’ençà d’una o dues o tres generacions. Però que saben que existeix, que la podrien llegir, que els seus fills la tenen com a assignatura, si més no, a l’escola, que és la llengua de la ràdio i la televisió valencianes, que és la llengua de la Generalitat i de certs ambients intel·lectuals o artístics, i que obre portes, que permet progressar i avançar. Ja ho he dit: caldrà desfer equívocs, malentesos i prejudicis.