Quan arriben aquestes dates de consum i felicitat obligatòria molta gent -sortosament- fa almenys una cosa ben feta: regala llibres. O se’n compra. És una bona idea. Regalar un llibre, ben mirat, no deixa de ser una operació delicada. No és tan òbvia. S’ha d’haver sospesat, s’ha de triar el títol que versemblantment agradarà o interessarà l’altra persona, la qual cosa implica un coneixement o una intuïció més o menys consistents del contingut del llibre en qüestió i també de l’ànim i els interessos, reals o suposats, del destinatari. És, per tant, un afer una mica més subtil i personal que altres opcions, perquè incorpora una vessant emocional, i cultural, més intensa.
Les novel·les solen ser una opció. No fallen, sobretot si han rebut bones crítiques i han estat publicades en editorials de referència i de confiança. Si funciona aquell mecanisme tan eficaç que és la recomanació directa d’amics, coneguts o saludats. Sobretot dels amics, en aquest cas... Va per temporades. Ara tocaria, potser, novel·les de Lucia Berlin. O narracions d’Alice Munro. O un llibre impactant com Una educació de Tara Westover (Més Llibres) o un de tan sorprenent i extraordinari com Després de l’amor de Subbash Jaireth (Lletra Impresa). D’autors nostrats n’hi ha per triar: Permagel d’Eva Baltasar (Club editor), Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols (Periscopi), El cel no és per a tothom de Marta Rojals (Anagrama). O bé L’art de portar gavardina de Sergi Pàmies (Quaderns Crema), un llibre vertaderament impressionant. I també caldria tindre molt presents propostes com ara La memòria de les ones de Pepa Guardiola (Balandra), Heidi, Lenin i altres amics de Joanjo Garcia (Bromera) o, per descomptat, Secundaris de Núria Cadenes (Comanegra). Tots aquests llibres -i molt altres en el camp de la narrativa- són apostes segures. Bons llibres, cadascun en el seu terreny, que aprofundeixen en el món de les relacions i les vivències personals, en els misteris i les incerteses de la vida, en la memòria i les diverses realitats que ens condicionen, en aquell magma sovint fosc dels sentiments que ens arrosseguen.
Però hi ha moltes més ofertes i possibilitats en el món dels llibres. Hi ha més variants de la prosa -també convindria tindre present la poesia, a la qual em referiré més avall- que poden ser suggeridores i bones opcions per a regalar o també, arribat el cas, per autoregalar-se.
D’entrada, no caldria perdre de vista el dietari de Ramon Ramon Llum a l’atzucac (Bromera), una mostra excel·lent d’un tipus d’escriptura que enriqueix l’idioma i que proporciona moments de gran plaer de l’intel·lecte, amb els seus plantejaments seriosos i reflexius, i de la sensibilitat, amb les imatges, les descripcions, les al·lusions, el dir i no dir servit amb una prosa treballada i eficaç. Per fi un valencià clar i depurat, un català nostrat i apte per a tots els registres. No és que Ramon Ramon se l’haja inventat, perquè d’ençà de Fuster, Palàcios, Mira, Piera i uns quants més la valenciana prosa torna a ser resplendent. Però ell n’és un mestre. I cal reconèixer-ho. Quin progrés impressionant des de l’ús paupèrrim, vacil·lant o farcit de calcs del castellà, que jo encara vaig conèixer, de fa unes dècades...
Ara bé, si us acosteu també a un llibre com No escapareu de Joan Dolç (In Púribus), hi trobareu densitat d’idees, imatges fotogràfiques que funcionen com a pretext per engegar un discurs ben travat, però que alhora serven la seua pròpia autonomia, derivada de la mirada molt personal de qui les ha fet o les ha triat... Un llibre a banda, de gran qualitat, molt ben escrit també, que planteja de seguida el dubte: trobarà els seus lectors? S’imposa la reflexió i la perplexitat: la cultura d’aquest País té més oferta que demanda, tenim els mecanismes de la crítica i la difusió de la producció cultural, especialment en el camp de les idees, francament rovellats, i la connexió autors-públic interrompuda, com un pas barrat per tot de mecanismes de dissuasió.
No voldria deixar d’esmentar un altre llibre singular: La Nova Cançó. Estudis de literatura i música de Lluís Meseguer (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). La coberta ja és prometedora: una fotografia de fa molts anys, del 1962, a Castelló, on hi reconeixem Raimon, Espinàs, Joan Fuster, Quico Mira, Defí Abella, Pi de la Serra. D’aquests, que se sàpiga, ni Fuster ni Quico Mira van fer cançons... (Fuster segur que no en va fer). Un llibre detallat, exhaustiu, que aplega estudis acadèmics o no acadèmics sobre la música i les lletres, els estils, les metàfores, els referents i moltes altres coses d’un moviment social i cultural tan decisiu com fou la Nova Cançó a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears -les tres branques del pi. Un moviment que transmutat en rock, folk, pop, trap i cançó d’autor, continua encara avui, amb nous continguts i varietat de propostes.
Una aportació singular i recomanable és així mateix el llibre d’Antoni Ferrando Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat (Publicacions de la Universitat de València). Es tracta d’un recull d’articles i assaigs de diversa mena amb denominadors comuns, unes pàgines que reten homenatge -des del saber i la recerca- a l’obra decisiva de Pompeu Fabra, el seny ordenador del català modern, i als seus continuadors i màxims equivalents a València i Mallorca, Manuel Sanchis Guarner i Francesc de B. Moll. La filologia pot ser també apassionant. És una ciència humana, al capdavall. De vegades massa humana i tot. Perquè les enveges, les misèries i les dèries també hi tenen la seua part... Magnífic, informat, erudit, complet, aquest volum d’Antoni Ferrando, publicat en el moment de la seua jubilació, quan ha passat a la condició d’emèrit i continua, en plena maduresa, actiu tant a la Universitat de València com a l’IEC i a l’AVL. Un cant al “policentrisme convergent” del mestre Sanchis Guarner.
De vegades has de fer recomanacions. Fa poc em vaig veure en aquesta situació. Depèn molt dels destinataris, evidentment. Però sense dubtar-ho vaig fer-ne tres: Nou viatge pel País Valencià de Nèstor Novell i Josep Sorribes (PUV), Històries naturals de Martí Domínguez (Proa) i Impuls. Biografies parcials, 4, de Xavier Serra (Afers). Em sembla que no anava gens errat...
El món dels llibres realment és inacabable, i aquest és també el seu encís. Ens podríem preguntar què ens atrau dels llibres. A cadascú una cosa diferent, és clar, però segur que trobaríem punts en comú, a grans trets. A un cert tipus de gent ens agraden els llibres molt personals o amb una densitat conceptual enriquidora. Crec que es veu clar en la llista que he anat teixint més amunt o en articles anteriors d’aquesta mateixa secció. Una llista a la qual caldria fer-hi alguns afegits. En el camp de la poesia, les Obres completes de Marc Granell i de Jaume Pérez Muntaner, dos dels nostres grans poetes, publicades totes dues per la Institució Alfons el Magnànim (IAM) en una col·lecció dirigida per Vicent Berenguer. La iniciativa és d’una significació excepcional, i mereix comentari a banda.
Finalment dos llibres que han aparegut fa molt poc: Diario último d’Ignacio Carrión (Renacimiento) i Calles de Berlín y otras ciudades de Siegfried Kracauer (Errata Naturae). També mereixen comentari a banda. Ignacio Carrión, dietarista incontinent, morí el 2016 i narra en aquestes pàgines la seua darrera batalla, que no va guanyar. La seua trajectòria i el seu llegat són dignes de consideració. Un personatge del tot singular. Elegant i sorprenent. Per la seua banda, Kracauer, un dels màxims crítics culturals de l’Alemanya de Weimar, però que va sobreviure al terrabastall, és un autor de culte que cal descobrir o redescobrir. Molt diferents, aquests dos autors, per descomptat. Però tots dos molt interessants. Amb obres molt personals o d’una certa densitat conceptual. Com ens agraden a alguns.
0