Quan es parla de Nicolau Primitiu (1877 – 1971) sempre s’empren paraules com ara “patrici” o “prohom”. Paraules que designen unes figures socials venerables que em sembla que ja han passat a la història. En queden, encara, patricis o prohoms? És a dir, individus de posició social benestant, amb predicament civil, aureola personal i prestigi reconegut més enllà de la seua professió o activitat concreta. No consta. A tot estirar, trobaríem empresaris fabulosament dotats per a les relacions públiques i la imatge, mecenes més aviat delerosos d’obtenir desgravacions fiscals, i poca cosa més. Per bé que tota regla té les seues excepcions, i cal deixar un marge a la sorpresa. Però sembla un fet que hores d’ara, aquestes figures socials són cosa del passat, d’una societat molt jerarquitzada, sense mobilitat social, i escassament democràtica.
Nicolau Primitiu sí que fou, en el seu temps, un veritable prohom i un patrici, a més de patriota en el millor sentit de la paraula, d’amor desinteressat al poble i al país on va nàixer i on va viure. Una figura excepcional, de les que n’hi ha hagut poques. Però sí que n’hi hagué, també al País Valencià, i ara pense en personatges com Francesc Martínez i Martínez (l’avi de Carmelina), Joan Senent Ibanyes, Pere Maria Orts i Bosch, don Joaquín Maldonado Almenar...
Nicolau Primitiu excel·lí en la faceta de prohom. Convé recordar-lo. Ara fa cinquanta anys que va faltar aquest gran bibliòfil, que va aplegar una col·lecció de llibres valuosíssima, de la qual va fer-ne donació la seua vídua, i que ha estat la base de la Biblioteca Valenciana. Només un apassionat de la nostra cultura, que s’ho pogués permetre, podia fer una cosa així. Nicolau Primitiu fou un industrial, creador de l’empresa IMAD dedicada a la fabricació de maquinària agrícola, de sitges metàl·liques, amb instal·lacions al Camí de Montcada de València. El negoci, basat en els molins d’arròs, li venia ja del seu pare. Havia nascut a Sueca.
Però Nicolau Primitiu va fer moltes més coses. Historiador afeccionat, autor d’articles, fullets i llibres, membre del Centre de Cultura Valenciana i altres entitats com Proa, president dues vegades de Lo Rat Penat, creador de l’editorial Sicània als anys cinquanta. Va escriure uns dietaris extremadament interessants, on consignava opinions, fets i situacions, al fil dels dies, entre 1916 i 1968. Per la seua extensió, aquests dietaris son comparables, com ha remarcat Antoni Ferrando, al Calaix de sastre del baró de Maldà. Uns escrits que son una valuosa font d’informació tant sobre la vida valenciana i les èpoques convulses que li tocà viure -singularment la guerra civil- com sobre la seua pròpia personalitat. Fins ara se n’han publicat dos volums: Dietaris 1936 (Biblioteca Valenciana, 2010) i Dietaris 1937 (Biblioteca Valenciana, 2020), a cura d’Emili Casanova i Josep Daniel Climent, i encara en resta pendent, de l’època de la guerra, un altre corresponent a 1938 i 1939. Per la seua banda, Alaitz Zalbidea Berenguer ha dedicat un estudi a l’escriptura dietarística del nostre autor: Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Memòria privada i consciència valencianista (PUV, 2019), que inclou textos esparsos corresponents als dietaris de 1932-1935 i posteriors, fins i tot tan tardans com les notes dels anys 50 i 60.
Personalment era una persona moderada, de dretes, conservador, que va assistir espantat a la guerra civil i la revolució, amb la seqüela de crims i destruccions. Ell s’afanyà a mitigar-ne els danys en la mesura del possible i a salvar tot el que pogué del patrimoni escrit i artístic valencià, de vegades assumint riscos, unes vivències dramàtiques reflectides als dietaris de guerra.
Nicolau Primitiu defensà sempre la màxima projecció del valencià, l’ensenyament de la llengua, i un valencianisme tan ambiciós com sui generis. De vegades els seus criteris quant a la llengua eren sorprenents, una barreja d’arcaismes, cultismes i vulgarismes. L’obra històrica més ambiciosa, Los ibero-sicanos, en castellà, era un exemple d’història ficció bastant fantasiosa. L’erudició sense mètode marcà diverses generacions de valencianistes benintencionats com ell, que restaren superats davant les exigències d’una cultura moderna, que per força havia de ser rigorosa i de base científica. Participà, de tota manera, de l’acord de les Normes de Castelló el 1932 i mirà de trobar solucions imaginatives a la “qüestió de noms”, amb la proposta de Bacàvia i bacavès per a designar les terres de llengua catalana i per a la llengua mateixa.
Moderat i de dretes, he dit que era. Persona amb ambició literària i inquietuds culturals, capaç d’omplir buits i d’oferir plataformes com l’editorial i la revista Sicània a les restes del naufragi del valencianisme, que vegetava amb penes i treballs als anys quaranta i cinquanta sota la fèrula de la dictadura. En la seua pròpia família havia conegut, en directe, els efectes dels desastres de la guerra. El seu germà Eliseu Gómez Serrano, diputat d’Izquierda Republicana a Alacant, fou afusellat pels franquistes el 1939. Era una persona honorable i respectada, regidor d’Alacant i director de l’Escola de Magisteri, que es negà a fugir, quan Alacant fou capturada per les tropes feixistes italianes, perquè “no havia comès cap delicte”. I un altre germà, per part de pare, fou Emili Gómez Nadal -un dels intel·lectuals més destacats i més interessants del valencianisme- , que passà el 1939 a un exili, a França, del qual ja no tornaria mai. Emili Gómez Nadal (1907-1993) fou promotor de l’Agrupació Valencianista Republicana i d’Acció Cultural Valenciana, col·laborador de Nueva Cultura i durant molts anys membre del Partit Comunista.
Nicolau Primitiu visqué una llarga existència, a cavall entre els segles XIX i XX. La guerra civil marcà un punt i a banda. Abans de la contesa es mostrava abrandat en el seu valencianisme, com es pot veure al discurs Renaixença i romanticisme (Edicions Acció, València, 1935), pronunciant en la sessió d’obertura de curs 1934-35 de Lo Rat Penat, on hi abunden les referències a la Pàtria, l’Ànima Nacional, la Renaixença Nacional, La Nació, la Llar Pairal, amb una idea insistent: “A la Renaixença política deu precedir la de la cultura”. La relació entre valencianisme cultural i polític sempre ha estat complicada. Nicolau Primitiu es va abocar al valencianisme cultural, i defensava un apoliticisme o apartidisme valencianista molt difícil en una època amerada de política. Fou un gran seguidor de Carles Salvador, a qui rebé com a nou membre del Centre de Cultura Valenciana en gener del 1936 i protegí després tant com pogué. Després de la guerra s’imposà la cautela, la prudència. Sicània -editorial i revista- tenia un aire vagament anacrònic, i predicava un regionalisme historicista més aviat innocu. I tanmateix va partir prohibicions i una vigilància estricta de la censura, tan inepta com oprobiosa. El patriotisme valencianista de Nicolau Primitiu es mantenia incòlume, adaptat a les circumstàncies.
El seu lema -l’ex libris de la seua important biblioteca- és la fórmula que encapçala aquestes línies: “Treballar, persistir, esperar”. És del tot eloqüent, i el va honorar al llarg de la seua vida. Encara és vigent, tot i que a partir dels anys seixanta del segle XX ja no “esperem”. Vingueren unes generacions que pensaren que ja era l’hora de fer, de construir, d’aclarir idees de manera definitiva. El País que “ja anem fent” que cantava Raimon. Mal que els pese a alguns -els hereus de “Felip l’Incendiari”, per dir-ho amb paraules de Nicolau Primitiu, un home generós i benintencionat, que cal reconèixer i homenatjar. Les seues restes reposen al cementeri de Massarrojos. Potser seria hora de dignificar el lloc on jau un dels nostres patricis i prohoms que va estimar sense límits la seua terra i el seu poble.
0