València es mereix una novel·la

Si vols escriure una novel·la, doncs seu i escriu-la, li va dir Gabriel García Márquez al seu nét mexicà Mateo García Elizondo. Que finalment, després de molts dubtes i consultes, la va escriure. I se suposa que amb èxit, car la publica a una editorial exigent com Anagrama (Una cita con la Lady). Anagrama és La Meca dels escriptors llatinoamericans...  Li ho explicava, a La Vanguardia (28 d’agost), a Victor-M. Amela, periodista oriünd del Forcall, per cert. Valencià dels Ports, per tant, i també novel·lista. Sembla senzill, un consell infal·lible (“no hi ha altra”), però tot fa pensar que no és exactament així. Escriure una novel·la -una bona novel·la, perquè d’això parlem- és una cosa molt complicada. Cal un pols molt ferm, una sensibilitat exacerbada, uns sentits esmolats, i una bona dosi de cultura literària -per a no fer massa atzagaiades. Condensar en una història l’experiència humana -o alguns aspectes, tampoc cal ser desmesurats- amb credibilitat, il·luminar-ne racons de penombra, crear la tensió necessària per arrossegar el lector, no és poca cosa. 

No és gens fàcil escriure una novel·la amb cara i ulls, que s’aguante i d’un nivell de qualitat acceptable, l’única cosa que pot justificar una temptativa d’aquesta ambició. Una novel·la ha de ser molt bona, o no val la pena, com deia amb raó Josep Pla.

Però, evidentment, tot això és indicatiu i bastant subjectiu... Hi ha “novel·les” de moltes menes. Ara com ara abunden -en la novel·lística catalana, si més no- les de tipus generacional, relacionades sovint amb crisis d’identitat personal -al voltant de la quarantena, un clàssic- o de gènere. Embolics familiars, de desamors, de relacions, sobre el sentit de la vida. La típica història, avui, seria sobre una parella de dones lesbianes en la qual una vol tindre un fill -pel procediment que siga- i l’altra no. Un drama. O sobre les parelles que es fan i es desfan. O sobre la complexa relació amb la mare i l’absència del pare. En fi. També hi ha novel·les amb rerefons històrics diversos, situades a la guerra dels Balcans per exemple, que tracten d’abordar les tragèdies contemporànies, per commoure -en el millor sentit de la paraula- el lector. O situades en qualsevol replec del convuls segle XX. O fins i tot que s’endinsen de manera convincent en les perplexitats del segle actual. Qui sap retratar amb credibilitat una època i fer parlar uns personatges històrics amb versemblança, i explica una bona història, a mi m’admira. O bé novel·les de nissaga familiar, de mares que van patir molt i que mantenen un diàleg difícil amb filles que han viscut altres experiències. Novel·les de superació. 

Per descomptat, la novel·la històrica -en les seues variants- ha viscut i potser viu encara una època d’esplendor. Aquest gènere abocat al passat tenia futur, com demostren els èxits d’un Albert Sánchez Piñol o un Martí Gironell. O la destresa d’un Joan Olivares i un Ferran Garcia-Oliver, entre molts altres. La novel·la negra, per la seua banda, que segons alguns és el realisme social dels nostres dies, fa el seu fet, tot i que potser ha perdut una miqueta el ritme tan viu que hi va marcar al seu dia un mestre del gènere com Ferran Torrent -que per descomptat, com a gran escriptor que és, va transcendir el gènere.... Per bé que Xavier Aliaga, Juli Alandes o Joan Carles Ventura, i altres més, han fet aportacions considerables. També hi ha moltes novel·les -bé, no tantes- que es poden adscriure al títol barojià “joventut, egolatria”, encara que els seus autors ja no serien tan joves. Arguments alambinats que amb prou feines dissimulen la voluntat d’auto-indagació personal i intransferible, pretextos per a parlar del tema que més coneixen, que són ells mateixos. El jo i la seua circumstància. Hi ha qui no en coneix cap altre, amb una certa qualificació. Però és cert que de vegades retraten amb profunditat una psicologia individual i suggereixen reflexions o aporten descripcions detallades d’espais físics, ambients i mentalitats, cosa que no deixa de ser interessant.

Fa falta molta experiència de la vida o bé una sensibilitat fora del comú o una imaginació aclaparadora o un doll infinit de lectures per a escriure bones històries. Tot plegat és una mica misteriós, una alquímia que no deixa de sorprendre, quan s’encerta. I cal dir que a més de les variants apuntades hi ha també novel·les d’un tipus excèntric -en el sentit de singular i fora de circuit- com les d’Anna Moner, on no hi falten cadàvers, verins, i la figura del metge poc recomanable, en la línia tirant a “gòtica” que li agrada, on se sent còmoda i excel·leix. És clar que hi ha, encara, moltes més possibilitats: la novel·la és la pura variació, el canvi i la renovació permanents, la sorpresa, l’enganya-l’ull.

El que personalment trobe a faltar -si cal dir-ho tot- són novel·les corals que penetren sota l’escorça de la societat, la que tenim més a prop d’entrada. Que ben bé podria servir -per què no?- com a exemple o metàfora -prototip recognoscible- de moltes altres, de la humanitat actual en definitiva, de les seues passions i dilemes, de la seua bogeria i deliri, de les seues ambicions i frustracions, a partir d’un gran retaule de personatges més o menys arquetípics, tot adobat amb els recursos literaris del cas. Amb l’enginy i la hipotètica genialitat i sentit de l’humor (sempre mostra d’intel·ligència) del bon narrador. D’un Martorell rediviu, podríem dir. Qui s’hi anima?

No en faltaran històries ni personatges, per poc que hi pensem o evoquem fets, episodis i individus diversos, que han desfilat i desfilen pel teatre a cel obert que és la València de les darreres dècades, posem per cas. València es mereix una novel·la. Una “bona” novel·la. Hi ha hagut intents, fins i tot reeixits i memorables, però parcials, sectorials, o inicials. Crec que em faig entendre. I qui diu València diu el conjunt d’una societat, d’un país, amb ramificacions de tota mena. Ara bé, la ciutat com a escenari compacte i interrelacionat, amb la dosi que li és pròpia de complexitat -com a “totalitat concreta”- ha estat històricament el lloc clàssic i escaient d’aquest tipus de temptatives. Dublín, Berlín, París, Londres, Barcelona, Nova York, Viena, en serien exemples que venen de seguida a la ment.

La multitud bigarrada d’històries i personatges que podrien donar joc, per cert, no defraudaria. La fi abrupta d’un banc de tota la vida que afectà greument el patrimoni de la burgesia tradicional. La davallada de les grans famílies. El constructor i figura molt coneguda de la ciutat, que contractà un sicari. L’individu d’idees extravagants que es trobà al capdavant d’una institució cultural molt important sense saber perquè ni per a què hi havia aterrat. El notari representatiu de la societat civil que acabà complicat en un fosc negoci immobiliari. Els cadells d’una certa burgesia patrícia que es dedicaven al patrocini de les arts, i sobretot al propi. El president de corporació provincial que venia pisos amb avantatge i descobrí, cap al final, una tirada insòlita vers un país centre-americà. Figures proteiques de la política i el negoci, que passaren de l’extrema esquerra a la dreta pura i dura, amb escala en la socialdemocràcia o no. Saltataulells diversos. El conjunt de personatges que hauria retratat amb delit un Valle Inclán. El presumpte arqueòleg ignorant, militant de l’anticultura. El periodista obscè que es dedicava a atacar sistemàticament una institució cultural seriosa amb l’objectiu ocult d’arribar a ser-ne director i malmetre-la. L’ex regidor socialista en origen que acabà en el localisme més arnat i reaccionari.  L’ex secretària que es va fer finalment amb el museu que era el seu obscur objecte del desig. L’etern aspirant a gestor cultural que passà del partit de Tierno al de Fraga sense deixar de ser un figurant de teatre de l’absurd. Serien tan sols petites mostres... Perquè, què dir de l’alcaldessa del “pitufeo” i la seua corte de los milagros? I dels promotors immobiliaris que eren els reis del mambo i dels PAI? O d’un no ningú amb ínfules com Rus? O del prohom amb finca a Navaixes, on acollia l’emèrit? O de la colla d’ex presidents patibularis? Hi ha on triar i remenar. 

Però em sembla que les històries i els personatges més “ocults”, no tan exposats, no tan obvis, no tan extrems, tindrien més interès. Potser les dimensions més amagades -no els fets cridaners que han eixit tantes vegades a la premsa-, les motivacions i els condicionaments interns i desconeguts dels personatges, el seu rerefons i els entrellats menys visibles de les situacions, és el que tindria realment interès literari. Les realitats humanes, sovint “massa humanes”, el ressorts íntims que apareixen gratant un poc sota la superfície vistent i escandalosa.

D’altra banda, el retaule es podria prolongar molt més, sans rivages, i podria o hauria d’incloure també individus i situacions de tots els pelatges. D’històries poc exemplars, però representatives, n’hi ha en tot l’espectre. A tot arreu. Prou que ho sabem... 

Les històries poc exemplars resulta que són, al capdavall, les històries exemplars. D’una manera de ser i de fer que, tot sumat, compon una realitat multiforme, confusa, inextricable, que l’escriptor, el novel·lista (més que no l’historiador, pel que fa a determinades textures íntimes), pot arribar a desembullar amb la seua tècnica, els seus recursos, la seua imaginació. Amb el seu enginy. Si vol i si pot, és clar. Si s’asseu i es posa a escriure, que deia Gabo...