Amb Carmen Agulló, preocupats per les escoles valencianes

Per aquelles coses de la vida, vaig conèixer a València, mentre jo estudiava el batxillerat, algunes persones que després van influir de manera més que positiva i intensa en la renovació escolar al País Valencià. Anys després, en vaig conèixer més. N'he parlat ací d'algunes, com ara Rosa Serrano i Ferran Zurriaga, i espere poder-ho fer d'algunes altres. Fins i tot vaig parlar sovint, si em vull referir al període anterior, amb Enric Soler i Godes. No em costaria gens de reconstruir en el record un viatge a Castelló de la Plana amb ell, Adolf Pizcueta i Lluís Guarner per visitar don Àngel Sánchez Gozalbo i altres personatges de la Societat Castellonenca de Cultura. Devia ser el 1982 i estaven traslladant biblioteca i arxiu a la Casa Abadia, al costat del Fadrí, el campanar exempt de la Seu, a locals que després van perdre per una decisió que sempre vaig considerar estúpida.  

Feia temps que volia escriure sobre Carme Agulló. Per raons òbvies, m'ha paregut oportú que siga ara, amb les escoles tancades per vacances i amb els enigmes i perills evidents que sobre bona part d'elles, les públiques sobretot, planeja ara, de cara al curs que començarà al setembre.

Carmen Agulló Díaz va nàixer a Xinzo de Limia, a Galícia. El pare era valencià. A Santiago va començar els estudis universitaris, els continuà a la Complutense de Madrid i, el 1978, es traslladà amb el seu company a València, on es llicencià en Psicologia i Pedagogia i es va doctorar en Història de l’Educació. Des d’aleshores ha viscut a la Vall d’Albaida. És professora de Teoria i Història de l’Educació a l'històric Estudi General i compagina la docència al Campus d’Ontinyent amb una molt fèrtil tasca investigadora sobre la història de l’educació de les dones i la història de l’educació valenciana. En particular, sobre l'escola durant la Segona República, un règim molt breu, però que des dels inicis, amb el primer ministre d'Instrucció Pública, Marcel·li Domingo, dedicà recursos econòmics a millorar la condició econòmica i professional del magisteri, a construir escoles i a fer arribar la formació a llocs de l'Estat i franges de població abans completament abandonades. O deixades en mans d'ordes religiosos. Una de les seues recerques darrerament més conegudes fou la participació en el llibre Las maestras de la República (2012), amb Elena Sánchez de Madariaga com a editora intel·lectual, en què es basà un documental dirigit per Pilar Pérez Solano, que el 2014 guanyà un premi Goya.

Va ser per aquell temps que vaig conèixer Carmen Agulló. El 2011, Nel·lo Pellisser i jo, animats per Vicent Pitarch, preparàvem per a la Fundació Carles Salvador, de Benassal, un documental sobre aquell personatge fonamental en la primera part del segle XX valencià. Jo havia intervingut en el guió d'un precedent molt distint i interessant: Carles Salvador. Elogi d'un xiprer (1979), dirigit per Joan Vergara i Alfred Ramos. El més recent s'estrenà el 2012. Es deia Carles Salvador. La llarga vida de les paraules i es pot veure a Youtube.

Fou una experiència magnífica que ens permeté entrevistar antics alumnes del mestre a les escoles de Benassal i Benimaclet i, a mi, conèixer l'equip realitzador, amb Josep Pitarch i altres persones que llavors començaven a treballar en la cinematografia i el documentalisme. Sofia Salvador, la filla apassionada per l'obra del pare, ja havia mort. Tinc la impressió que la pel·lícula li hauria agradat.

Vaig demanar a Carmen Agulló que aparegués parlant sobre la repressió dels mestres al País Valencià a partir del 1939 i el procés de depuració de Carles Salvador, que aconseguí ser absolt per casualitats providencials —diguem-ho així—, a pesar de les seues implicacions més que provades a favor de la República, fins i tot durant la Guerra Civil. Només el discurs antifeixista que llegí a l'Ajuntament de València durant el Segon Congrés d'Escriptors en Defensa de la Cultura, el 1937, podia haver-li costat disgustos considerables. La seua intervenció en el documental fou, com la de la resta de persones entrevistades, rigorosa i clara. Molt didàctica. Arran d'això, vaig comprar i llegir Maestros valencianos bajo el franquismo, escrit per ella i per J. M. Fernández Soria. Ara el repasse una altra vegada. És el fruit d'una investigació ordenada, sistemàtica i, per dir-ho així, implacable. Mostra l'odi i la brutalitat dels depuradors, sectaris o interessats, les seues ignoràncies i les seues pors. La seua capacitat destructora. I, tractant d'alguns expedients rellevants, refà la trajectòria del mateix Carles Salvador, de José Antonio Uribes Moreno, Guillermina Medrano, Antoni Vallet Caudeli i més mestres. Republicans, valencianistes, comunistes, ateus o agnòstics, maçons, socialistes, sindicalistes d'UGT... Algunes d'aquelles persones foren apartades per sempre del magisteri. Unes altres pogueren exiliar-se. El mal que es feu al sistema escolar valencià, espanyol, és incalculable. I en primer lloc, el patí l'alumnat de decennis posteriors.

Poc després del documental sobre Carles Salvador  vaig viure uns pocs anys, massa pocs, a Àustria. Però procurí seguir les publicacions de la professora Agulló i de vegades, a distància, li vaig demanar dades per a algun petit treball de divulgació.

En la seua bibliografia figuren també Mestres valencianes republicanes (2008 i segona edició 2020). En col·laboració amb Andrés Payà Les cooperatives d’ensenyament al País Valencià; amb Pilar Molina, Antonia Maymón. Anarquista, maestra, naturista; amb Vicent Romans 20 mestres del segle XX al País Valencià  i amb Blanca Juan Mestres de mestres. 150 anys de formació de mestres valencianes (2020) .

Tot això no és simple producció historiogràfica, matèria de currículum o d'agència d'avaluació. Té unes implicacions directes sobre la vida de les persones, ja en les primeres edats, quan són alumnes, i al capdavall de la mateixa societat en què estudien i es formen per al futur. El passat abolit, perseguit pel franquisme, serveix per a projectar les polítiques educatives d'avui. A través dels docents.

A Sandra Serrano i Mira, de Saó, Agulló declarava el 2016: “Cal transformar l’escola i la societat: no es pot fer una revolució social si no es transforma l’escola, però tampoc es pot transformar l’escola si no es transforma la societat. Has de renovar dins de l’escola però també t’has d’implicar en moviments de caràcter polític i social per canviar la societat. Això ho tenien molt clar els mestres i les mestres de la República. Després de tot el que va significar la Constitució republicana, em quedaria amb la solidaritat, treballar per fer persones solidàries, crítiques. I el concepte de l’escola activa: una escola en la qual es pot treballar perquè xiquets i xiquetes estiguen actius físicament i mental amb una metodologia diversa. [...] l’escola de la II República no és l’escola de Montessori, de Freinet o de Dewey, sinó que cada mestre treballava de la manera que li resultara més atractiva per a ells i per als seus alumnes.”

I destacava igualment: “Un concepte que en aquell moment no es deia com ara, l’escola inclusiva, sinó l’escola única, entesa com a compensadora de les desigualtats, també és fonamental. Podríem parlar de l’escola laica, l’única etapa de la nostra història en la qual el laïcisme fou la base de l’escola; i també del treball, com una manera d’estar dins de l’escola que no siga a través de la memòria, la repetició, el verbalisme… i el que està ara de moda: els exàmens. En una escola activa, en una escola que es treballa, no cal fer proves ni revàlides ni cal fer selecció, perquè cada alumne es desenvolupa segons les seues capacitats i actituds i és el mestre o la mestra qui ha d’adaptar-s’hi. El centre de l’acció sempre ha de ser el xiquet o la xiqueta.”

I, en aquest context educatiu la llengua del país té una funció primordial. Agulló ho sap bé. Ella parlava gallec al seu país natal. Era galleguista activa i convençuda. En arribar al país del pare, va mirar d'aprendre valencià. Estudiant, però també amb la gent amiga, a través de la comunicació ambiental. Té tota l'autoritat del món per advertir: “Es pensa que reivindicar la llengua i la cultura pròpies és un símbol de localisme, però crec que és tot el contrari: quan tu t’estimes la teua llengua és quan comprens que hi ha altres països, altres llengües, altres cultures i, per tant, les respectes i les comparteixes.”

La premissa és clara: “quan tu t’estimes la teua llengua”. Però, és clar, si preferiries ignorar-la, si et penedeixes públicament de parlar-la, malament. És el que sol passar a les dretes indecoroses que patim. Per dir-ho en paraules de Luis Buñuel, parlant de les espanyoles del seu temps.

El 2016, Carmen Agulló rebé el Premi a la Trajectòria Individual d'Escola Valenciana. Amb aquest motiu fou entrevistada per a Saó, InfoUniversitat, Territori Educatiu i altres periòdics. Cal ara mateix, i caldrà en un futur immediat, rellegir les seues declaracions, reflexionar-hi. Són la millor vacuna per a resistir els temps que s'acosten. Que ja estan ací. A partir del setembre vinent.