Amb Enric Ferrer Solivares, a Gandia

En el número de febrer passat, Saó publica una entrevista plena d'interès que el filòleg Rafael Roca va fer a Enric Ferrer Solivares a Gandia, la seua ciutat. Malgrat que porta quaranta-set anys de constant aparició —vora mig segle de constància en un terreny tan ple de defuncions precipitades i d'abandonaments per tancament de negoci—, la revista no és tan coneguda com caldria. És una autèntica llàstima, però aquest desconeixement és un signe dramàtic de la situació lingüística i cultural del país. I també, si m'ho permeten dir-ho, de l'estat intel·lectual del catolicisme valencià, començant per les jerarquies, per no parlar de l'estat intel·lectual de la gent que segueix altres religions, de les persones agnòstiques i de les atees. Bé: del nivell intel·lectual de la ciutadania en general, començant per un servidor.

En qualsevol cas, recomane la lectura de les declaracions que poc abans de Nadal va fer Ferrer Solivares i que Rafael Roca va recollir fidelment. Segur que en trauran profit.

Ja fa més de cinquanta anys. Va ser en unes Pasqües, no sé si del 1965 o de l'any següent, que el meu curs de batxillerat va fer una excursió en autobús a Navarra i la Rioja —llavors simplement la província de Logronyo. Era un curs per a mi com de rellogat, perquè després d'un any sabàtic però no perdut, en què vaig estar fora del vell casalot del carrer de Carnissers, de València, no hi coneixia pràcticament ningú ni vaig fer amistats per al futur. Férem parades, entre altres llocs, a Saragossa i Pamplona, on dormírem en col·legis de l'orde, on les vacances havien deixat lliures enormes dormitoris, inhòspits, dels internats.

Visitàrem també la meravella arquitectònica de l'antic monestir benedictí d'Iratxe conegut des del segle VIII, als peus del Montejurra, muntanya sagrada del carlisme. Era centre de formació de futurs sacerdots escolapis des del 1885 i deixà de ser-ho el 1984 —entre 1937 i 1939 fou camp de concentració franquista. Ara, a banda les visites turístiques, hi venen vi, de les vinyes properes.

Des d'Estella o des de Pamplona, Juan Zanón i jo ens separàrem del grup i anàrem en autobús a Albelda d'Iregua, on els seminaristes de l'orde continuaven els estudis fins a l'ordenació. Zanón volia visitar el seu germà, que hi estudiava, i, coneixent les meues tendències, presentar-me un petit nucli valencianista. En aquell temps, durant un període algunes persones tenien l'expectativa de veure'm formant part del tonsurats seguidors de sant Josep de Calassanç. Això explica, en part, la meua fugida durant el curs. Potser la visita a aquell grup era una manera d'estimular-me a repensar-m'ho, veient que no tot era tan monolític com des de fora es podia imaginar. En qualsevol cas, allí vaig conèixer Vicent Torrent, Eduard Tormo i Enric Ferrer. Torrent se n'eixeria després i feu una magnífica carrera com a musicòleg especialitzat en el folklore valencià i com a membre d'Al Tall. Tormo se n'isqué igualment i li vaig perdre la pista. Enric Ferrer, com José Luis Zanón, mantingueren els seus propòsits vocacionals i són sacerdots. Probablement in aeternum, com deia, crec, el ritual de l'ordenació al presbiterat. L'un a la Malva-rosa, l'altre a Gandia. Sens dubte han viscut, i en part patit, els efectes de molts canvis de tot tipus, entre antics companys de les seues promocions —o les anteriors i posteriors—, de l'alumnat i de la societat en què treballen. Exclaustracions, radicalitzacions rigoristes o derivacions a la laxitud en el compliment de les regles... No en sé pràcticament res, però són fenòmens de gran interès, per a creients i no creients, ja que d'una manera o altra ens afecten a tots.

En qualsevol cas, Enric Ferrer mai no ha abandonat tampoc aquella fidelitat a la llengua del país amb què s'havia compromès de jove. I, gràcies probablement a la seua labor i la d'altres com ell, l'ús del valencià s'ha fet normal i general als col·legis locals.

Amb Ferrer vaig mantenir una relació més o menys contínua des d'aquella primera trobada. Ens escriguérem algun temps i després ens hem vist de tant en tant. Jo sabia, i posteriorment ho he pogut veure amb detall a través de cartes conservades a Sueca, que també tenia contacte amb Joan Fuster i que els tres seminaristes escolapis el visitaven alguna vegada. De fet, el seu article «Joan Fuster, un il·lustrat del segle xx», juntament amb algun escrit d'Antoni Seva, foren els primers textos que relacionaren l'escriptor valencià amb la il·lustre tradició del Segle de les Llums. Després, la referència estigué a l'abast de qualsevol fortuna. Sense citar les fonts, és clar. Aquell article revelador aparegué el febrer de 1972, a Serra d’Or. Abans, la revista havia premiat el ja sacerdot escolapi, ordenat el 1969, en la mateixa convocatòria per a escriptors joves, per un text igualment innovador, que aparegué el 1971: «La condició de l’escriptor valencià». Havia quedat inèdit, al seu calaix de seminarista, un estudi sobre llengües minoritàries, com es deia llavors, que alguns llegírem amb molt d'interès.

Aquestes formulacions són sempre massa sumàries i taxatives, però si jo hagués de definir el caràcter —visible— d'Enric Ferrer, empraria quatre termes en el sentit més positiu i elogiós: laboriositat ordenada, discreció, optimisme i serenitat. No puc ara justificar extensament per què els elegiria, entre d'altres, i em detindré en un sol moment a què vaig assistir.

Fou quan el 1974 es va veure en la necessitat de crear el Centre Carles Salvador, per tal de projectar cap al futur la llavor creada durant el franquisme a Lo Rat Penat pel vell mestre, amb Enric Matalí, Soler Godes, Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor i altres. L'entitat creada per Llombart s'havia situat en ple secessionisme lingüístic i un dels professors més joves i autoritzats, Ferrer Solivares, va decidir anar-se'n amb alguns professors i crear una nova institució. En un clima d'histèria, que encara s'agreujaria fins al paroxisme els anys següents, ell va veure amb claredat que l'important era mantenir el projecte com Carles Salvador l'havia concebut i fer-lo més eficaç. La col·laboració dels fills del fundador dels cursos —Carles i Sofia—, hi fou decisiva. Com que el Centre s'instal·là als locals on jo treballava, començàrem a veure'ns sovint, Ferrer i jo. En un documental de la Fundació Carles Salvador —Carles Salvador. La llarga vida de les paraules (2011)—, dirigit per Josep Pitarch amb guió de Nel·lo Pellisser i meu, Ferrer explicava aquella peripècia. El 1978, ell formà part de la primera junta directiva d'Acció Cultural del País Valencià, amb Fuster, Adolf Pizcueta, Giner Perepérez, Josep Fos i d'altres.  Després, ens hem trobat menys vegades, sempre amb la cordialitat intacta retrobada: en una jornada sobre Gonçal Castelló, un homenatge pòstum a Josep Iborra, la presentació d'un llibre de Fuster que es publicà en una col·lecció dirigida per Agustí Colomer, dintre de l'editorial Denes...

A banda d'aquestes iniciatives, que m'eren més conegudes, Ferrer ha desplegat una activitat admirable en diversos àmbits. Tan poc coneguda com les altres. Ací en done una notícia resumida.

N'hi ha una de gran rellevància, però que en alguna mesura ha quedat circumscrita a límits que caldria trencar. Un dels grans problemes culturals del País Valencià és, precisament, la desconnexió entre les institucions que es dediquen a la cultura, cadascuna a la seua comarca. Existeix algun organisme de coordinació, però sens dubte no té els mitjans de tota mena imprescindibles. En conseqüència, es perden esforços, diners, paciència i oportunitats d'intercanvi d'experiències. I no ja entre els gestors dels organismes, sinó de cara al gran públic. A la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell desplega des del 1984 una activitat de gran abast, a través de publicacions, beques, premis o exposicions. Durant molts anys, Enric Ferrer ha estat conseller del CEIC i director del seu anuari Revista de la Safor. Ferrer és un bon gestor, honest i ordenat, qualitats poc fàcils de trobar. A més, la seua vida ordenada, sense les obligacions del pare de família —magnífic— que hauria pogut ser, li permet un rendiment que altres, de les mateixes condicions, potser no podrien donar.

Si havia començat amb els articles sobre Fuster, el 1981, Ferrer publicà Literatura i societat. País Valencià, segle xx, un estudi utilíssim que caldria haver reeditat, posat al dia. Utilíssim i clar, perquè no té els enfarfegaments típics de l'escriptura acadèmica i és una bona mostra de la claredat mental que regeix els treballs de l'autor. En aquest ordre de coses, ha publicat també Antologia d’escriptors de la Safor, amb Joan Pellicer (1986), i s'ha ocupat de l'edició, amb estudis previs, de la Tragèdia de Caldesa, de Joan Roís de Corella, (1997); 77 mirades a un mateix paisatge, de Joan M. Monjo (2007), un escriptor que morí massa jove i hauria fet una gran carrera; “Déu entre les coses”. Antologia de poesia religiosa, de Vicent Andrés Estellés (2009) i Tast d’eternitat, de Joan Valls i Jordà (2012). Sobre l'obra religiosa del poeta de Burjassot ha publicat també l'assaig “Més alta la vida s’endevina” (2012).

I hi ha, encara, l'activitat com a professor en diversos col·legis escolapis i les responsabilitat en la direcció de centres i comunitats. A això s'ha sumat l'estudi de la història de l'orde. Al final del batxillerat, vaig ser alumne del pare Calassanç Bau, que sabia i explicava molt bé llatí i cultura clàssica romana, fins i tot en qüestions que altres capellans potser haurien eludit, i havia estudiat la vida de sant Josep de Calassanç i no sé si la de la institució creada per ell —féiem classe en un lloc recòndit on havien mantingut reclòs l'escolapi i poeta romàntic Joan Arolas (1805-1849), emboirat amb deliris de poesia eròtica. Ferrer Solivares ha ampliat a fons aquelles recerques i les ha sistematitzades. En 1992, a Roma, va publicar una història de l’Escola Pia, recentment completada fins al 2015 i s'ha ocupat de temes relacionats amb això en nombrosos articles.

Des del 1995 resideix a Gandia, on col·labora, entre altres activitats, en publicacions religioses i culturals. Ha publicat, en una obra col·lectiva, el treball «El fet religiós a Gandia (1923-2023)». Col·labora en l’animació religiosa i cultural de l’ermita de Santa Anna, una fundació del gran valencianista escolapi Vicent Faus, mort el 2010 als setanta-tres anys. Actualment prepara una història de l’Escola Pia de la seua ciutat, en el període 1807–2022.

La seua intensa i ordenada activitat, que jo envege i admire, encara li permet publicar cada setmana a Levante-EMV un article en les pàgines de la Safor. Són textos clars, lluminosos, amb un punt líric i una gran capacitat comunicativa. No sé si els redacta per reposar de tasques més pesades o pel simple fet d'escriure per plaer, amb plena llibertat per elegir un tema i deixar-ne un altre. Sé, això sí, que són papers absolutament recomanables. Des que vaig saber que existien, els busque cada diumenge per l'arbre de vegades intricat de la versió electrònica del periòdic. En la impresa, no els trobaria si no anava a la Safor. I no m'és fàcil anar-hi. Si ho fos, aprofitaria per passejar amb l'autor i sentir-lo explicar, amb la saviesa i la curiositat que el caracteritzen, els canvis que experimenta la ciutat, juntament amb tot allò que la identifica des de fa segles i encara perdura.