D’estadi 5 estreles a esquelet abandonat: així es va gestar la pilota urbanística que manté el València CF a prop de la fallida

Any 2004. El València CF venia de disputar dues finals de la Champions League, de guanyar dues lligues, una Europa League i la Supercopa d’Europa. Tot en quatre anys. Així doncs, va ser designat millor club del món per la Federació Internacional d’Història i Estadística.

Va ser el moment àlgid, l’època daurada més recent d’un club en què es va desfermar una guerra per fer-se amb el control accionarial amb l’expresident Paco Roig i el constructor Juan Soler com a protagonistes. Paradoxalment, també va ser l’inici del declivi econòmic de l’entitat.

Segons expliquen alguns dels protagonistes consultats per elDiario.es que van viure de prop tot aquell procés i que prefereixen mantindre’s en l’anonimat, “les autoritats polítiques del PP no volien de cap manera que Roig es fera de nou amb la presidència i així li ho van fer saber, de manera que va acabar venent el seu paquet d’accions a Soler”.

A l’octubre del 2004, Soler es fa amb el 70% de les accions del club i assumeix la presidència en lloc de Jaume Ortí. “L’alcaldessa de València llavors, Rita Barberá, que va estar present en les dues finals de Champions, estava obstinada que la ciutat acollira algun dia una final d’aquesta competició, la més important del món del futbol, però faltava allò fonamental: un estadi de cinc estreles que complira tots els requisits”.

El nou president del València CF va pactar aqueix mateix any (2004) amb la Generalitat Valenciana de Francisco Camps i l’Ajuntament de Barberá una operació urbanística amb l’objectiu de requalificar el vell Mestalla per construir habitatges en el seu lloc. Amb la venda del coliseu es finançaria la construcció d’un nou estadi i es liquidaria gran part del deute que acumulava el club, uns 130 milions d’euros en aquell moment.

“L’Ajuntament tenia la parcel·la de l’avinguda de les Corts Valencianes, representada gràficament en el pla general com a sòl de servei públic esportiu, reservada per a construir un estadi olímpic, ja que la ciutat el 1991 va presentar la seua candidatura per a acollir els Jocs Olímpics del Mediterrani, la seu dels quals en aquella edició va ser finalment Atenes; per això la parcel·la va quedar sense ús fins que es va idear l’operació del nou Mestalla”, expliquen les mateixes fonts.

De fet, recorden que inicialment es va subscriure un protocol d’intencions entre el club, la Generalitat i l’Ajuntament pel qual es mantenia la titularitat pública del sòl del nou estadi: “La idea era crear una societat mixta entre les administracions i el club segons la qual l’Ajuntament posava el sòl, el club finançava les obres de l’estadi i estava per veure l’aportació del Consell.

D’aquesta manera, el València CF disposava del recinte i dels recursos que generara, però totes dues administracions podien utilitzar-lo també per als esdeveniments que s’acordara, sempre que no interferiren en les competicions esportives“. Aquesta operació també incloïa la requalificació del vell Mestalla per a poder finançar les obres del nou estadi, però amb menys edificabilitat de la que finalment es va donar al club.

Però Soler no ho va veure clar. Volia que el club es fera amb la propietat dels terrenys públics de l’avinguda de les Corts Valencianes per tindre tots els drets sobre el nou estadi i no perdre patrimoni, per la qual cosa es va acordar la fórmula de la permuta per la qual l’Ajuntament va canviar la seua parcel·la valorada en 45 milions d’euros per 33 més que el club havia d’anar comprant en diferents punts de la ciutat i per 20 milions d’euros a abonar a la corporació municipal.

Barberá tampoc va veure aquesta opció amb mals ulls: l’Ajuntament treia rendibilitat d’uns terrenys que inicialment anava a cedir i, segons el conveni signat el 2005, s’obligava el València CF a incloure una pista d’atletisme en l’estadi i a cedir-ne l’ús per poder acollir competicions esportives internacionals de primer nivell. En aquell conveni també es va incloure l’obligatorietat de construir al costat del nou estadi un poliesportiu per al barri de Benicalap.

“Segurament, si s’haguera mantingut la fórmula de la societat mixta l’estadi ja estaria acabat; el València CF s’hauria estalviat quasi 50 milions d’euros, de fet, encara li queden 10 milions d’euros a pagar dels 20 amb què havia de compensar l’Ajuntament per l’adquisició de la parcel·la”, asseguren les fonts consultades.

Juntament amb la permuta, s’aprova una requalificació urbanística molt avantatjosa per al club amb l’objectiu que el València CF poguera construir l’anhelat estadi de cinc estreles i sanejar els comptes: “L’edificabilitat real del vell Mestalla era d’uns 33.000 metres quadrats, però es va plantejar com una unitat d’execució i es van agafar uns quants carrers de l’entorn per augmentar els coeficients, de manera que finalment van eixir els 75.000 metres per a habitatges i altres 40.000 metres quadrats d’ús terciari”.

Així doncs, malgrat l’oposició dels grups municipals del PSPV i Esquerra Unida, que consideraven que l’acord lesionava els interessos generals de la ciutat, la pilota va tirar avant amb la majoria absoluta del PP.

Tot estava disposat i, després d’un espectacular acte de presentació de la maqueta de l’estadi en el qual no van faltar Camps i Barberá i que va tindre lloc al novembre de 2006 a la Ciutat de les Ciències, les obres es van encetar l’1 d’agost de 2007 sense que s’hagueren venut les parcel·les del vell Mestalla, malgrat que en aquells dies el mateix Soler va parlar d’ofertes de fins a 400 milions d’euros.

L’espera d’una oferta encara més gran va passar factura amb la irrupció de la crisi immobiliària que va ser el colp de gràcia a la pilota urbanística. El 25 de febrer de 2009, any en què havien d’acabar les faenes, les màquines van deixar de treballar en el nou estadi amb Vicente Soriano com a president del club i, des de llavors, cap dirigent (Llorente, Amadeo Salvo i el magnat Peter Lim) ha aconseguit reiniciar les faenes.

I això, malgrat que el 2012 es van millorar les condicions urbanístiques de l’operació amb la introducció de sòl terciari en la parcel·la de les Corts Valencianes per mitjà de l’actuació territorial estratègica (ATE) aprovada per la Generalitat en 2015, amb l’objectiu d’impulsar definitivament l’assoliment del projecte.

El document urbanístic estableix que el nou Mestalla ha d’estar acabat al maig del 2021, un termini ja per si mateix quasi impossible de complir, i el vell Mestalla derrocat com a data límit el 2023, ja que entre aquest any i el 2025 han d’estar executats els edificis d’habitatges en la parcel·la de l’avinguda d’Aragó. Si no és així, el València CF podria perdre gran part de l’edificabilitat aprovada, cosa que en complicaria enormement la viabilitat.

El club estima actualment en 100 milions d’euros aproximadament el valor de les parcel·les del vell Mestalla, però calcula que en necessitaria uns 150 per a acabar el coliseu de les Corts Valencianes, en què ja hi ha quasi 100 milions invertits.

Fa poc, el president del València CF, Anil Murthy, va visitar l’Ajuntament, on va ser rebut per l’alcalde Joan Ribó i per la vicealcaldessa Sandra Gómez. Murthy va sol·licitar una pròrroga de l’ATE l’última fita de la qual acaba el 2025, moment en què haurien d’estar construïdes les torres d’habitatges en el sòl del vell Mestalla, fins al 2030. I ho va demanar sense presentar cap mena de projecte o document que faça pensar que hi ha un compromís vertader per a acabar el coliseu de l’avinguda de les Corts Valencianes.

Una setmana després de la trobada, l’Ajuntament no ha rebut notícies del club xe. Ribó insisteix que vol fets i compromisos ferms abans de parlar de qualsevol pròrroga. El temps corre en contra de l’entitat, encara que al seu màxim accionista sembla no preocupar-lo massa.