Emili Tortosa: eficàcia, honestedat

Em diu Vicent Palacios, amic i col·laborador d'ell durant molts anys, que ha mort fa unes hores Emili Tortosa (nascut a Alzira el 1941), que fou director de Bancaixa (1989-1998) en la millor època de l'entitat i membre del consell d'administració del Banc de València, quan aquest, a partir del 1994, es recuperà d'un sucursalisme onerós, en vincular-se a la caixa d'estalvis. És una notícia dolorosa, perquè amb ell se'n va un gran esforç personal de servei a la societat valenciana, a la societat en general, a les persones, exercit des de l'eficàcia professional i sobre la base d'una honestedat moral incontrovertible.

Dos llibres serveixen ara per reconstruir la seua trajectòria humana i per donar-nos una visió nítida i perspicaç, des de dins, de la tragèdia col·lectiva que va suposar la desaparició dels grans organismes financers d'origen valencià: el d'Adolf Beltran titulat Emili Tortosa: converses amb un directiu compromés, editat fa anys per Tàndem, i un altre, escrit pel mateix personatge ara desaparegut: Fulgor y muerte de las Cajas de Ahorros (València, 2015, Publicacions de la Universitat de València). 

Repassar en aquest moment les pàgines d'aquests dos testimonis potser serà, per a qui no haja conegut Emili Tortosa, la millor manera de copsar la importància de la seua obra, frustrada per determinades maniobres polítiques del Partit Popular encapçalat per Eduardo Zaplana, que conduirien a l'acabament d'aquelles entitats valencianes. La seua trajectòria va ser la d'un home nascut en una família sense molt recursos, que començà a treballar molt d'hora, com a botones de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València i que va acabar dirigint l'entitat, després Bancaixa, sense per això haver perdut pel camí els valors que l'havien inspirat des dels inicis. De la mateixa manera, va desenvolupar una cursa de superació intel·lectual i formativa, des d'un institut de formació professional a les aules universitàries, en què es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Comercials. La seua intervenció i la marxa de la creació de la Fundació Ètnor, per a l'ètica en els negocis i de les organitzacions, en què fou el primer president, fou decisiva. Estigué també al capdavant d'altres organismes. 

El seu pas per l'entitat d'estalvis representà un canvi substancial, entre altres aspectes, en la conversió de l'antiga obra social, concebuda con una institució tradicional de beneficència, en una Obra Social i Cultural que convertí  en motor fonamental i innovador per a la vida de la cultura en tota la seua àrea d'actuació. Emili Tortosa intervingué activament perquè es produïra un canvi d'orientació tan positiu. Es feren polítiques de promoció i mecenatge d'artistes valencians, de grans exposicions atractives per a un públic molt ampli i d'edicions institucionals sobre arquitectura, geografia o cultura valencianes, que arribaren també a molta gent, es creà una magnífica col·lecció d'obra gràfica de Picasso, es va subvencionar revistes i edicions en valencià, el Centre Cultural de Bancaixa organitzà un fòrum de debats pel qual van passar Gorbatxov, Margaret Tatcher, Juan Goytisolo, Manuel Vázquez Montalbán, Ernesto Cardenal, Luis García Berlanga o Ernest Lluch, entre molts altres. Gran aficionat al cinema, féu que el Centre acollira també activitats relacionades amb la quinzena de realitzadors de Cannes. I, finalment, cal anotar també entre els seus mèrits el fet que Bancaixa va afavorir un tomb transcendental en un esport en decadència i minoritari, el joc de pilota valenciana.  

Dit així, en un recompte apressat, sembla un argument de pel·lícula o un tòpic inspirat en alguna. I no: és un resum, necessàriament simplificat, d'una trajectòria exemplar, dinàmica, de qui va construint el propi camí, sense deure res a una base material heretada, i va obrint-lo amb treball i imaginació, sense grans gestos, amb humilitat en les formes i amb dignitat en els procediments, a pesar dels obstacles. En el seu cas, els obstacles acabaren imposant-se i esborraren les vies obertes per ell, per a uns altres, per al futur. 

En les converses amb Adolf Beltran, vivíssimes, apareix una multitud de detalls que proporcionen color i carn a la narració de les seues vivències. Són fets, a més dels ja esmentats, que formen part en molts casos d'una part fonamental en la història valenciana contemporània. Com ara les llibreries que cap al final del franquisme aparegueren ací i allà (a València, a Alacant, a Cullera, a Xàtiva, a Alzira —en el cas d'Emili Tortosa— o a Castelló de la Plana, per exemple), com a motors de primer ordre en la renovació cultural del nostre panorama. O el cooperativisme, orientat pel catolicisme social i en part inspirat pel model basc nascut a Mondragon, que entre altres fruits importants donà l'existència d'escoles valencianes capdavanteres, com ara la Nostra Escola Comarcal, nascuda el 1973 amb la seua participació. O la creació de la revista Saó, a qui ell posà nom, l'editorial Bromera o els Premis Ciutat d'Alzira.  

Totes aquestes indicacions serveixen per a identificar, sense possibilitat d'error, un altre dels trets fonamentals en la personalitat d'Emili Tortosa, al costat de la seua obra en entitats financeres de capçalera: el compromís amb el país, és a dir amb la llengua arraconada i rescatada, amb la valencianitat viscuda amb una declarada aspiració a la plena normalitat civil i cultural. 

Com a simple ciutadà que compartia moltes de les seues idees, pensant en tot el que va fer Emili Tortosa i en allò que després destruïren, tinc la certesa que seran moltes les persones que guardaran sempre un record agraït i ben cordial a aquest ciutadà memorable, que tenia com a motiu d'orgull haver estat nomenat fill adoptiu de València i, abans, haver rebut la insígnia d'or d'Alzira, la seua ciutat.