El poble de la Marina que parla mallorquí des de fa 400 anys: una història de moriscos, llegendes i bandolers
“Els habitants de tots els pobles de la Vall saben que són mallorquins, i aquest és el nom que tots els donen”. Així es referia el 1936 el filòleg Francesc de Borja Moll a un fet insòlit del qual poc s’havia investigat fins llavors: la presència d’una colònia lingüística mallorquina a la Marina Alta i part de la Marina Baixa, a Alacant, concentrada principalment al municipi de Tàrbena.
Era –i és–, com defensen els historiadors, l’herència cultural d’un altre fenomen singular, el de l’emigració, el 1610, de desenes de mallorquins cap al Regne de València per a omplir el buit que havien deixat els moriscos arran de la seua expulsió d’aquelles terres, cosa que va acabar condicionant la parla d’aquestes aïllades comarques i va desfermar mites i llegendes.
Aquest procés migratori va condicionar la parla de la comarca i va omplir aquests territoris de cognoms mallorquins. Van començar a estendre’s els Xifre, els Calafat, els Ferrer, els Estalrich, els Moragues, els Monjo, els Ginart... i termes originaris de l’illa es van fer cada vegada més comuns, a més dels topònims i característiques fonètiques i lèxiques pròpies de Mallorca. La població va començar a contagiar-se dels contes, refranys i jocs lingüístics oriünds de l’illa, àmpliament recollits per Jordi Colomina i Castanyer en l’estudi Mallorquinismes a Tàrbena i a la Marina Alta i posteriorment també desenvolupats per Vicent Beltran i Josepa Garcia.
Els historiadors apunten que el seu ús ha anat reculant amb el temps fins a quedar delimitat a Tàrbena, on el ‘parlar de sa’ ha passat a formar part de la idiosincràsia d’aquesta localitat de tot just 620 habitants. Fins i tot transcorreguts 400 anys de la repoblació, hui dia poden continuar observant-se, gràcies a la reivindicació dels seus orígens i als treballs duts a terme pels historiadors, determinats fenòmens que només troben explicació en l’herència dels que s’hi van assentar. Són, sens dubte, la prova més evident de la importància que va tindre la repoblació mallorquina al Regne de València.
Aquest fet ha despertat amb el temps l’interés d’investigadors i curiosos i fins i tot ha donat peu a la celebració d’una festa anual, la Festa del Parlar de Sa, per iniciativa del Centre d’Estudis de la Repoblació Mallorquina (CERM): els habitants de Tàrbena es donen cita cada mes de juny per reivindicar les seues arrels mallorquines en una trobada que anima la creació literària en la modalitat lingüística ‘tavernera’, a més de comptar amb premis, espectacles i actuacions musicals.
La repoblació amb mallorquins
En concret, els estudis sobre la colònia lingüística mallorquina a la Comunitat Valenciana van arrancar amb la tesi sobre el dialecte català d’Alacant duta a terme per Pere Barnils (1913), lingüista que, per primera vegada, va donar a conéixer la presència de l’article ‘salat’ –ús dels articles es i sa en compte de el i –a Tàrbena i a la Vall de Gallinera. Poc després, el professor i religiós mallorquí Antoni Maria Alcover redactaria diverses notes arran de la seua visita a aquests pobles, el 1918, publicades en el Butlletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Cap esment més es coneix sobre aquest tema fins que Borja Moll, deixeble d’Alcover, va tornar sobre els passos dels seus antecessors en descriure la seua estada a la zona i les peculiars característiques dels seus habitants.
Els estudis sobre la colònia lingüística mallorquina a la Comunitat Valenciana van arrancar en 1913 amb la tesi Pere Barnils, lingüista que, per primera vegada, va donar a conéixer la presència de l’article ‘salat’ a Tàrbena i a la Vall de Gallinera
Atrets per aquest fenomen, tant Borja Moll com Alcover es van bolcar a investigar a què es devia la presència del parlar de sa, atribuint-la finalment a la repoblació duta a terme per part de mallorquins desplaçats a la zona després de l’expulsió dels moriscos. “La causa de tot això és que realment els habitants de la Vall de Gallinera descendeixen de Mallorca”, assenyalava Borja Moll en l’Almanac de les lletres de Mallorca el 1936. No obstant això, seria l’historiador i geògraf Josep Costa qui, al final dels anys setanta, en estudiar de manera sistemàtica la repoblació mallorquina en aquelles comarques, donaria carta de naturalesa a aquesta tesi.
Unes consideracions que, no obstant això, han sigut qüestionades per alguns autors que, malgrat el rigor científic i la solidesa documental de les investigacions de Costa, continuen defensant l’origen primordialment autòcton de bona part de la població d’aquestes comarques, fruit de les conclusions a què va arribar el 1969 Jaume Torres Morera, que va afirmar que la repoblació va ser un fenomen eminentment local, que els seus protagonistes eren principalment cristians ‘vells’ valencians i que les aportacions foranes a penes van suposar un 5,8% del total.
L’expulsió dels moriscos, l’èxode més gran d’Espanya
Tot va començar el 22 de setembre de 1609, quan, sota el regnat de Felip III, es proclamava l’edicte reial que decretava l’expulsió dels moriscos del Regne de València, a qui van seguir, els anys següents, els d’Andalusia, Extremadura i les dues Castelles. Això deia el decret d’expulsió: “Que tots els moriscos d’aquest regne, així homes com dones, amb els seus fills, d’ací a tres dies que fora publicat aquest bàndol, en els llocs on cadascun viu i té i sa casa, isquen d’ell i vagen a embarcar-se al port on el comissari els ordenara, portant amb si de les seues hisendes els mobles, els que pogueren en les seues persones, per embarcar-se en les galeres i navilis que estan aprestats per passar-los a Berberia, on els desembarcaran sense que reben maltractament ni molèstia en les seues persones. I el que no ho complira incórrega en pena de la vida, que s’executarà irremissiblement”.
Es calcula que, en total, van ser expulsats d’Espanya al voltant de 300.000 moriscos –els que hi havia en un país d’uns 8,5 milions d’habitants–, especialment del Regne de València, cosa que va implicar que aquest es quedara amb un terç menys de població –altres fonts esmenten fins a dues terceres parts–. Va ser la culminació de la “neteja ètnica” iniciada més de tres segles i mig abans, com la va definir l’historiador i investigador Antoni Furió en la seua Història del País Valencià, i l’èxode més gran registrat fins al moment en la història d’Espanya. Va ser llavors que els illencs van ser cridats a cobrir un buit.
“Sagnia” demogràfica, pèrdua de mà d’obra i menys ingressos
“La notícia va caure com una bomba. Al País Valencià suposava buidar bona part del territori i que sectors productius sencers quedaren sense mà d’obra”, expliquen els historiadors Antoni Mas i Foners i Joan-Lluís Monjo i Mascaró en la seua obra Per poblar lo Regne de Valèntia... L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII, en què assenyalen que l’expulsió dels moriscos va provocar, fins i tot, sorpresa en la resta d’Europa “no sols per la injustícia de la mesura, sinó també pel volum de l’empresa”. El Papa mateix va protestar, ja que implicava posar en perill renegar de tota aquesta allau de cristians“, afigen.
La notícia [de l’expulsió dels moriscos] va caure com una bomba. Al País Valencià suposava buidar bona part del territori i que sectors productius sencers quedaren sense mà d’obra
Com posen de manifest en el seu llibre tots dos investigadors, una pèrdua d’efectius demogràfics d’aquesta magnitud havia de causar una minva sobtada dels ingressos del fisc reial i, sobretot, de les rendes percebudes pels senyors feudals propietaris de senyorius habitats majoritàriament –o totalment– per moriscos. “Tant per als uns com per als altres era urgent procedir al repoblament de les terres abandonades”, assenyalen respecte d’una tasca que va començar quasi al mateix temps que l’expulsió, i que entropessava amb la tendència cap a l’estancament de la població del Regne de València, clarament visible a la fi del segle XVI.
En aquest context, els senyors valencians van tindre com a primer objectiu “tornar a posar en rendiment les seues terres”. A aquest efecte, i en primer lloc, van buscar repobladors valencians. No obstant això, com assenyalen Mas i Monjo, nombrosos sastres, ferrers i forners no eren llauradors de naturalesa i havien de passar a viure de ciutats lliures a terres jurisdiccionals. Els valencians, per tant, únicament es van quedar quan se’ls van assegurar les millors terres i condicions, per la qual cosa calgué buscar llauradors en altres llocs. I un d’aquests territoris va ser l’illa de Mallorca.
En el moment de l’expulsió dels moriscos, el virrei de Mallorca llavors, el valencià Joan de Vilaragut, senyor de la baronia d’Olocau, era conscient de la “sagnia demogràfica” provocada per la deportació, així com de la urgència de procedir a la repoblació, tal com expliquen els dos historiadors, que apunten que no seria estrany que el virrei haguera actuat de pont entre les autoritats mallorquines i els senyors feudals de les comarques del Marquesat i la Marina amb l’objectiu d’atraure pobladors des de Mallorca. Una operació en què, a més, hauria destacat el paper del duc de Gandia, secundat immediatament per altres senyors feudals.
Comença l’emigració
“Cal suposar que les autoritats mallorquines no degueren posar cap impediment a la iniciativa”, subratllen Mas i Monjo, atés que, afigen, els potencials emigrants eren les bosses de població més pobres del Regne de Mallorca i, sobretot, consumidors efectius de queviures en èpoques de carestia. En aquella època, la producció de cereals a l’illa era insuficient per al consum de la població, cosa que comportava la necessitat d’importar-ne. Els dos historiadors assenyalen, per tant, que en els primers decennis del segle XVII, quan la producció de cereals iniciava el seu declivi i la població mantenia la seua tendència a l’alça, la situació “havia de ser especialment crítica”.
Així les coses, l’11 d’octubre de 1611 el Gran i General Consell –llavors màxima autoritat politicoadministrativa de l’illa–, en una sessió duta a terme amb la finalitat de fer l’escrutini anual de cereals, va determinar que no calia comprar-ne més, perquè els mallorquins començaven a emigrar cap al Regne de València. “Les magnituds del procés –almenys per als contemporanis– eren més que rellevants”, incideixen els investigadors, que destaquen que l’èxit de la iniciativa, a més de les facilitats oferides per les autoritats, “és fàcilment explicable: n’hi havia prou de prometre –i que la promesa fora avalada per les autoritats– terra de sobres a menestrals, jornalers i llauradors que, o bé no en tenien, o els resultaven insuficient per a la seua subsistència”.
El 1611, el Gran i General Consell de Mallorca, en una sessió celebrada amb la finalitat de realitzar l’escrutini anual de cereals, va determinar que no calia comprar-ne més perquè els mallorquins començaven a emigrar cap al Regne de València
Els repobladors mallorquins, “mà d’obra barata”
D’aquesta manera, emprsos per la necessitat, aquests emigrants es van convertir en la “mà d’obra barata” disposada a repoblar les terres que els repobladors originaris del Regne de València abandonaven a causa del pes de les exigències senyorials. Els historiadors apunten que, de la documentació existent en l’actualitat sobre aquell històric procés migratori, s’extrau que les poblacions més afectades per aquell moviment van ser els municipis mallorquins d’Artà, Llucmajor, Manacor, Santa Margalida i Pollença. Pocs d’aquells emigrants van tornar a l’illa.
Sobre com es va dur a terme la repoblació mallorquina, autors com James Casey apunten a una afluència massiva de colons en el període en què es redacten la majoria de cartes de població (1610-1611), seguida d’una etapa de forta renovació entre la primera generació de repobladors cap al 1630 i, finalment, una etapa d’estabilitat i creixement de cada comunitat entre el 1630 i el 1640. En paraules de l’historiador valencià Manuel Ardit, la repoblació es va dur a terme, d’alguna manera, seguint la llei de l’oferta i la demanda: “La qualitat de la terra, la seua situació, les urgències dels senyors i diferents circumstàncies d’aquesta mena van influir en les exigències, facilitant o dificultant el procés de repoblació”, apunta l’investigador en Els homes i la terra del País Valencià.
Les llegendes i els mites al voltant de la repoblació mallorquina no van tardar a difondre’s i la tradició oral parlava fins i tot que els mallorquins que es van desplaçar al Regne de València eren en realitat xuetes, presoners i bandolers
Les llegendes i els mites al voltant de la repoblació mallorquina no van tardar a difondre’s i la tradició oral parlava fins i tot que els mallorquins que es van desplaçar al Regne de València eren en realitat xuetes –nom amb què es coneix els descendents d’una part dels jueus mallorquins convertits al cristianisme–, presoners i bandolers.
0