El retorn a l’edén de Paco Roca: la memòria materna de la fam en la postguerra franquista a València

El dibuixant de còmics Paco Roca.

Paco Roca (València, 1969) és un d’aquests narradors singulars les obres dels quals –totes excel·lents, totes commovedores– tixen un fil finit però molt resistent que els dona un valor en conjunt. Quin és el millor còmic de Paco Roca? L’única resposta possible és que tots són el millor. El dibuixant presenta Retorno al edén (Astiberri, 2020), una biografia de sa mare a partir d’una fotografia antiga a la platja de Natzaret, probablement feta el 1940 o el 1941 i un retrat vívid de la traumàtica època de repressió que inaugurava la dictadura del general Francisco Franco. “Mantenim una lluita constant contra l’oblit, que intenta esborrar el passat. Però la nostra memòria és limitada i traïdorenca, per això l’enginy humà va inventar maneres de mantindre un instant en el temps”, escriu al principi del còmic.

L’autor relata, amb la seua perícia narrativa habitual, que la seua Antonia va sobreviure a la fam (i a la misèria humana) de la postguerra franquista a València. “Es tractava de posar cara a la postguerra i al patiment de la gent”, diu per telèfon l’autor. La ciutat apareix tal com va ser (no debades el dibuixant s’ha inspirat en material gràfic i audiovisual de l’època): amb les restes dels bombarders de la Guerra Civil, el tramvia que anava de gom a gom a la platja, les xurreries ambulants i l’ambient gris i repressiu que va inaugurar la dictadura. Amb un esforç pel detall notable, Paco Roca dibuixa les cues de la fam amb les cartilles de racionament, els carrers i fins als trossets de moniato que menjava sa mare i que en cap cas assaciaven l’apetit.

La fam en la postguerra: “Ens ho han dit tantes vegades, però mai ens hem parat a furgar què hi havia darrere d’aquest mantra que hem sentit durant tota la nostra infància”. 

La platja de Natzaret ja no existeix (se la va engolir el port de València) i la fotografia a punt va estar de perdre’s en un trasllat sent ja major Antonia. Afortunadament, els germans Roca van aconseguir recuperar-la davant la insistència de sa mare. El còmic, més enllà de l’homenatge a la dona que va parir i va criar a Paco Roca, és un retrat amb un toc antropològic de l’època. Per què la dona insistia tant a recuperar aquesta fotografia? Els retrats de l’època es poden comptar amb els dits d’una mà (si no hi havia diners per a menjar, menys encara per a fotografiar-se). Era l’edén d’Antonia, que només es va fotografiar tres vegades abans de complir 20 anys. 

Autarquia: “T’adones de com d’alié que era el franquisme al patiment, la poca empatia cap a tota aquesta gent desfavorida amb menys recursos i la total nul·litat per a tirar avant un país amb allò de l’autarquia, un desastre econòmic total”.

Retorno al edén es pot llegir com una continuació de La casa (Astiberri, 2015), en què el protagonista era el pare de l’autor. Les obres de Paco Roca beuen de la tradició del còmic biogràfic, amb referències a Espanya com El arte de volar i El ala rota d’Antonio Altarriba i Kim, Un largo silencio de Miguel Gallardo o, als Estats Units, Mauss d’Art Spiegelman, entre molts altres. Aquestes obres de no-ficció moltes vegades plasmen la història millor que l’assaig acadèmic més premiat (en la pàgina 47 de Retorno al edén hi ha una vinyeta que explica el mercat negre de la postguerra millor que el més docte dels historiadors). “Quan ho lliges en llibres d’història, en assajos i altres, és dur, però costa fer-se una idea d’aquella realitat; per això funcionen els testimoniatges, comences a posar-te en la pell de les persones, t’adones del que va ser la fam i la misèria”, diu Paco Roca.

Narració biogràfica: “T’arriba molt més la història, és diferent de quan fas una història com Los surcos del azar. Tens aqueixa certa distància que realment no li va passar a ningú pròxim o no veus com han arribat aqueixes vivències fins a tu”.

Retorno al edén és un relat dur, per moments molt dur, que no escatima a recordar com els seus personatges es van enfrontar a la misèria humana ni a contar al lector traumes familiars. “Ho sents com molt més dins, quan estàs dibuixant, estàs pensant ‘fotre, és que és ma mare la que va passar això’. Comences a entendre moltes coses de la seua personalitat que arribes a reconéixer en tu mateix”, afirma l’autor, que reconeix que “es fa dolorós, sobretot la part de la violència de gènere, no ho fas gens a gust, t’emociones”. 

“És una sort, perquè pots traure fora moltes coses i reconciliar-te amb coses de les quals potser et penedeixes del passat”, diu el fill d’Antonia.

Etiquetas
Publicado el
12 de diciembre de 2020 - 07:49 h

Descubre nuestras apps

stats