València, tercera ciutat en nombre de persones sol·licitants d'asil, i la valenciana, la quarta autonomia

Les xifres de sol·licituds d'asil a la província de València han crescut en els últims anys de 1.429 l'any 2017, a 3.588 en 2018, fins a arribar a les 5.548 sol·licituds de persones en risc en 2019, segons dades fetes públiques per la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR), resultat del seu informe anual ‘Més que xifres’. El nombre de persones sol·licitants en 2019, apunta CEAR-PV, és la major xifra mai abans registrada a la província de València.

Segons assenyala l'organització, el total de persones que van sol·licitar asil a tota la Comunitat Valenciana va ser de 7.501, un “important” increment perquè les xifres d'anys anteriors havien sigut de 4.330 en 2018 i 2.300 en 2017. Com va ocórrer l'any passat, la valenciana torna a ser la quarta autonomia en xifres d'asil, només per darrere de Madrid, Catalunya i Andalusia.

Pel que fa al desglossament per províncies, tant Castelló com Alacant han rebut un important increment de persones sol·licitants. Alacant va passar de les 505 de 2018 a duplicar aquesta xifra, arribant a les 1.140 sol·licituds aquest 2019, mentre que Castelló ha triplicat les xifres passant de les 237 en 2018, a les 813 sol·licituds de 2019.

L'organització de defensa de drets humans lamenta que la taxa d'aprovació de sol·licituds d'asil haja caigut fins al 5% durant 2019, prop de 20 punts menys respecte al 2018, de manera que poc més de tres mil persones van obtindre protecció internacional Espanya, segons revela l'informe que resumeix les principals dades del sistema d'asil de 2019.

Espanya se situa, per tant, molt per davall de la mitjana de la Unió Europea que registra al voltant d'un 30% de resolucions favorables. Així, d'un total de més de 60.000 resolucions, es va atorgar l'estatut de refugiat a 1.653 persones i es van oferir 1.503 proteccions subsidiàries.

No obstant això, l'organització destaca com “un clar avanç” respecte a períodes anteriors, la concessió de 39.776 permisos per raons humanitàries, en la seua majoria a persones de nacionalitat veneçolana, i de forma molt residual també d'Ucraïna, El Salvador, Hondures o Colòmbia.

“Resulta indefensable que Espanya impose obstacles com el visat de trànsit aquells que fugen de països que viuen greus conflictes i no tinguen una altra manera de sol·licitar asil al nostre país que arriscant les seues vides posant-les en mans de traficants de persones”, destaca Estrella Galán, directora de CEAR.

En aqueix sentit, en CEAR assenyalen que és “molt preocupant” veure com només el 6% de la persones que van sol·licitar asil es van presentar en llocs fronterers (7.020), i únicament 307 en ambaixades i consolats, limitades exclusivament a extensions familiars. Segons CEAR, aquestes xifres evidencien la falta de vies legals que permeten accedir a les fronteres espanyoles de manera segura siga per via marítima, aèria o terrestre, en particular a les oficines d'asil de Ceuta i Melilla per a les persones d'origen subsaharià.

“Lamentablement les persones refugiades segueixen sense tindre la possibilitat de demanar el trasllat des de les nostres ambaixades per a sol·licitar asil, una mesura contemplada en la llei i que evitaria viatges amb un infinit cost humà per a milers de persones”, expliquen des de l'entitat. Mentre que només un 2% de les peticions es van realitzar en els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE).

CEAR considera que les dades generals “no són bones, però resulten particularment alarmants si enfoquem les denegacions d'asil a les persones que fugen de Colòmbia o dels països on impera la violència de les mares, així com el no reconeixement d'alguna mena de protecció a les persones que van arribar a Espanya a través dels vaixells Aquarius i Open Arms fugint de l'infern que van viure a Líbia”.

Rècord de sol·licituds en 2019

En 2019 Espanya va viure un nou any rècord de peticions d'asil, amb un total de 118.264, més que el doble respecte a 2018, tal com informa CEAR. Les cinc nacionalitats amb major nombre de sol·licituds van ser: Veneçuela (40.906), Colòmbia (29.369), Hondures (6.792), Nicaragua (5.931) i El Salvador (4.784). D'aquesta manera, el 80% de les sol·licituds van ser presentades per persones d'Amèrica Llatina.

“La política de visats imposada per Espanya està determinant el perfil dels sol·licitants d'asil al nostre país, dificultant enormement l'arribada de nacionals de Síria, Iemen o Palestina, entre altres, en imposar-los un visat de trànsit. D'aquesta manera, aquestes decisions es converteixen en la pràctica en una eina selectiva de control de fronteres”, va denunciar Galán.

L'acumulació d'expedients pendents de resolució en l'Oficina d'Asil i Refugi va seguir en augment durant l'any passat, i segons dades del Ministeri de l'Interior, al final de 2019 havien aconseguit un total de 124.025.

CEAR destaca que una de les principals causes que han provocat aquest increment de sol·licituds és l'absència d'unes polítiques migratòries adequades. En aqueix sentit, la falta de disponibilitat i flexibilitat de vies de migració ordenada, com recull el Pacte Mundial per a les Migracions de Nacions Unides, està provocant que l'única via disponible per a poder accedir i romandre a Espanya siga a través del procés de sol·licitar protecció internacional, la qual cosa ha provocat una sobresaturació en el sistema d'asil.

La vida de Samuel, més enllà de les xifres

Samuel (nom fictici) té 37 anys. La seua vida i la de la seua família és una més de les que es decideixen en els més 120.000 expedients pendents de resolució. Aquest activista colombià va rebre una infinitat d'amenaces per part del grup paramilitar Águilas Negras a diferents zones del seu país. Després d'una devolució a l'aeroport de Barajas i després de no admetre-li la seua sol·licitud d'asil, va aconseguir tornar a Espanya al març de 2019 i aquesta vegada sí que va ser admesa la seua petició.

“Espere ser acollit i que em brinden la protecció en aquest país. És un procés d'adaptació que no és fàcil, però espere desenvolupar-me ací, i poder portar a la meua esposa i les meues dues filles”, va declarar a CEAR, d'esquena a la cambra, per temor a represàlies dels paramilitars als seus familiars que encara romanen a Colòmbia.