eldiario.es

Menú

Inocents

L'Evangeli de Mateu atribueix a Herodes la cèlebre matança d'innocents, nens menors de dos anys nascuts a Betlem. Pretenia amb això impedir l'arribada del messies jueu. Les barques d’emigrants africans recorren avui la Mediterrània carregades d'innocents, mentre el govern nord-americà engabia als menors de 14 anys i deté als seus pares quan pretenen entrar al país. Assistim a un terrible problema migratori que som incapaços de gestionar, un problema que afecta també especialment a milers de nens desarrelats.  Hem de parlar-ne. El 1904 el govern espanyol, a instàncies de la Societat Espanyola d'Higiene va publicar una llei de protecció a la infància i persecució de la mendicitat. Fa cent anys la protecció a la infància es va convertir en un problema social urgent per l'abandonament, la delinqüència, les hordes de golfillos delinqüents que vagaven per les ciutats, la prostitució infantil i la sífilis. L'asil de Sant Joan de Déu de la Malva-rosa acollia llavors nens invàlids, escrofulosos, raquítics i tinyosos. Per a qualsevol societat i en tot moment la infància és i ha estat un grup social problemàtic i sensible. I el pas del temps confirma que, ni tan sols en els països rics i socialment desenvolupats, hem trobat una solució al problema de la infància. Si mirem al voltant, veurem que el conflicte de la infància (nens vulnerables, explotats laboralment, vagabunds) presenta rostres incomparables, però sempre sense resoldre. El "problema de la infància" va potenciar a principis del segle XX un ampli moviment pedagògic, va impulsar lleis d'alfabetització i educació obligatòria, normes repressives contra la prostitució, cases d'acollida, asils i famílies. Davant l'abandó i la marginalitat infantil, les paraules clau eren educació i treball, el que es traduïa en protecció social i família. I aquestes estratègies podien tenir a tot Europa connotacions més o menys laiques o clarament religioses.

Es mire com es mire, la dimensió problemàtica de la infància es construeix d'una manera peculiar en cada moment històric. I el nostre temps no és una excepció. No parle sols dels xiquets emigrants desarrelats. La pèrdua de referents d'autoritat, la desaparició dels arquetips familiars, l'absència de valors sòlids, són factors que afecten seriosament i de manera general a la infància actual. Diagnosticar avui el "problema de la infància" sembla força més complicat que ho era abans, i el benestar social o econòmic no garanteix el desenvolupament i la formació. Els potencials factors formatius són tan forts com les amenaces. La salut infantil ja no és principalment un problema físic, de supervivència o salut, sinó de desenvolupament psicològic i harmonia social. Necessitem urgentment una nova dimensió pedagògica que transcendeixi l'escola i la família tradicionals. Perquè la infància és el futur, i ens l'estem jugant.

Seguir leyendo »

Inocentes

El Evangelio de Mateo atribuye a Herodes la célebre matanza de inocentes, niños menores de dos años nacidos en Belén. Pretendía con ello impedir la llegada del mesías judío. Las barcazas de emigrantes africanos recorren hoy el Mediterráneo cargadas de inocentes, mientras el gobierno norteamericano enjaula a los menores de 14 años y detiene a sus padres cuando pretenden entrar en el país. Asistimos a un terrible problema migratorio que somos incapaces de gestionar, un problema que afecta también especialmente a miles de niños desarraigados. Hay que hablar de ellos. En 1904 el gobierno español, a instancias de la Sociedad Española de Higiene publicó una ley de protección a la infancia y persecución de la mendicidad. Hace cien años la protección a la infancia se convirtió en un problema social urgente por el abandono, la delincuencia, las hordas de golfillos delincuentes que vagaban por las ciudades, la prostitución infantil y la sífilis. El asilo de San Juan de Dios de la Malvarrosa acogía entonces a niños lisiados, escrofulosos, raquíticos y tiñosos. Para cualquier sociedad y en todo momento la infancia es y ha sido un grupo social problemático y sensible. Y el paso del tiempo confirma que, ni siquiera en los países ricos y socialmente desarrollados, hemos encontrado una solución al problema de la infancia. Si miramos alrededor, veremos que el conflicto de la infancia (niños vulnerables, explotados laboralmente, vagabundos) presenta rostros incomparables, pero siempre sin resolver. El “problema de la infancia” potenció a principios del siglo XX un amplio movimiento pedagógico, impulsó leyes de alfabetización y educación obligatoria, normas represivas contra la prostitución, casas de acogida, asilos y familias. Frente al abandono y la marginalidad infantil, las palabras clave eran educación y trabajo, lo que se traducía en protección social y familia. Y estas estrategias podían tener en toda Europa connotaciones más o menos laicas o claramente religiosas. Se mire como se mire, la dimensión problemática de la infancia se construye de un modo peculiar en cada momento histórico. Y el nuestro no es una excepción. La pérdida de referentes de autoridad, la desaparición de los arquetipos familiares, la ausencia de valores sólidos, son factores que afectan seriamente a la infancia actual. Diagnosticar hoy el “problema de la infancia” parece harto más complicado que lo era antaño, y el bienestar social o económico no garantiza el desarrollo y la formación. Los potenciales factores formativos son tan fuertes como las amenazas. La salud infantil ya no es principalmente un problema físico o de salud, sino de desarrollo psicológico y armonía social. Necesitamos urgentemente una nueva dimensión pedagógica que trascienda la escuela y la familia tradicionales. Porque la infancia es el futuro y nos la estamos jugando.  

Seguir leyendo »

Els orangutans som nosaltres

En les auto-denominades xarxes socials ha circulat profusament un vídeo que diuen “viral” en el que veiem un orangutan plantant cara a una gran excavadora, agafant-se a la pala de la màquina. Veure aquestes imatges em van commoure, i vaig plorar de ràbia, impotència i desesperació.

El nostre germà orangutan s’enfrontava, nu, desvalgut i desesperat, a la màquina que acabava de destrossar tot el seu entorn, la selva tropical de l’illa de Borneo, on ell vivia; destrossant-li el seu món, per fer plantacions a fi d’obtenir oli de palma, un oli que ajudarà a destrossar la salut dels consumidors de tot el planeta.

Germà orangutan, la màquina estava destruint ta casa, ma casa, la casa de tots. I, com tu, els humans tampoc no en tenim d’altra. Quan totes les màquines com aquesta hagen acabat la seua feina, ja no tindrem casa ningú. Haurem aconseguit transformar el món en un femer, en un desert, en un infern.

Seguir leyendo »

Una nova bombolla immobiliària?

Hi ha perill d’una nova bombolla immobiliària? Els operadors interessats en el mercat immobiliari ho neguen, i afirmen que el que hi ha és una “demanda insatisfeta” que afavoreix lògicament una represa de l’activitat. Tan fàcil com això. Ara bé, diversos símptomes haurien de crear una alarma justificada. La pujada constant dels preus de l’habitatge, l’augment sostingut dels lloguers, la reactivació de l’activitat privada de promoció i construcció, la derivació cap al sector immobiliari de capitals d’altres sectors (on serien vitals per apuntalar la innovació i el desenvolupament), en són uns quants.

Tècnicament, existeix una bombolla especulativa -immobiliària o no- quan l’expectativa de preus creixents sense restricció d’un bé qualsevol mou a invertir-hi més i més, amb la confiança que el guany està assegurat, perquè es podrà vendre sempre per damunt del cost inicial. Era la vella idea que difonien els promotors i agents immobiliaris abans de l’esclafit de la darrera bombolla: l’habitatge és una inversió segura; els preus de l’habitatge no baixaran mai, podran moderar-se però no baixaran. Després es va demostrar que no era així. I molta gent en va patir les conseqüències, directes o indirectes. Perquè la pèrdua de valor dels actius immobiliaris en mans de particulars o de la banca va ser d’un 30% o més i va determinar fallides en cadena que hagueren de ser pal·liades amb un rescat bancari de dimensions enormes a càrrec, per descomptat, del contribuent -directament o indirectament.

L’única manera d’evitar una nova bombolla immobiliària és evitar que l’habitatge esdevinga un valor-refugi, objecte d’inversió especulativa, un sector on les taxes de benefici són tan elevades -mentre dura l’escalada- que atreu els capitals privats com la mel a les mosques. És a dir: intervenir decididament, en pro de l’interès públic, en el mercat de l’habitatge. Fer complir el precepte constitucional del dret a un habitatge digne. Aconseguir que l’habitatge deixe de ser una mercaderia com qualsevol altra, perquè no ho és: és una necessitat bàsica, primordial, un dret humà constitucionalment reconegut, un bé d’utilitat pública, per tant, com la sanitat o l’educació.

Seguir leyendo »

Racionalitzar el desgavell elèctric

Tenim un sistema elèctric mal planificat i mal gestionat, que produeix electricitat cara i poc sostenible. El nou govern, amb un ministeri de Transició Ecològica, amb competències sobre aigua, energia i canvi climàtic, obri una porta a l’esperança anunciant mesures tan assenyades com necessàries i urgents, que realment poden corregir estes deficiències.  

Segons dades de Red Elèctrica de Espanya (REE), la capacitat de generació elèctrica a finals de 2016, era de 105.296 MW; mentre que les necessitats, en el moment de major demanda, eren d’entre 35.000 i 40.000 MW, depenent de l’estació de l’any i del dia de la setmana. Segons això, hi ha instal·lada quasi el triple de la capacitat de generació que se necessita en els moments de major demanda. Tenim, per tant, un sistema clarament sobredimensionat.

Esta capacitat de generació se distribueix, aproximadament, al 50% entre la generació tèrmica (nuclear, carbó i gas) i la generació renovable (hidràulica, eòlica, solar i altres). Però si mirem l’origen real de l’electricitat que consumim, trobem que gairebé tots els anys, la generació tèrmica proveeix més del 60 % de l’electricitat; mentre que la renovable tan sols arriba, en el millor dels casos, al 40%; trobant-se habitualment molt per sota d’esta xifra (REE). Això no és així per casualitat; i, a més, dona lloc a bona part dels mals que patim.

Seguir leyendo »

Abrir los puertos, compartir la frontera

La tripulación del Aquarius explica la situación a los migrantes rescatados. Foto: Karpos / Sos Mediterranée

Que la Unión Europea deje de ser mera retórica política, o una presencia burocrática que emana desde Bruselas, depende de decisiones como la de ofrecer el puerto de Valencia para que más de 600 refugiados, atrapados en un barco en medio del Mediterráneo por la negativa italiana a dejarles desembarcar, hayan podido llegar al continente.

Contra el cierre que la extrema derecha pretende, vulnerando el derecho internacional más básico, la UE debe adoptar medidas contundentes que impliquen la exigencia de responsabilidades incluso judiciales y sanciones que no consistan solo en reprobar una actitud tan insolidaria para mirar enseguida hacia otro lado. Dejar a la deriva a cientos de personas esperando un rescate, como han hecho los dirigentes italianos, es sencillamente criminal.

Si Italia cierra sus puertos, es más necesario que nunca que otros puertos estén abiertos. Eso es lo que ha hecho Valencia, lo que ha hecho el Gobierno español, en una iniciativa que rompe con tanta hipocresía y tanto miedo a asumir el de los refugiados y el de los migrantes como fenómenos que ponen a prueba, no solo las fronteras geográficas de Europa, sino también sus fronteras mentales y sus valores.

Seguir leyendo »

Obrir els ports, compartir la frontera

La tripulació de l'Aquarius explica la situació als migrants rescatats. Foto: Karpos / Sos Mediterranée

Que la Unió Europea deixe de ser mera retòrica política, o una presència burocràtica que emana des de Brussel·les, depén de decisions com la d’oferir el port de València perquè més de 600 refugiats, atrapats en un vaixell enmig de la Mediterrània per la negativa italiana a deixar-los desembarcar, hagen pogut arribar al continent.

Contra el tancament que l’extrema dreta pretén, vulnerant el dret internacional més bàsic, la UE ha d’adoptar mesures contundents que impliquen l’exigència de responsabilitats fins i tot judicials i sancions que no consistisquen només a reprovar una actitud tan insolidària i mirar de seguida cap a una altra banda. Deixar a la deriva centenars de persones esperant un rescat, com han fet els dirigents italians, és senzillament criminal.

Si Itàlia tanca els seus ports, és més necessari que mai que altres ports estiguen oberts. Això és el que ha fet València, el que ha fet el Govern espanyol, en una iniciativa que trenca amb tanta hipocresia i tanta por a assumir el dels refugiats i el dels migrants com uns fenòmens que posen a prova, no solament les fronteres geogràfiques d’Europa, sinó també les seues fronteres mentals i els seus valors.

Seguir leyendo »

Sanidad pública, derechos humanos y solidaridad

Más de 600 personas viajan hacia nuestra tierra con el sueño de un futuro mejor, huyendo de conflictos y de la pobreza. Parece que algunos Gobiernos europeos no entienden que cualquier ser humano buscará siempre la esperanza  antes que la resignación e intentará hacer cualquier cosa por arriesgada que sea antes de ver sufrir a su familia  entre  guerras y penurias.

La búsqueda de la esperanza, por su trascendencia, está por encima de lo económico,  de tratados y fronteras, además compromete a todos los Estados a elegir entre la solidaridad o el egoísmo, entre ayudar o mirar al otro lado.

Cuando un Gobierno europeo decide abandonar a su suerte a seres humanos en medio del mar, un escalofrío recorre a todos los pueblos de Europa. El Gobierno italiano quizás no se plantea que sus decisiones también representan los valores morales de su pueblo.

Seguir leyendo »

La realitat idealitzada i acrítica de #FamíliesAPunt amb les dones de lloguer

Una sola setmana d’emissions de la nova televisió pública valenciana no és suficient per a fer balanç de conjunt. Tot i això podem dir que hem vist programes elaborats amb rigor per excel·lents professionals, que fa mesos que es trenquen el cap per a fer producció de qualitat, utilitzar llenguatge no sexista, visibilitzar les dones i, en definitiva, posar en marxa amb dignitat aquesta màquina de la tele que requereix un esforç col·lectiu importantíssim. Les expectatives són grans i va per davant una sentida felicitació i respecte.

Però ens ha cridat molt l’atenció, molt, en eixe conjunt, la proposta setmanal de “Famílies”, un programa que, segons diu, “retrata de manera intimista i entretinguda els diferents models familiars de la societat contemporània”.  I mereix una reflexió, perquè no és en absolut un retrat innocent.  

El problema no és a qui retrata el programa, no es tracta d’esborrar del mapa ningú, més bé el contrari, es tracta d’obrir el focus per observar la realitat amb tota la seua complexitat. El problema és el “com”. I en el primer episodi emès, potser amb la idea de mostrar diversitat s’ha realitzat un producte que reforça estereotips masclistes i, el que és pitjor, legitima l’explotació reproductiva.

Seguir leyendo »

La realidad idealizada y acrítica de #FamíliesAPunt con las mujeres de alquiler

Una sola semana de emisiones de la nueva televisión pública valenciana no es suficiente para hacer balance de conjunto. Aún así podemos decir que hemos visto programas elaborados con rigor por excelentes profesionales, que hace meses que se trabajan para hacer producción de calidad, utilizar lenguaje no sexista, visibilizar a las mujeres y, en definitiva, poner en marcha con dignidad esta máquina de la tele que requiere un esfuerzo colectivo importantísimo. Las expectativas son grandes y va por delante una sentida felicitación y respeto. Pero nos ha llamado mucho la atención, mucho, en ese conjunto, la propuesta semanal de “Famílies”, un programa que, según dice, “retrata de manera intimista y entretenida los diferentes modelos familiares de la sociedad contemporánea”. Y merece una reflexión, porque no es en absoluto un “retrato” inocente. 

El problema no es a quien retrata el programa, no se trata de borrar del mapa a nadie, más bien al contrario, se trata de abrir el foco para observar la realidad en toda su complejidad. El problema es el “cómo”. Y en el primer episodio emitido, quizás con la idea de mostrar diversidad se ha realizado un producto que refuerza estereotipos machistas y, lo que es peor, legitima la explotación reproductiva. De hecho, el programa hace una presentación acrítica, centrada en la apelación  a las emociones, que simplifica la realidad de los modelos familiares que presenta, ofrece un relato idílico de los dos casos que muestra, edulcorados mediante el relato y la selección musical, refuerza como positivas y normalizadas creencias y realidades que son dañinas y han significado un cautiverio y un enorme sufrimiento para las mujeres. Un tratamiento que idealiza y simplifica situaciones de enorme complejidad y trata la información de manera segada. Resulta sorpresivo. Por un lado, han presentado en el primer capítulo el modelo de familia patriarcal más tradicional, precisamente aquel que no es en absoluto representativo de esos nuevos modelos de diversidad familiar. Una mujer que hace una declaración tradicional-patriarcal de libro. Dice –transcripción literal- “Yo me ha casado y me ha entregado en cuerpo y alma, corazón y vida, y lo que él -su marido- ha dicho está bien dicho”. También explica, haciendo una referencia no explícita al discurso feminista, que “Mi vocación siempre ha sido casarme, tener mi casa, servir a mi marido, a mis hijos y vivir en mi casa, por eso no me siento frustrada de nada” (sic). El “retrato” es el de un modelo existente, que hay que mostrar, pero con rigor, en toda su complejidad. Y lamentablemente, el programa no lo hace. 

Nos presenta la idealización del amor romántico, la entrega total, la maternidad y el “servicio al hombre” como deseo de vida, además consciente y libre. La idea también de que lo que es personal es privado y se tiene que quedar “entre las cuatro paredes de casa”. Todo con música de violines. Ninguna mención, en la entrevista, por ejemplo, a las condiciones del trabajo doméstico –horarios de 24 horas, cero retribuciones, ningún derecho laboral, sin derecho a baja por enfermedad-. Ninguna mención a la estructura económica de este modelo familiar, a qué pensión de jubilación le ha quedado a la mujer que ha dedicado la vida al cuidado de los otros, ninguna visibilidad a las consecuencias que para las mujeres ha tenido este modelo familiar en su salud, en su desarrollo personal, en la calidad de vida, en la toma de conciencia de la situación de discriminación.  A continuación, el programa presenta como modelo contrapuesto al tradicional el de una pareja de hombres con una niña comprada en los EEUU mediante una agencia de contratación de mujeres de alquiler. El modelo que hubiera podido servir de réplica al primero habría sido, por ejemplo, el de una pareja también con descendencia pero con planteamientos feministas, que con su discurso pudiera ofrecer una visión de contraste real con el modelo tradicional patriarcal. Una mujer con autonomía, que no quiere “servir” a nadie, que denuncia la falta de corresponsabilidad  y defiende una relación de iguales, que habla de sus deseos más allá de la maternidad, ... un modelo que permita hacer una réplica real al primero y poner sobre la mesa el reverso del modelo tradicional.

Seguir leyendo »