La mort com a injustícia

Aquests dies s’ha especulat molt sobre la resposta europea, i occidental en general, davant la pandèmia del Covid-19. Una resposta exagerada? Hem perdut els papers? S’ha exagerat l’amenaça, el confinament, molt sever especialment al nostre país, i la suspensió d’activitats econòmiques? És una pregunta reiterada, que inclou molts aspectes controvertits.

Avesats a controlar els processos d’emmalaltir i a reduir al màxim la mortalitat, a ajudar malalts i gent amb problemes, a esforçar-nos per evitar un final massa enjorn, i per acompanyar els terminals amb tota mena d’atencions, presència de familiars i intervenció alleujadora de professionals que saben evitar patiments inútils -diguen el que diguen els dogmàtics inhumans d’inspiració religiosa-, les situacions que s’han viscut darrerament ens afecten del ple. Ens toquen el tendre...

Cal dir, d’entrada, que a la Xina s’ho varen prendre molt seriosament. Gran polèmica, amb interessos geo-estratègics pel mig, al voltant de l’actitud i les insuficiències de la Xina. Vist des del País Valencià, després de rebre 15 avions de gran volum, aterrats a Manises, carregats de materials sanitaris tan necessaris, gràcies als contactes i a la proximitat personal de Rebeca Torró, de l’entorn de Ximo Puig, amb un empresari xinès de la Vall d’Albaida, què voleu que us diga?

No serem nosaltres els que atiarem una enemistat que només pot fer mal. Que és injusta i contraproduent. Podem parlar clar quan toque, sense abdicar dels drets de la crítica, però ara com ara la imatge de la Xina entre nosaltres és molt bona, i cap campanya interessada la podrà entelar.

D’altra banda, si una cosa crida l’atenció aquests dies és la seriositat i la disciplina amb què la població valenciana, i no valenciana, en general ha assumit les mesures de precaució. Ens ho esperàvem? El tòpic diu que som més aviat indisciplinats i arreu. Sempre m’he malfiat del tòpic. El valencià seriós i organitzat (el que fa falles, fogueres, el Sant Antoni, les comparses, les gaiates, les bandes de música, etc., el que llaura i conrea amb precisió un camp de regadiu o de secà, el que fabrica , estudia i fa coses), contradiu el tòpic. Els valencians sabem ser disciplinats: espontanis i festius, però quan toca responem, d’una manera quasi germànica... Per estrany que puga semblar.

En general, a Occident, que reconeix el dret a la salut i a la vida sense restriccions, que té una esperança de vida de 80 anys o més, la mort no es viu amb fatalisme. No es concep com un càstig, com un fet inexplicable... Es viu com una ferida, com una injustícia... Això podria explicar l’excitació excessiva dels confinaments i les prohibicions, que a Espanya han estat especialment severes en raó d’una situació que, en un moment determinat, semblava fora de control. I el suport social compacte davant les restriccions, assumides i obeïdes.

Per tant, res a dir. S’ha fet bé. Tots, tots els nivells de govern i els ciutadans i ciutadanes en general, que han aguantat -estoics- limitacions molt fortes. Especialment el govern valencià,

amb Ximo Puig i Monica Oltra, que apareixen -qui ho diria?- com a model... Per una vegada, orgullosos dels nostres governants. Per què no?

I ara, a poc a poc, llibertat de moviments per a xiquets i per adults, graduada i en funció del consell dels experts.

Només la passió política més negativa, fastigosa, madrilenyocèntrica, i tenebrosa, pot esbudellar unes iniciatives i unes accions que han operat en terreny desconegut. Que s’han inspirat en el principi de precaució. Crec que al remat l’actitud negativa i tenebrosa, basada en l’exigència del que era impossible, passarà factura.

La demagògia exagerada no funciona. Els pobles ibèrics tenen memòria... Pablo Casado i companyia, incloent Vox, encantats davant la desgràcia, s’enfonsaran. No està escrit, però ben bé podria ser. Si els altres s’expliquen com cal...