Ciutadans davant del 26J: de la lluita per l’hegemonia a la supervivència
Ciutadans va afrontar les eleccions generals del desembre a la Comunitat Valenciana entre l’eufòria i un ensomni: trencar l’hegemonia del PP en el centredreta. Al llom d’unes enquestes molt favorables, encoratjat pels bons resultats en els comicis catalans de la tardor i després del seu èxit relatiu en les autonòmiques del 2015 –quarta força política amb 13 diputats i més vots que Podem–, l’altre sorpasso va semblar, per moments, possible. Els resultats van posar fi a aqueixa il·lusió: 40 diputats en l’àmbit estatal i únicament cinc –ara per darrere del partit de Pablo Iglesias, menys de la meitat que el PP- en l’àmbit regional.
El partit de Toni Cantó encara aquestes eleccions amb el mateix esperit –el d’obrir-se un espai a la dreta del PSOE, però sobretot arrossegar els desencantats del PP–- però més modèstia: davant de l’hegemonia, l’aspiració d’influir. Contra l’objectiu de ser el més votat, l’ambició de ser determinant en els pactes de govern futurs. Amb el partit en creixement moderat –4.500 afiliats, segons les xifres oficials– i molt tibat (el seu grup en les Corts Valencianes està partit en dos), la missió de salvar la cara s’ha encomanat a Toni Cantó.
L’actor, exdiputat d’UPiD, on va criticar amb acarnissament el seu partit actual, sempre ha estat malcriat per Rivera. Se li va permetre concórrer a les eleccions del desembre contra els estatuts del partit i ara ha estat elevat a número 1 per València malgrat els resultats de les primàries. Cantó hi respon amb faena i un discurs calcat al del seu líder: el PP és un partit “corrupte” que “gestiona malament” i Podem –en el cas valencià, substituït pel tripartit i més específicament Compromís– gestiona malament i és sectari.
Amb aquest ordit, i assumint, després d’alguns titubejos, les reivindicacions comunes dels partits a la Comunitat Valenciana (finançament autonòmic, corredor mediterrani, més inversions de l’Estat), Cantó vol salvar els mobles. En altres paraules, mantenir els seus cinc escons, dos per Alacant i València i un altre per Castelló. Segons les enquestes, ho podria aconseguir. Tant la del CIS com la del Levante-EMV diuen que hi mantindrien el seu suport.
En tot cas, la missió del soldat Cantó no és liderar a la formació taronja cap al triomf (l’hegemonia) sinó cap a la supervivència, entesa com a defensa dels cinc diputats actuals. Alguns en el partit creuen que, malgrat el seu múscul escàs –costa Déu i ajuda congregar gent, com va passar en una concentració anticatalanista–, la reducció de pressupost, els problemes interns o la falta de visibilitat dels seus líders valencians, desconeguts per a l’opinió pública, entre Rivera, Cantó i Marta Martín, la número 1 per Alacant, membre del nucli dur del líder, ho aconseguiran. Ja ho veurem.
