La ‘fortalesa sanitària’ que va fer avançar la salut pública i va lluitar contra el còlera a Menorca

Com si fos un presagi circular la repetició del qual arribaria 200 anys després, el món vivia des de 1820 els efectes d’una pandèmia l’abast i la mortalitat de la qual canviarien per sempre els paràmetres de la medicina. El seu origen no va ser una malaltia pulmonar —com la COVID el 2020—, sinó una malaltia infecciosa causada per un bacteri intestinal transmès pel consum d’aigua no potable. El còlera, la persistència del qual en alguns països continua sent encara una realitat preocupant per als epidemiòlegs de tot el món, va arribar a causar en alguns països com Rússia i la Xina més d’un milió de morts en les primeres dècades del segle XIX.

Espanya no va ser aliena a l’arribada de “la pesta asiàtica”, com es coneixia aquesta malaltia, que —se sospitava— arribava a Europa en els vaixells de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. “A partir de la generalització infecciosa de principis de segle fomentada per les condicions d’amuntegament i la manca d’higiene del transport marítim, es va anar generalitzant a Espanya la construcció de llatzerets com a mesura de protecció davant les amenaces que sovint arribaven a bord dels vaixells. En aquests edificis, inspirats en les antigues leproseries de Sant Llàtzer —d’aquí el seu nom vagament bíblic—, hi havien de romandre les tripulacions i els passatgers de les naus sospitoses, on passaven el període de quarantena”, explica la infermera L. Ocaña Quevedo.

El paper dels llatzerets

Durant els primers anys de la pandèmia del còlera es van construir cinc llatzerets repartits per diferents latituds de la geografia espanyola: un a Cantàbria, un altre a Pontevedra, un altre a A Coruña, un altre a Bilbao i un altre, probablement el més gran i millor conservat de tots, a la ribera nord del port de Maó. “Menorca era ideal per a la construcció d’aquesta ‘fortalesa sanitària’ per la seva situació estratègica al Mediterrani i pel fet de ser una illa allunyada de la Península que impediria la propagació de la malaltia”, comenta l’historiador Jordi Rosell Rovira, que explica en el seu llibre El Lazareto de Mahón el funcionament d’aquell hospital rudimentari.

“El disseny incloïa una sèrie de muralles per mantenir separats entre si mariners, passatgers i mercaderies segons el que avui coneixem com a triatge i que tenia tres categories: patent sospitosa, patent bruta i patent apestada. Els sospitosos passaven un mínim de 20 dies de confinament i la resta complien una quarantena rigorosa que a vegades incloïa fumigacions amb vinagre”, afegeix.

El disseny incloïa una sèrie de muralles per mantenir separats entre si mariners, passatgers i mercaderies segons el que avui coneixem com a triage i que tenia tres categories: patent sospitosa, patent bruta i patent apestada. Els sospitosos passaven un mínim de 20 dies de confinament i la resta complien una quarantena rigorosa que a vegades incloïa fumigacions amb vinagre

Jordi Rosell Rovira — Historiador

El debat científic

Tot i que la idea de construir llatzerets a les zones portuàries de més comerç del regne era realment una política sanitària innovadora, el debat científic al voltant dels orígens, causes i possibles remeis de les malalties de l’època estava travessat per diferents concepcions polítiques i filosòfiques sobre la salut. A la concepció miasmàtica s’hi oposava en aquells anys la idea il·lustrada de l’epidemiologia. És a dir: mentre un ampli grup de metges considerava que la pesta i el còlera (les principals malalties amb potencial pandèmic de l’època) eren fruit de miasmes (aires verinosos), una nova escola de metges influïts per les idees de la Il·lustració apostava per abordar el problema sanitari des del mètode científic.

“Es van produir debats encesos a tot Europa sobre la contagiositat, l’origen i el desenvolupament de les malalties, especialment la verola, la pesta i el còlera. Durant la pandèmia de còlera del segle XIX, en aquestes controvèrsies van intervenir destacats professionals de la medicina a Menorca, com Joaquim Carreras Pons, Joan Camps Mercadal o Constantí Sancho Pons. Entre ells, un jove metge castrense de l’Hospital Militar de Maó va demostrar una aptitud clínica i una determinació que van resultar decisives perquè les autoritats sanitàries reconeguessin finalment que era còlera asiàtic el brot que s’havia declarat a l’illa: es tractava del doctor Narcís Rigalt Alberch”, expliquen els investigadors M. Tomás-Salvá i A. Ruiz de Azúa Mercadal, autors d’un article acadèmic publicat recentment a la prestigiosa revista Academic Journal of Health, dedicat a explicar el paper d’aquest sanitari menorquí en la lluita contra aquella pandèmia que arribaria a causar més de 300.000 víctimes a Espanya.

Narcís Rigalt és potser la figura que encarna amb més claredat històrica la pugna entre aquells models mèdics i sanitaris de principis del segle XIX. Un jove facultatiu d’idees progressistes —el seu sogre era Roger-Bernard d’Espagnac, un militar liberal que es va haver d’exiliar a París després del retorn del rei Ferran VII acusat d’afrancesat— que defensava incansablement la necessitat d’abordar el còlera des d’una perspectiva científica i no com una malaltia fruit dels “mals aires miasmàtics” o de les “corrupcions de vapor”. Per a Rigalt, les epidèmies passades —i futures— es combatien construint un sistema públic de salut robust i modern “allunyat de l’especulació”.

El pacient zero del còlera a Menorca

Feia una calor intensa la tarda del 27 d’agost de 1834 quan va entrar al port de Maó la goleta Claudine, procedent de Còrsega. A bord dels seus 30 metres d’eslora viatjava un carregament de mercaderies diverses destinades al comerç —i al contraban— custodiat per Andréa Picone, un mariner italià de probable origen lígur que presentava, des de feia diversos dies, els símptomes de la malaltia més temuda del continent. El doctor Narcís Rigalt i el seu ajudant, el jove metge Jaume Parpal, escriuen al llibre d’actes del llatzeret:

“Evacuacions violentes i repetides de matèria líquida, blanquinosa i semblant a l’aigua d’arròs. Sobrevenen vòmits continus i espasmes dolorosos a les extremitats. Pols feble, pell freda i humida. El rostre adquireix un color blavós i els ulls s’enfonsen”.

Malgrat les sospites inicials, Rigalt i Parpal van evitar declarar el brot de còlera “per evitar l’alarma social” i van acudir al director de la Junta de Sanitat, el coronel Pedro Villacampa i Maza —un fernandí ultraconservador—, i al metge en cap del llatzeret, el doctor Rafael Hernández Mercadal. Tots dos van negar completament la possibilitat de declarar l’arribada del còlera i van atribuir els símptomes de Picone a una “malaltia endògena local fruit de la calor excessiva, la sequera i la insalubritat de les aigües”. Pocs dies després Picone va morir. La infermera que es va encarregar de rentar els seus llençols i la seva roba va contraure el còlera i també va morir al cap de pocs dies. Davant la gravetat dels fets, el governador civil de les Balears va desautoritzar la Junta de Maó i va instar el cos mèdic de Menorca a declarar l’alerta per còlera.

Els indicis d’epidèmia ja eren evidents; tanmateix, no seria fins al 8 d’octubre, amb l’arribada a Menorca de la fragata de guerra USS Constellation, quan es va declarar efectivament el brot a l’illa. Els marines nord-americans a bord del vaixell, que venia d’una llarga navegació per l’oceà Índic, van contraure el que en aquell moment es va anomenar “còlera de morbo indià”.

Els contagis de còlera van arribar després de la mort d’Andréa Picone, un mariner italià, i de la infermera que va rentar els seus llençols i la seva roba

Els indicis d'epidèmia eren ja evidents; no obstant això, no seria fins al 8 d'octubre, amb l'arribada a Menorca la fragata de guerra USS Constellation, quan es va declarar efectivament el brot a l'illa. Els marines nord-americans a bord del vaixell, que venia d'una llarga navegació al voltant de l'oceà Índic, van contraure el que en aquell moment es va donar en anomenar “còlera de morbo indiano”.

Aquesta vegada el doctor Rigalt no va haver d’insistir gaire davant les autoritats: la Reial Acadèmia de Medicina de Palma va censurar el doctor Hernández Mercadal, assenyalant que era impossible ignorar l’origen exterior dels casos, la propagació explosiva i l’elevada mortalitat, característiques alienes a una malaltia endèmica. Els tripulants van ser immediatament declarats com a patent bruta i posats en quarantena. El còlera va arribar a l’illa i es va propagar per tot el territori espanyol —i per Europa— en els anys següents. “Finalment, queda clar que el focus infecciós està vinculat al trànsit del port, l’anada i vinguda d’embarcacions, tripulacions i mercaderies, i no a l’ambient general de l’illa”, va concloure el jove metge.

Poc després d’aquell episodi, el llatzeret de Maó va haver d’ampliar el seu cementiri —inaugurat una dècada abans a causa de l’epidèmia de febre groga que havia assolat l’illa— per acollir els morts del còlera. Avui 369 tombes es distribueixen en un prat verd i silenciós; 112 d’aquestes làpides corresponen a morts pel còlera. Només vuit anys després del seu brillant i audaç diagnòstic, Narcís Rigalt va morir amb 35 anys de febre reumàtica.

El Lazareto de Maó acull 369 tombes, i 112 d’aquestes làpides corresponen a morts pel còlera

El llatzeret avui

El llatzeret originalment estava unit a l’illa per un istme que permetia arribar caminant a l’altra banda del port de Maó. La creació del Canal de Sant Jordi el setembre de 1900 va convertir-lo en una illa, el patrimoni de la qual va romandre moltes dècades oblidat. “Es tracta d’un dels complexos arquitectònics sanitaris més importants i més ben conservats d’Europa, declarat Bé d’Interès Patrimonial el 1993”, expliquen des de la Fundació de Foment del Turisme de Menorca.

A més dels més de 1.500 metres quadrats dels seus salons principals, on se celebren anualment els congressos de l’Escola de Salut Pública, el cementiri i la torre de vigilància guarden els secrets i enigmes de les mil malalties, epidèmies i morts que s’han produït a Menorca al llarg dels segles. Davant del pòrtic de pedra que dona accés a l’entrada, una estàtua de Sant Llàtzer trenca les cadenes de la malaltia —o potser de l’obscurantisme— i dóna la benvinguda al lloc on la lluita per un model de salut pública va fer els seus primers passos a Espanya.