L'art balear més activista a ARCO: destrucció del paisatge, crits d'auxili i estètiques quinquis
LLEGIR EN CASTELLÀ
Es diu que, alguna vegada, el pintor nord-americà Robert Rauschenberg va dir que la feina de l'artista és ser testimoni del seu temps a la història. Des de la guerra del Vietnam i la lluita pels drets civils als Estats Units als anys cinquanta, molts artistes han trobat en la creació artística una eina per enfrontar-se al poder. A dia d'avui i en plena efervescència global de les extremes dretes, són molts els creadors que eleven la feina per abraçar diferents causes socials i denunciar les guerres, la desigualtat, el racisme o la crisi climàtica.
A la 44a edició de la fira d'art contemporani ARCO a Madrid, amb l'Amazones com a projecte central, diferents artistes de les Illes Balears presenten les seves obres com un al·legat de resistències múltiples davant de la destrucció mediambiental del paisatge, la turistificació de les illes, la pèrdua de les tradicions i la cultura pròpia. També reflexionen sobre el pes del que s'ha heretat a través de la memòria col·lectiva, el narcisisme contemporani o les cultures d'extraradi.
Un dels exemples aquest any és el projecte Tapís de l'artista Mònica Fuster, que porta des del 2009 recolzant els camps i els camperols de les terres mallorquines. El seu treball se centra en el tap de cortí,, una varietat de pebrot proper a l'extinció que s'ha fet servir al llarg del temps, per les seves propietats tintòries, per donar color als teixits i a la gastronomia tradicional. Fuster va començar vinculant-se a la seva història a través de la seva participació en una campanya de recuperació d'aquest producte que finalment va aconseguir declarar denominació d'origen.
Després d'aquella campanya, de la mà de Slow Food Illes Balears, que va arrencar amb la distribució de 16.000 taps de cortí a un grup de joves agricultors ecològics, Fuster va posar en marxa un projecte artístic en què fa més de quatre anys que treballa. Desenvolupant tallers amb dones de diferents edats i ètnies del poble mallorquí de Felanitx, l'artista ha transformat aquesta reivindicació cultural en una obra artística en procés continu on l'antropologia, el món agrícola i la societat s'uneixen, segons les paraules, per “llançar un crit d'auxili”.
“El principal problema del camp mallorquí és que a l'illa s'està enfocant tot al sector turístic, com un parc temàtic, i això ens porta a perdre força, identitat i a oblidar les nostres terres”, explica Mònica Fuster des de l'estand de l'Institut d'Estudis Baleàrics.
El principal problema del camp mallorquí és que a l'illa s'està enfocant tot al sector turístic, com un parc temàtic, i això ens porta a perdre força, identitat i a oblidar les nostres terres
En aquest projecte, comissariat per Sebastià Mascaró, l'artista i la mediadora cultural ha desenvolupat performances al poble que han quedat registrades en fotografies i en vídeos, així com també diverses publicacions i una instal·lació on el tap de cortí és el protagonista. Amb molta alegria, la creadora mallorquina recorda que en aquest viatge al migcamp mallorquí ha comptat amb col·laboracions d'altres artistes, filòsofs, escriptors i cantants com Júlia Colom, que reinterpreta les tradicionals tonades o cançons de treball de les recol·lectes d'aquest producte en una pel·lícula.
El paisatge
Durant la pandèmia provocada per la Covid-19, el fotògraf Toni Amengual va emprendre un viatge amb el seu cotxe per fer una sèrie de fotografies del paisatge mallorquí, que es va trobar buit de persones, però ple de ciment. En aquell moment, segons explica, va pensar en “totes les estructures que els éssers humans hem creat sobre el paisatge al llarg de la història, des dels prehistòrics talaiots o talaies petites, fins i tot túnels, carreteres i hotels per fer-nos la vida habitable sense pensar en l'habitabilitat d'altres espècies”.
Avui aquesta reflexió té la forma de diferents obres de la sèrie NACRE que es poden veure a l'estand de la galeria RocioSantacruz a la fira. Una d'aquestes fotografies de gran format mostra un túnel de pedra sobre les muntanyes. Tot i això, hi ha un detall que no passa desapercebut. “En aquest projecte intervinc les imatges trencant-les per després intentar recompondre-les i emmarcar-les deixant veure aquestes ruptures i perforacions que estem fent al paisatge per pur plaer i per atraure més gent a l'illa”, aclareix Amengual.
Així mateix, el fotògraf mostra en aquest estand una sèrie de fotografies amb diferents volums que simulen ser escultures, on contraposa una escultura clàssica, de Gian Lorenzo Bernini, davant d'una altra fotografia d'una dona fent-se un selfie. Amb aquest projecte, el creador posa de manifest la “tensió entre el que és clàssic i el que és contemporani, qüestionant el pes de la Història de l'Art com una cosa que també pot ser vulnerable, fràgil, i que hauríem de posar en dubte”, explica.
“En aquest projecte intervinc les imatges trencant-les per després intentar recompondre-les i emmarcar-les deixant veure aquestes ruptures i perforacions que estem fent al paisatge per pur plaer i per atraure més gent a l'illa
D'altra banda, a la secció d'ArtsLibris presenta el projecte de llibres d'artistes autoeditats juntament amb altres col·legues sota el segell Amen&Co. “Es parla molt de l'art, però els artistes també mengem i necessitem que es reconegui la nostra feina en plataformes com Arco”, conclou l'artista.
Opel Olympia
A l'estand de carlier | gebauer, Ian Waelder exposa una selecció d'obres que recullen de forma oberta molts dels interessos principals que predominen en el seu treball, com l'accidental i l'obertura a l'aspecte biogràfic en connexió a una memòria col·lectiva. A la peça de gran format The Pianist (Assembly Line), Waelder mostra, després de dues capes de roba, unes imatges serigrafiades que només es revelen des d'un punt de vista concret i que pertanyen a un manual d'instruccions d'un cotxe, l'Opel Olympia del 1935.
Aquest cotxe va pertànyer a la família del seu avi patern, un pianista jueu alemany i que va ser l'únic membre de la família que va sobreviure l'Holocaust. “Gràcies a la venda d'aquest cotxe familiar, va aconseguir escapar d'Alemanya i viure a l'exili a Xile fins a la mort, anys abans del final de la dictadura de Pinochet”, explica l'artista a elDiario.es.
Gràcies a la venda d'aquest cotxe familiar, l'Opel Olympia, el meu avi va aconseguir escapar d'Alemanya i viure a l'exili a Xile fins a la mort, anys abans del final de la dictadura de Pinochet
“Aquesta obra pertany a una sèrie de treballs que vaig començar uns anys després de mudar-me d'Espanya a Alemanya per a continuar la meva formació, quan em vaig adonar que soc el primer membre de la meva família que torna a assentar-se a Alemanya després del desplaçament forçat del meu avi”, comenta Waelder, afegint que també es refereix al fet de “ser espanyol, però portar el cognom alemany malgrat no parlar l'idioma en absolut”.
El cap de Goya
Un dels grans noms de l'art contemporani de les Illes Balears amb projecció internacional és Bernardí Roig. A l'espai de la galeria Max Estrella presenta Autorretrat (Il Cubo), un dibuix amb una estructura LED on l'autor mostra “la presència d'una absència” a partir de rostre imprecís, indefinit, on les línies del traç del llapis titubegen. “És la insistència narcisista de dibuixar un autoretrat a partir dels enigmes heretats d'artistes com Giacometti i Dürer, com a interlocutors ininterromputs, amb la línia, el cap, el lloc i el crani”.
D'altra banda, en la galeria Miguel Marcos, el creador exposa El cap de Goya, un projecte que recorda el descobriment del robatori del cap de Francisco de Goya quan el seu cos és exhumat i enviat a Madrid. Rememora el precís instant, ensopit en el temps, d'una tomba on no apareix el crani per cap part. “Aquesta instal·lació és l'itinerari d'imatges d'aquesta decapitació, una temptativa de fer present l'absència del cap de Goya encarnada en trenta rostres-màscara que oculten i revelen, alhora, la impossibilitat de la imatge. Enfront d'aquests rostres extirpats d'identitat, una figura asseguda s'ha arrencat els ulls per a escapar a la turbulència del desig”, explica Roig a elDiario.es.
Retrat del trap i reggaeton
Tot i això, a més d'ARCO, diferents fires i exposicions d'art es donen cita a la capital amb motiu de la Setmana de l'Art de Madrid. Una és Urvanity, al centre de creació contemporània Matadero, on ens trobem amb Bel Fullana. Aquesta artista, que participa per primer cop a la fira, exposa diferents pintures i una escultura que semblen tretes d'un barri, per descomptat, ben llunyà al centre. Es tracta de retrats que exageren l'estètica de joves de la perifèria propers al trap i al reggaeton i que ara ocupen la fira.
“Totes aquestes pintures i escultures pertanyen a una sèrie que vaig començar fa quatre anys, inspirada per dones que han fet mainstream la cultura d'extraradi com La Zowi, Rosalía o Tomasa del Real”, explica la creadora mallorquina, afegint que el més cridaner per a ella d'aquestes figures no és tant el seu èxit, sinó el fet de “que pugui veure-les com a cantants.
Totes aquestes pintures i escultures pertanyen a una sèrie que vaig començar fa quatre anys, inspirada per dones que han fet mainstream la cultura d'extraradi com La Zowi, Rosalía o Tomasa del Real
La cridanera escultura, titulada Tractor Buddy, va estar exposada a Es Baluard Museu l'any passat sota el comissariat de Núria Gómez Gabriel i representa molt fidelment el desig d'exagerar l'estètica de la música urbana i el trap femení a través d'una figura que, segons l'artista, fa referència al consumisme i a l'estètica de la roba. “Quan la vaig veure al museu em va semblar un alienígena, allà al mig, com si fos un grup de quinquis fumant al parc que molesta les dones grans del seu barri”, explica, entre rialles, Fullana.
Tal com comenta Fullana, “el que és interessant és, al final, portar a l'espai artístic aquesta incomoditat”. Bé sigui a través d'un paisatge trencat, de portar les demandes dels camperols a una exposició o d'expressar el dolor d'un passat familiar, les inquietuds dels artistes balears reflecteixen una crítica social i mediambiental profunda. I és que, com ens mostren aquests creadors, l'art té la capacitat de no només testimoniar el present, sinó també de mobilitzar el futur. Es tracta de ser testimonis, com diria Rauschenberg, i alhora militants del seu temps.
0